NOTES SOBRE L'ECOVIA DE L'ALT TER

Aquest mes de juliol vam estar a Camprodon prenent una mica la fresca. Al Ripollès hom ha fet esforços des de fa dècades per millorar la xarxa ciclista. A més de connectar les poblacions, a peu i en bicicleta, s'ha aconseguit el desenvolupament del cicloturisme a la comarca. El treball en xarxa ha permès millorar les infraestructures, i enllaçar-les amb les altres comarques veïnes. L'exemple més clar són les Vies Verdes, anomenades ara Ecovies, malgrat algunes deficiències. 

En aquest article vull explicar algunes coses sobre la Ruta del Ter a la seva capçalera. No només ens trobem amb una xarxa de camins, sinó també unes pistes preparades per anar en bicicleta des de Vilallonga de Ter fins a Sant Joan de les Abadesses. L'anomenada Ecovia de l'Alt Ter.  La xarxa de senders va paral.lela al curs del riu, però no interfereix amb la via ciclista perquè aprofita els camins de tota la vida, prou ben senyalitzats. 

Vam poder contemplar des de dalt la Roca el tram entre Vilallonga de Ter i Camprodon. Una pista al costat de la carretera que és apta per tothom. Tanmateix, a l'estiu no presenta cap ombra, i cal anar protegits del sol. En altres èpoques de l'any el sol serà molt benvingut durant el temps més fred de la muntanya. A Llanars vam trobar algun punt barrat per obres, però que no priva pas la continuació de la via fins a Camprodon. Com sempre que entrem a una població gran, ens trobem que cal millorar la senyalització que permeti entrar i seguir el camí correcte. Tot i els mòbils i les aplicacions, mirar-les no sempre facilita les coses.  

Anant cap al sud de Camprodon, al costat del parc de la Mare de la Font, es pot agafar el camí cap a Sant Pau de Segúries. També corre paral.lel a la carretera, però està segregat per anar a peu i en bicicleta. Cal tenir esment que també hi ha trànsit perquè dona servei als masos, cases i el càmping. És una ruta amb trossos ombrejats per l'arbrada, i alternats amb altres de soleis. Recordeu de portar aigua per la ruta. És interessant anar a visitar l'Ermita del Remei, no tant per la construcció en sí, sinó pel paisatge que podem contemplar, i el magnífic auró que ens hi trobarem. La ruta continua prou bé. Però hi ha algun lloc on cal anar amb compte, per les corbes i desnivell. Malgrat tot és força assequible i ens evitem la carretera. Precisament el punt més conflictiu és a l'entrada a Sant Pau. Per sort, està en vies de solució per la rectificació de la carretera. Amb el pont nou es podrà separar el trànsit intens de les persones. Encara queden mesos per acabar les obres, però suposo que a finals d'any ja estarà enllestit. 

En aquest encreuament la pista ens fa passar per sobre de Sant Pau, vers la que actualment és una casa de colònies. Els records feliços em venen al cap quan la colla d'Amics de la Bici hi feia una parada. Fèiem un mos al migdia, al prat del costat del campanar, l'antiga Rectoria. Després davallàvem per la bella Vall de Bianya i les corbes vertiginoses del Capsacosta en direcció a Olot. Des de Sant Pau podrem seguir l'Ecovia que porta fins a Sant Joan de les Abadesses. A Sant Joan podem enllaçar amb la Ruta del Ferro, d'Ogassa a Ripoll, i de Ripoll fins a Campdevànol i Sant Llorenç. 

Ens vam trobar gent i ciclistes de tota mena, d'adolescents que carreguen la bicicleta a la Teisa per tornar cap a casa, fins a d'altres cicloturistes europeus, carregats amb les motxilles compactades a l'eix. Hi havia gent d'Alemanya, també alguns francesos i occitans, a més d'algun mecànic de bicicletes anglès que treballa a Girona. Muntanyes i colls, amunt i avall, pista o carretera, tant se val. Molts d'ells fan desport, creuen les ratlles frontereres sense adonar-se gaire on són.  Els reptes físics no són tan grans com els mentals. Però com van de passada, en gaudeixen sense cap recança. Parlant de reptes, ens vam trobar una parella de la Seu. Ella anava en tricicle per un atac de feridura, que va tenir gairebé ja uns deu anys. Era admirable el coratge de fer camí, i de gaudir-lo al costat del seu marit. 

Nosaltres us recomanem que algun dia pedalegeu aquestos trams ciclables en bona companyia. Tingueu en compte que a l'estiu també ens fa patir la calor, no tant com a la terra baixa, però Déu n'hi do!. Tenim diversitat d'opcions i podem triar la que ens abelleixi més. Ànims, i bon cop de pedal.  

QUAN LES INFRAESTRUCTURES NOMÉS ES FAN PENSANT EN ELS COTXES

La mort d’un ciclista al pont de la carretera N-340 sobre el riu Llobregat no és un fet
aïllat ni un simple accident fruit de la mala fortuna; representa la conseqüència directa i evitable d’un model de planificació urbana que, històricament, ha prioritzat el vehicle privat motoritzat per sobre de la seguretat de les persones.

Aquest tràgic succés torna a posar de manifest, de la manera més dolorosa possible, com les deficiències estructurals i la manca de visió territorial transformen les nostres vies de comunicació en autèntiques barreres mortals per als col·lectius més vulnerables de la mobilitat: els vianants i els ciclistes. Ens trobem davant d'una realitat en què la deixadesa institucional assoleix el seu grau més crític.

Fa molts anys que el teixit associatiu, veïnal i sindical de la comarca del Baix Llobregat alça la veu davant d’aquesta greu disfunció. Entitats compromeses històricament amb la mobilitat sostenible com: Promoció del Transport Públic (PTP), Bici Baix, Catalunya Camina, les diverses plataformes d'usuaris del transport públic, la FAV del Baix Llobregat, així com el sindicat CCOO i altres organitzacions; han denunciat de forma reiterada la vulnerabilitat dels ponts que creuen el riu Llobregat. Aquestes estructures es van executar sense preveure el pas segur de persones i bicicletes, cosa que ha creat un permanent oblit que s'ha convertit en una trampa cronificada. Malgrat les advertències tècniques i el clam cívic continuat, les administracions públiques responsables de la seva gestió i manteniment han mantingut una paràlisi inacceptable, sense moure pràcticament ni un sol dit per resoldre un perill que era previsible i anunciat.

Dins d'aquest punts negres viaris, el cas del Pont de Quatre Camins clama al cel per la seva gravetat. Aquesta infraestructura actua com un mur invisible que aïlla de forma total i absoluta municipis veïns com Sant Vicenç dels Horts i Pallejà respecte a Molins de Rei. En ple segle XXI, sota el marc teòric de la transició ecològica, els ciutadans es veuen obligats de manera absurda a prendre el cotxe o l'autobús per fer desplaçaments quotidians de pocs quilòmetres si no volen posar en risc la seva integritat física. Creuar a peu o en bicicleta per aquests punts significa transitar a pocs centímetres de vehicles pesants i a gran velocitat sense cap mena de separació física ni protecció, una temeritat imposada per l'asfalt i la priorització dels cotxes que aquest darrer accident ha demostrat de forma tràgica.

La vertebració real i la cohesió d'una comarca metropolitana com el Baix Llobregat no es podrà assolir mai mentre les nostres lleres i vies funcionin com a cicatrius que divideixen les comunitats en lloc d'eixos que les connecten. Exigim l'execució immediata i urgent de les obres necessàries per garantir un pas digne, continu i completament segregat per a vianants i ciclistes d'un costat a l'altre del riu Llobregat, prioritzant sense més dilacions el Pont de Quatre Camins. La inacció política i la manca de pressupost ja no pot continuar servint d'excusa quan el preu que es paga es mesura en vides humanes.

Molins de Rei, 24 de juny de 2026

Lluís Carrasco Martínez
Portaveu de la Plataforma d’Usuaris del Transport Públic del Baix Llobregat

CORONES PER A LA MOBILITAT

Aquest 2026 s'estan aprovant diferents plans de mobilitat. D'entre tots aquestos, el que ens afecta més a nosaltres és el Pla de Mobilitat Urbana Metropolitana-PMMU 2025-2030. Es fan reunions per fer processos de participació ciutadana, que més que PPC cal entendre'ls com a Procesos de Pilatos. Per una banda, les administracions ja han rebut des de fa anys les reivindicacions de les entitats i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. I per l'altra, repetir les mateixes coses només fa que confirmar dues coses: o que abans no se les van escoltar, o que les decisions fonamentals ja estan preses per endavant, tenint en compte els interessos dels grans grups de pressió econòmic. Aquestos grups s'apleguen en el conjunt de les obres públiques, sobretot carreteres, el conjunt de la construcció d'habitatges, i en el conjunt de la logística, amb el transport de béns i de persones. 

El fet que es desenvolupin plans segregats d'urbanisme,  de mobilitat, etc... només fa que camuflar els impactes mediambientals entre els ciutadans. En àmbits econòmics es parla de les externalitats, i en els àmbits militars es parla de danys col·laterals. Les comparances agosarades ens fan palès què estem en un conflicte econòmic, on la mobilitat més saludable va reculant. Malgrat alguns avenços en la sostenibilitat, la realitat és l'abassegadora predominància dels vehicle privat davant dels altres mitjans de transport. El model actual no contempla, ni les administracions volen contemplar, la mobilitat des d'un punt de vista global. Per què? Perquè obligaria a restringir l'activitat econòmica dels grups de pressió, i l'administració està al seu servei. El símptoma del maremàgnum de legislació és una conseqüència de la corrupció de la nostra societat. Una dita romana ja ho exposava clarament: "Plurissima leges...".

Al Baix Llobregat, pel que fa a la comarca dintre de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, tenim exemples clars com l'ampliació de l'aeroport, del mateix port, el Pla de Ponent, els gratacels de Finestrelles, o el soterrament de la Gran Via a l'Hospitalet, etc...  És la nostra gran ameba. Malgrat que es fan carrils bici, i es va ampliant la xarxa, encara s'eixamplen més les carreteres, les urbanitzacions dels espais agrícoles, etc... La bicicleta viu d'almoines, és la realitat, i no cal fer-se mala sang. Tampoc no cal carril bici a tot arreu, ni cal que ens facin servir de maquillatge ambiental. Senzillament que el trànsit estigui pacificat, i l'espai compartit amb respecte. 

Tot i les adversitats, som conscients que el model econòmic actual és com un tren en via única que circula a gran velocitat cap a uns topalls. Els senyals de congestió de la mobilitat es fan presents en el dia a dia dels ciutadans. Les noves infraestructures, siguin per a carreteres, trens, o autobusos, ja estan saturades. Sigui la connexió a la Ronda del Litoral, la Renfe o els FGC, o la renovació automàtica de les concessions de línies urbanes i interurbanes d'autobusos. Es fan infraestructures noves que després caldrà mantenir, i tot això genera un increment d'impostos generalitzat que beneficia als interessos privats. Aquestos no trencaran pas el cicle "virtuós" de l'economia. De fet, són els grups poderosos que porten corona, i ells mateixos se la posen al cap. 

Per als ciutadans, totes les corones que posem en record de la gent morta als nostres carrers i carreteres, són retirades dels llocs on s'ha produït l'anomenat "accident". Queda lleig veure aquestes símbols de dol posades precisament en els punts negres. Hom diu que són accidentals, que són inevitables. Però quina part és inevitable, i quina es pot preveure? Perquè no es fa prou prevenció. Ni a nivell educatiu, ni de seguretat, ni de disseny, ni de responsabilitat de les empreses, etc... I la prevenció manca en tots aquestos plans que s'aproven de tant en tant, on ningú fa balanç ni autocrítica de veritat. Fins i tot, en l'àmbit de la bicicleta. Ningú fa acte de contricció, ni es fa "purga de taula", tal com obligaven els nostres Drets i Constitucions. De moment, caldrà continuar posant flors als nostres carrers i als nostres cors. 

PLA DE BAGES. LA SÈQUIA, ENTRE SALLENT I SANTPEDOR

Aquest diumenge s'ha celebrat a Manresa la Festa de la Llum. Commemora el miracle de la llum que des de Montserrat va entrar al Convent del Carme. Era el signe que esperava la universitat de la ciutat per poder demanar la construcció d'una séquia. S'havia de portar l'aigua des de Balsareny per poder desenvolupar-se al segle XIV. 

Per casualitat, el dia abans, el dissabte vam anar amb el tren dels Ferrocarrils des de Sant Boi fins a Manresa per fer una sortida d'un dia pel Pla de Bages. Volíem fer la ruta de la Sèquia, vés per on!. El tren anava ple de gom a gom, i encabir les bicicletes ja va ser tot un repte. Vam baixar a l'estació de Manresa Alta, i des d'allà vam fer volta perquè no està ben indicat per anar al punt de sortida que és el Parc de l'Agulla. Passàvem al costat dels cotxes sense saber que havia un camí a peu i en bicicleta més segur. El mapa de mobilitat a la web de l'Ajuntament és poc clar, i atapeït. Poc usable, com en diuen els informàtics, perquè no s'hi apliquen. Cal saber què volem per cercar la informació. 

Tot i que el dissabte era una festa local, no vam trobar massa gent pel camí. Des del parc de l'Agulla vam enfilar cap a la séquia. Cal dir que és un camí més apte per fer a peu, que no pas en bicicleta. És estret, i cal anar molt concentrat per no caure al canal. Els cartells en general estan prou ben explicats, però pel camí no trobes prou indicadors, i si no preguntes o mires contínuament el mòbil, fas tombs a cor que vols. 

Després de seguir la séquia, vam anar passant pel costat de Santpedor, i al final del polígon vam agafar la pista que passa per la masia de Can Coll. Allà vam tornar a enllaçar amb el canal, i ja més tranquils anàvem pedalant, en direcció a Sallent. En primer terme el runam salí, i al fons les muntanyes nevades del Pirineu. Enmig del prat, l'ermita de Santa Magdalena, amb el teulat mig ensorrat que fa pena. Sort que el canal va resseguint el vessant dels turons sota l'ombra amable dels arbres plantats. Observem la construcció acurada, els pontets que travessen l'aigua. En un tros passa a cobert, per exemple al Mas de les Coves, i cal estar a l'aguait. 

Quan arribes al costat de la muntanya de sal, et quedes corglaçat. És enorme. Seguim d'esma fins a les vies del tren de la potassa, les quals hem anat contemplant en algun tros del camí. Quedava poc per arribar a Sallent, però se'ns feia tard, i vam girar cua cap a Santpedor. La tornada va ser més lleugera, però estàvem una mica cansats. I per arribar a la població de Santpedor, estàs obligat a anar per la carretera. 

Vam arribar al poble, allà unes dones ens van dir on podíem anar a dinar. Per sort, ens vam trobar amb el Timbaler del Bruc!. No us amoïneu gaire, més que un restaurant és un bar restaurant, sobretot d'esmorzars de forquilla. I ens van servir unes bones tapes i torrades, que ens van prou reviscolar. 

Vam preguntar pel camí cap a Manresa, i amablement ens van dir que tot avall, que al costat de la carretera havien fet un magnífic carril bici compartit amb els vianants. Asfaltat com cal, perquè els ciclistes de carretera no tinguin excuses. Davallant de Santpedor, vam passar per la Pineda de Bages, fins arribar a Manresa, just a l'entrada del Parc de l'Agulla. Un bon lloc per relaxar-nos abans de la tornada. 

No ens podíem queixar gaire, la gent va ser en tot moment força amable, i el dia que es preveia fred ens va regalar un sol lluent. Tot i ser febrer, la sensació era que ja s'acosta la primavera. El verd dels camps encatifava el pla de Bages de punta a punta. És una sortida recomanable i assequible, però cal anar concentrat en tot moment. Un bon exercici. Ens ho hem prendre amb calma, com l'aigua que va baixant al seu ritme pel canal. Un tresor medieval que ens mostra la saviesa dels nostres avantpassats. Si en voleu una mostra, doneu un cop d'ull a les fotos que vam fer. 

VIA BLAVA DE L'ANOIA, UNA MICA DE PATXOCA

Aquest diumenge 1 de febrer vam aprofitar que la previsió del temps d'aquest hivern donava una mica de treva. Feia setmanes que volíem explorar el primer tram de la Via Blava de l'Anoia que es va inaugurar oficialment l'any passat. A més a més es va fer una exposició tècnica durant les jornades que va organitzar el Centre d'Estudis del Baix Llobregat al mes de novembre a Olesa de Montserrat.

Aquest recorregut ha estat planificat per la Diputació de Barcelona des de fa molts anys, i calia veure com ha estat el resultat. El tram inaugurat va des de la Pobla de Claramunt fins a Jorba, passant per les poblacions a la vora del riu Anoia, al costat d'Igualada. Són uns 19 kilòmetres amb diferents tramades que es van entrellaçant. Una colla vam anar d'exploració.

Vam agafar els Ferrocarrils de la Generalitat des de Sant Boi fins a l'estació de la Pobla. El dia era encara gris i l'aire fred, però no massa fort. Davallant de l'estació ja et trobes el camí a la vora del riu. I com que era la Candelera, hom feia fira en una placeta. La senyalització de la ruta està prou bé en general, però de vegades es podria millorar. En aquest lloc, caldria que als FGC hi hagués indicadors per arribar-hi. Per sort, sempre vam trobar gent que et deia bon dia i a qui podies preguntar si anàvem bé, o com estava el camí.

És una ruta agradable que passa per la vall del riu, i ofereix uns bons paisatges naturals, a més de tenir poblacions properes. Els punts d'informació són unes casetes força ben equipades, i els plafons són força explicatius. El terreny està bé, tot i que en alguns trams cal anar amb compte amb els talussos, perquè hi ha molta argila i pot caure algun marge. Sobretot enguany amb les pluges abundoses d'aquestos mesos. 

Això va provocar que alguna palanca, com li diuen allí dels guals, estiguessin al límit. Per exemple, el passallís que estava a Vilanova del Camí, impracticable!. Per sort, uns passejants ens van indicar un camí alternatiu vorejant els horts, el qual s'enfilava cap a un turó. Des d'aquest vam davallar per una pista fins al pont que entrava a Igualada. Allà vam trobar un matrimoni en bicicleta elèctrica, molt amables, que ens van guiar pels costats del rec d'Igualada fins a una altra entrada. I així vam poder continuar fent via evitant els trossos enfangats. 

Aleshores ja enfilàvem cap a Jorba, envoltats de camps i aigua. El sol escalfava els nostres ànims, i quan vam arribar a Can Cansalada i l'Ermita de la Sala, ja sabíem que estàvem a prop. Una baixada suau i una pendent exigent era el darrer tram cap al poble. Allà vas a petar davant del Cafè de Jorba, seu també de l'Ateneu. Un bon lloc per fer el vermut, amb un dinar variat i un preu raonable. A més tens les bicicletes a la vista. Si de cas, caldria demanar a l'ajuntament de Jorba que posés un aparcament de bicicletes a la placeta.  

Ens vam refer de la pujada progressiva de la ruta, que presenten unes quantes unes costes dretes, i baixades exigents, que fan treballar els frens sobre la graveta. Quan vam acabar el dinar, vam fer el camí de tornada a un bon ritme. De pujada gairebé tres hores, entre una cosa i l'altra, i de baixada una hora tres quarts. Amb el vent de cua, i el sol omplint de llum una tarda agradosa, que ens permetia contemplar Montserrat des d'un altre cantó. 

El camí es força popular. Et trobes gent de tota mena: caminants o excursionistes, alguns passejant els gossos, colles de Btt, etc... Cal estar amatent per adaptar-se a les condicions del terreny i compartir l'espai amb seguretat. 

En conclusió, us diria que la Via Blava presenta un nivell mig-alt que cal tenir en compte. Val molt la pena, però cal estar una mica en forma. Es pot gaudir molt, com així ho fan les poblacions per on passa. Tanmateix, es podria millorar més en els acabats, sobretot la senyalització al terra, una mica petita, i reforçar el terra de les pujades. Després de tants anys la Via Blava és benvinguda. Desitjaríem, però, que el proper tros entre la Pobla i Martorell es faci realitat ben aviat, sinó ens hi florirem. I que faci més patxoca en el resultat. 

CARTA OBERTA A LA PAGESIA DEL PARC AGRARI DEL BAIX LLOBREGAT

Benvolgudes i benvolguts, 

Diferents grups de la ciutadania de Sant Boi de Llobregat i d’altres indrets propers valorem molt la vostra feina i ens solidaritzem plenament amb els vostres problemes per tirar endavant la pagesia i els cultius d’aquest parc agrari. Cada vegada s’està dividint i reduint més a conseqüència de les grans infraestructures urbanístiques, ampliació de l’aeroport, dels polígons industrials, etc. El govern de la Unió Europea,  el de tota Espanya i el de Catalunya tampoc protegeixen la pagesia sinó al contrari. 

També hem observat que, últimament, amb l’increment de les vies per anar amb vehicle privat a motor, el que hem guanyat per una banda ho hem perdut per una altra. En fer més accessible el Parc Agrari als cotxes, furgonetes, etc., fa que s’hagin incrementat els robatoris de cultius (cas del robatori massiu de carxofes, per exemple). Així mateix ha augmentat la perillositat per poder accedir al parc agrari des del municipi de Sant Boi pel vial del carrer d’Alacant i camí de les Salines fins al punt de quedar impracticable per a vianants de tota mena (gent de mobilitat reduïda amb cadira de rodes, etc), i bicicletes. Per tant, persones que van a treballar a diari als camps amb bicicleta s’exposen a ser atropellats de mort. Persones que van a treballar a Mercabarna i a l’aeroport, persones que, simplement, volen fer una passejada d’oci a peu o amb bicicleta cap a les Basses de Can Dimoni, per exemple, o més enllà, tampoc poden fer-ho. En canvi, l’Ajuntament  de Sant Boi està promovent que la gent hi vagi i el Consorci del Delta del Llobregat també:

Tothom queda bloquejat abans de travessar el pont del camí de les Salines. Per contra, hi ha un increment de vehicles a motor de gent particular  que no son vehicles agraris accedint a aquest espai quan està prohibit. Això incrementa la perillositat de la mobilitat a peu i amb bicicleta, també entre cotxes i altres vehicles a motor. HI PERD TOTHOM!  

Hem de trobar una solució conjunta entre tots nosaltres. El dret de pas a peu, amb una vorera al pont ampliada hi ha de ser. I també hi cap un espai separat per anar amb bicicleta. Tant a peu com amb bicicleta no contaminem i, per tant, preservem millor el Parc Agrari on hi hem de conviure de manera respectuosa. És per tots aquests motius que us convidem a participar en aquesta acció ciutadana del diumenge 29 de juny. Ens trobarem a les 11h del matí al pont de l'Alcampo.

19 de Juny del 2025. Sant Boi de Llobregat

Marta Pombo

RUTES PEL TERRAPRIM EMPORDANÈS

 

Aquesta Setmana Santa vam anar a explorar la zona de Camallera. Es pot arribar amb el tren regional, i la línia de Portbou ofereix diferents estacions on baixar i pujar en sentit sud-nord. Passat Flaçà ens trobem amb Sant Jordi Desvalls, Camallera, abans del riu Fluvià, i Sant Miquel creuant el riu. Aquí es troba la frontera entre la comarca del Baix Empordà, lligada a la conca del Ter, de la de l'Alt Empordà, amb les conques del Fluvià i la Muga. 

És un territori prou pla, amb suaus ondulacions i turons, que s'aixequen de cop per superar els cingles del Fluvià. Vam anar fent ruta a peu, però també és ideal per fer cicloturisme. La prova és que la xarxa de carreteres secundàries estava plena de ciclistes esportius, i que la gent disposa de les seves bicicletes adaptades al terreny. És un entramat de pobles petits que des del campanar és veu el que està al costat. Tot i això, els cotxes són el transport majoritari, i l'eix nord-sud es creua amb el de l'est-oest que va cap a la costa. Per desgràcia la xarxa d'autobusos és força fràgil, potser amb transport a demanda es podria cobrir millor les necessitats de desplaçament.

Creiem que la zona gaudeix de bones condicions per a la mobilitat i per als desplaçaments a peu i en bicicleta. Malgrat això, existeixen uns quants problemes a resoldre. Un dels primers és la deficient senyalització dels camins a peu, i el poc manteniment dels indicadors, com els del GR. Fins i tot, costa trobar els encreuaments de la xarxa Itinerànnia que en altres comarques estan molt ben col.locats. 

Una mostra d'humor empordanès seria el carril-bici de l'escola municipal de Camallera que serveix d'aparcament de cotxes. Seria millor que estiguessin ben marcats els camins de sortida per anar a Saus, o a Vilaür, sense haver d'anar a parar a les carreteres. El projecte de fer una Ecovia o Via Verda per la vora del Fluvià encara està verd. Apart de les limitacions per creuar el riu, manquen unes connexions que ja estan prou ben resoltes a la Via Verda del Ter. Voldria suggerir un ramal del Ter que des de Sant Jordi Desvalls anés cap a Camallera per aquesta banda. Tot i així, sempre serà una agradable sorpresa trobar-se amb la via verda entre Arenys d'Empordà i Garrigàs, que a més t'acosta a Palau de Santa Eulàlia. Potser podem anar pam a pam, però caldria posar-se les piles i espavilar-se més.

El nostre company Martí es coneix molt bé la zona, perquè quan nosaltres anem, ell ja en torna. Cal que cadascú al seu ritme pugui fer via per aquest pla país. Alguns a un nivell més baix, i d'altres a un nivell més alt, com la parella que ens vam trobar a l'Hostal de l'Avi Pep. Són de On Tandem Bike i venien des de Burdeus pel Canal d'Occitània i el Pirinexus. Ens vam desitjar una bona viatge de tornada a casa, i una millor xarxa de camins a peu i en bicicleta per l'Alt Empordà. Tant bona com la que tenen al Baix Empordà. La inversió no és gaire alta, i el retorn en salut i turisme segur que és molt gran. 

SANT BOI, ON TOT I TOTHOM VA SOBRE RODES

Aquest mes va córrer la notícia que l'Ajuntament de Sant Boi havia trucat als responsables de les obres de connexió de la Ronda de Dalt amb la carretera de Santa Creu de Calafell. Ja sabem que les obres es fan llargues i pesades, però el caos circulatori va creixent cada dia més. Hom creu que les previsions serien pitjors perquè els constructors volien anar pel dret. No sabem si cap a Calafell, o cap a la Santa Creu com fan tots els conductors de cotxe, autobús i camioners quan encara avui dia han de travessar dues rotondes seguides. Aquest és un exemple de la planificació defectuosa i de la manca de comunicació entre les administracions.

 

L'altre seria la construcció de l'accés al Parc Agrari des de Sant Boi, conegut com el pont del Camp, per no dir el nom real. El cas és que s'han fet uns bons accessos des de l'autovia per entrar i sortir per als cotxes. Però el carril doble per entrar als camps ha estat reconvertit en unidireccional, deixant  un voral inutilitzat. A més a més, no hi ha espai per poder passar per la vora del pont. Ni per un costat ni per l'altre, doncs amb prou feines hi ha mig metre. El pas està encaixonat per uns blocs de formigó que fan de cotilla intransitable. Per tant, si algú vol anar a peu des de Sant Boi ha de baixar a la calçada, i si vol fer-ho de tornada, ha d'agafar un revolt que no té pràcticament voral per entrar en direcció a Sant Boi. Això sí, uns senyals de velocitat limitada a 30 km per hora que pocs compleixen, i uns "deixeu passar" pintats en baixada, no fos cas que topéssim contra uns blocs de formigó que prenen la forma d'una falsa rotonda. 

Sort que almenys han recollit les propostes que Bicibaix ha enviat una altra vegada a l'Ajuntament, ara que ja tornen a fer un nou Pla de Mobilitat. Em sembla que deu ser el ja el tercer o el quart, i els que vindran. Perquè els governants municipals que hem votat són ambiciosos, i volen arribar als cent mil habitants. Ja posats a créixer, podrien censar els gossos, gats i tota l'altra fauna que corre pels nostres verals. És allò d'un cotxe cada dos santboians, que en això estem ben servits. Aleshores seria un conductor i un acompanyant, que podria ser un animal, i si és llur mascota ja seria més normal. 

El cas és que el tòpic del conductor que va a buscar el pa amb el cotxe encara no se m'hi havia presentat tant clar com aquesta setmana. A la cantonada de Lluís Pasqual Roca amb la Riera Basté un cotxe hi va estacionar, no va durar més de cinc minuts. El conductor va tombar a la dreta del semàfor, va fer marxa enrera i va parar-se sobre la vorera, cobrint a més la meitat del pas de vianants. Un exemple evident del civisme i educació viària dels nostres santboians. Som conscients que la majoria de la gent condueix com cal, però aquest deu per cent que es creuen el amos del món només fan que enfonsar-nos en la misèria i riure's a la nostra esquena. Com que no hi ha justícia viària, la gent no vol problemes, i cada dia que passa aquestos es van fent més grossos. 

On és la policia de barri? La policia a peu, la que diuen de proximitat, potser només és un anunci als plafons publicitaris? La nostra alcaldessa es farà una foto amb aquest conductor prototípic que va a buscar amb el cotxe el pa, per sortir publicada a la revista municipal? Preguntes que queden enlaire, i que ens fan pensar massa en aquest cas com un cabàs.

AVANÇANT CAP A LA IMMOBILITAT URBANA

L'Ajuntament de Barcelona ha començat a aplicar les noves ordenances de circulació a la ciutat. Esperem que seran tant efectives com el control de la Generalitat sobre de la plaga de conills al camp. Certament els problemes del descontrol en la circulació de patinets elèctrics demanen una solució, però és com si demanem a un piròman que vagi a apagar el foc que ell mateix ha provocat. La desídia de les administracions públiques quan es van començar a vendre els patinets elèctrics sense homologar ha estat exemplar. 

Diuen que les normes de circulació estan per millorar l'educació i el civisme, però ni a les escoles ni als conductors se'ls hi fan prou classes d'educació viària. Des del naixement d'associacions com Amics de la Bici s'ha reclamat aquesta educació fonamentada en els principis de compartir l'espai i pacificar el trànsit. Per compartir l'espai, és evident que cada dia hi ha més necessitat de respectar als altres, però això no s'aconsegueix complicant fins a límits irracionals les normatives i senyalitzacions. Cal simplificar perquè les administracions només volen cobrir-se les esquenes per si de cas. Per pacificar el trànsit cal que hi hagi un respecte per als més febles en el moment que ens trobem al carrer. Un respecte que ha de ser recíproc i tenint en compte les circumstàncies. Per això és important entendre el sentit dels usos i costums de cada usuari de les vies i saber posar-se al lloc dels altres.

Després de tants anys de plans de mobilitat, innumerables ordenances per cada ajuntament, lleis estatals que no segueixen les disposicions europees, ni prenen exemple dels dissenys de mobilitat global que s'apliquen a Centre-Europa, anem avançant cap a una mobilitat caòtica i absurda. El problema de fons és que la monarquia del cotxe és intocable, i voler fer una república és un contrasentit. Si tots els mitjans de transport  no estan al mateix nivell, el trànsit és un reflex d'aquestes desigualtats socials. I com que no hi ha justícia circulatòria, tenim una democràcia de cartró pedra.

Com sempre, després tot són planys quan passa una desgràcia, com la recent mort d'un ciclista de Barcelona que va ser atropellat per un cotxe a Sarrià quan anava precisament per un carril bici. El Bacc farà una marxa a peu i en bici el proper 20 de febrer per homenatjar el seu soci. Què me'n podeu dir de l'accident de Girona on una conductora sense carnet es va saltar un ceda el 2023 i va matar una dona? Ho esmento perquè no es tracta d'un tema de partits polítics, és un tema social, que afecta a la salut de les persones. N'hi ha tants que parlen de transversalitat, que fa venir basarda només de sentir-los. Paraules buides que volen amb el vent, paraules sense arrels.

PONT DE SANT BOI MALAGUANYAT

Sóc la Marta Pombo Sallés, membre de l'associació  Bici Baix Llobregat, integrada a la Coordinadora Catalana d'Usuaris de la Bicicleta. La nostra associació, que promou l'ús de la bicicleta a Sant Boi i a tot el Baix Llobregat, vol exposar el següent problema i proposta de solució:

El pont de l'Alcampo ens permet accedir des del municipi de Sant Boi al Parc Agrari. Aquest mes de desembre ha estat renovat, però hem anat enrera pel que fa a la mobilitat sostenible. Està pensat només per als cotxes. Les dues voreres laterals són pràcticament inexistents. Gairebé NO HI PASSA NI UNA SOLA PERSONA A PEU! Malauradament, les obres que s'han fet en aquest espai han empitjorat la situació. No s'han tingut en compte per res les al.legacions que hem fet des de fa molts anys, ni compleix amb el Pacte ni el Pla de Mobilitat aprovat pel mateix ajuntament. 

Per tant, des de Bici Baix us demanem que s'ampliïn aquestes dues voreres per poder accedir al parc agrari caminant amb seguretat. Que tot tipus de vianant hi pugui accedir (persones de mobilitat reduïda, cadires de rodes motoritzades o no, cotxets de nen petit, etc.) Demanem que aquestes dues voreres es dissenyin de tal manera que també hi hagi espai per a un carril bici, tal i com s'ha fet en el pont de l'autovia que va a Castelldefels. Aquest travessa el riu comunicant L'Hospitalet amb El Prat, tant a peu com amb bicicleta. És un tipus d'obra que esperem veure també molt aviat al pont de la C-245 comunicant Cornellà i Sant Boi de manera segura per a vianants i bicicletes.

SOBRE EL LLIBRE "LES BICICLETES I ELS DIES"

Cal celebrar l'aparició del llibre "Les Bicicletes i els Dies" del Jordi Romeu. Editat per Eumo Editorial aquest 2024 ha rebut el IV Premi d'Assaig Ricard Torrents Bertrana. Amb el subtítol d'"Història, Cultura i Representació d'un Artefacte Revolucionari" ens exposa clarament quins són els objectius i el contingut del llibre. El text comença amb unes idees generals que anirà desenvolupant més endavant. Per als que ja estem al cas de la història de la bicicleta, aquest inici és un bon repàs al voltant d'aquest vehicle, tot i que de vegades, es fa una mica reiteratiu. Per sort, els temes posteriors estan més ben enfocats: la importància social, les repercussions en la mobilitat tant en l'àmbit rural com urbà, el paper en l'alliberament de la dona, i la projecció cultural que es concreta en diferents personatges destacats del segle XX.

En aquest llibre trobarem un posicionament més aviat neutral sobre el paper de la bicicleta enmig de la societat. Certament els condicionaments ideològics han incidit en el desenvolupament o expansió de l'ús de la bicicleta, per a bé i per a mal. Tot i ser un mitjà de transport eficient i de virtuts provades per tothom, els interessos en la seva contra continuen ben presents. A més d'estar sotmesa al maquillatge i la manipulació per part del poder i les administracions públiques.  És evident que la consideració i respecte pel que fa la mobilitat personal és un símptoma de la qualitat de la societat democràtica. 

En el llibre no trobarem models de mobilitat, ni la jerarquitzada dels estats del sud de la Unió Europea, ni el model global que apliquen als estats del centre i nord del continent. Això donaria per a un o més volums, i encara es podrien trobar moltes altres experiències actuals que ens relliguen l'urbanisme, la qualitat de l'aire, la salut personal, per exemple.  La principal virtut d'aquest llibre és que fa una mena de reportatge al voltant de la bicicleta, i fa una recerca ben documentada del seu ús per part d'un ampli ventall de protagonistes. Des del punt de vista esportiu, des de l'àmbit cultural i de les arts, de les comunicacions en temps de pau i de guerra, etc... Per això, seria mereixedor d'un reportatge televisiu del tipus del 30 Minuts o Sense Ficció que fan a la TV3, amb permís de la Montse Armengou, qui segurament també coneix prou bé aquest tema.

CRÒNIQUES DE SANT BOI RESPIRA + VERD

Aquest dimarts, 28 de maig del 2024, es va presentar a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Sant Boi el nou procés de Participació Ciutadana anomenat Sant Boi Respira Més Verd. Va ser un acte on es van congregar molts santboians i que mostra l'interès pel medi ambient de la nostra ciutat. Tots ells van respondre a la invitació feta del regidor Javier López. També hi estava present el regidor César Thovar. Els acompanyaven llurs tècnics municipals i els de les empreses que gestionaran els procés participatiu. Es titula SBR+V, projecte estratègic i transformador per incrementar el verd a la ciutat. De fet, aquest projecte rep finançament de la Unió Europea amb els Fons Next Generation, i Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica. També compta amb la col.laboració de la UPC, Creaf i el Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

L'Ajuntament continua desenvolupant el lema de "saludable i sostenible". Són tot bones paraules per a un projecte de ciutat que vol arribar als 100.000 habitants, doncs a partir d'aquesta xifra rebran més diners de l'estat central. I la campanya de Sant Boi Respira Més Verd rep diners de la UE per poder invertir en l'anomenat verd urbà. De fet, són una inversió extraordinària per cobrir les inversions ordinàries en els parcs i arbrat de la població. El públic va fer palès les queixes per la manca de manteniment durant anys dels espais verds actuals. Està bé aprofitar l'ocasió per aconseguir diners d'aquestos fons, però el projecte no n'amplia cap espai més. Excepte per la cessió d'espais públics amb motiu de la urbanització dels terrenys, com és el cas del Parc del Llor, el qual aprofita la cessió privada per la urbanització de la zona. I aquest nou Parc del Llor, no tindrà cap afectació sobre l'explanada que serveix d'aparcament massiu a la zona del Llor. Com deia una dona del Molí Nou, compte que tocarem al lobby del motor!.

De fet, la paraula mantra més repetida va ser "renaturalització". Hom aprofita espais verds existents, o els recintes escolars per fer-los més amigables. Però no se'n fan més. Adès tot està dirigit i acotat per fer una fotografia final, on l'Ajuntament no prengui pas gaire mal. Ni es fan entorns escolars lliures de cotxes contaminants, ni es planteja declarar una aturada per episodis de contaminació ambiental, tantes com n'hem tingut aquest hivern. A més a més, l'espai verd privat està penalitzat a nivell de l'Ibi perquè es vol que passi a ser edificable. És a dir, s'ha incentivat que els patis i jardins que eren els pulmons de les cases particulars vagin desapareixent per aixecar blocs i ruscos. Si es fa una estadística honrada, l'espai verd real de tota la ciutat ha anat minvant durant les últimes dècades, insostenibles en tots els sentits. 

Al torn obert de preguntes es van exposar molts dubtes. Els ciutadans estan molt desenganyats per experiències prèvies. Els propers mesos es podran presentar les propostes, amb la previsió d'acabar l'any 2025. La nota divertida la va donar un tècnic al qual se li va escapar per un lapsus la data del 2050. Tots vam riure, qui sap si encara estarem tots vius?, per més propaganda de l'any 2030 que facin. Mai tant!. I la gent ja veu que les empreses privades i les administracions públiques fan passar bou per bèstia grossa. En aquest camp, tots ells són uns mestres de la pintura verda. Ho fan per dibuixar murals a les parets mitjaneres de les cases edificades a la ciutat. Aquestos sí que són uns artistes, i no pas els alternatius "grafiters".

SABER ANAR PER LA DRETA - I

Quan parlem de mobilitat, hauríem de seguir unes normes bàsiques d'educació. Una d'elles és la de saber anar per la dreta, sigui a peu, en patins, en bici, en moto, en cotxe, etc... És una de les normes més elementals. Aquesta norma presenta excepcions en països que circulen per l'esquerra com a norma general, els quals acostumen a ser països que pertanyen a la Commonwealth, o d'altres, com el Japó. 

Quan sortim al carrer hem de compartir l'espai públic amb els altres conciutadans. I avui dia aquest espai públic sembla un espai privat, és a dir, la gent va pel seu compte, i això converteix la convivència pacífica en una mena d'atzar, de vegades sotmesa a llei de la selva. Normalment la gent va força tranquil·la, però cada dia veiem que les incidències i accidents van creixent. Tothom veu que molts van estressats i nerviosos, i que més val apartar-se per no tenir raons, perquè amb aquesta gent no es pot enraonar, només baralles que no saps mai com acabaran. La conseqüència és que el valor pedagògic de l'esmena es va diluint per totes bandes, i que acaba imposant-se la llei del més fort. 

Tant és que hom sigui un vianant com que vagi amb algun vehicle, motoritzat o no. Si no se saben les normes bàsiques de circulació: anar per la dreta, com respectar al més feble en ordre de categories, ... L'espai públic es vol regular amb moltes senyals, prohibicions, semàfors, pals, etc... per part de les administracions públiques. Són pedaços que fan cada dia més complicada aquesta circulació, i que produeixen una sensació abassegadora sobre els usuaris de la via pública. 

Al final, l'ideal de la pacificació del trànsit s'acaba convertint en una utopia irrealitzable per part de les mateixes persones implicades Siguin vianants, o conductors, de tota mena: amb patinet, bicicleta, moto, cotxe, furgoneta, camió... etc... i quan posin els drons al carrer serem molt moderns, però tot serà una jungla d'asfalt.

LA GARROTXA COMPLAENT

Aquestos dies de novembre se celebren els vint anys de la creació del Consorci de les Vies Verdes que ha donat a la província de Girona una empenta molt important en l'àmbit del cicloturisme. No només en el camp esportiu, amb la presència de grans corredors esportius que s'entrenen per tot arreu, sinó també en l'àmbit del turisme popular i familiar. Ha estat una font de riquesa que, com un gota a gota, ha permès mantenir el territori. Ha allargat la temporada turística i ha fet que s'allargui i diversifiqui, des del mar a la muntanya. 

Una de les gran beneficiades ha estat la comarca de la Garrotxa, amb la transformació de la via del Carrilet en una Via Verda. S'han connectat els pobles per poder anar a peu i en bicicleta, de manera que tothom hi ha sortit guanyant, sobretot els llocs petits. Aquesta iniciativa que semblava cosa de quatre bojos ha tirat endavant després de superar molts entrebancs, i aquesta empenta ha donat els seus fruits. Caldria fer rodar aquesta exposició, que s'ha inaugurat a Sant Feliu de Guíxols, per fer palès els canvis positius que ha comportat. És un bon moment per fer balanç. I veure que després dels anys, s'ha allargat la xarxa de carrils i pistes per on circular. Però no ens podem quedar adormits, encara hi ha molta feina per fer.

Ara a Girona estan contents amb el futbol, però cal ser-ne conscients que al darrera hi ha padrins interessats en la seva promoció per donar espectacle, poca cosa més per distreure el personal. També passa lo mateix amb l'oferta cultural a la Garrotxa, que es concentra molt a Olot. La celebració del festival Lluèrnia va convertir la capital en una carrerada transhumant entre edificis i llocs destacats. Per no parlar dels embussos de cotxes que volien entrar a la ciutat, alguns dels quals feien mitja volta, com va passar per les festes del Tura. La ciutat d'Olot ja no pot absorbir més trànsit, i com si fos la pobra Barcelona, on no hi caben més cotxes per les Rondes. 

Cal veure com es pot reprendre l'impuls per connectar les diferents poblacions de la Garrotxa, i fer que la gent tingui més opcions per anar a peu i en bicicleta. Per exemple, caldria acabar de connectar i senyalitzar bé el camí que va a la Canya, i des d'allà aprofitar el carril bici que va pel costat de la carretera. Sense oblidar que caldria connectar-lo amb Sant Joan les Fonts, i des de Sant Joan, arribar a enllaçar amb Castellfollit de la Roca. Hi ha trossos fets, però cal acabar les connexions entre els trossos per fer-los operatius. De la mateixa manera, ens trobem que per sota de Castellfollit s'ha fet la ruta cicloturista de Sant Jaume de Llierca, però gent experimentada que l'han provat diu que té defectes. De vegades no es fan les coses en condicions, i cal redreçar-les. Des de Sant Jaume s'hauria fer la connexió amb Argelaguer, i més avall, cap a Banyoles. 

Recordem la ruta del Tren Pinxo que han fet al Pla de l'Estany i que aporta novetats interessants. Però també com al Ripollès, a Camprodon acaben de fer el tros del Remei. Al Ripollès han entès la importància d'anar desenvolupant la xarxa de la Via del Ferro, i com des de Ripoll s'ha allargat aquesta cap a Campdevànol, i enfilen cap a Sant Pau de Segúries. Ara estan fent el tros del camí del Remei a Camprodon. En el fons, aprofiten la Via del Ter, on els rius ajuden a les comunicacions. Potser a la Garrotxa s'haurien de posar amb la Via del Fluvià?.

RUTES DE PELEGRINS PER L'ALT URGELL

Aquest mes de juliol vam passar una setmana a la Seu d'Urgell. Per arribar des del Baix Llobregat en transport públic tenim l'opció d'agafar el tren fins a Manresa, i allà fer el transbord cap a l'autobús de l'Alsina. Aquest segueix el camí del riu Cardener, fins a Cardona, després Solsona, i cap a Oliana fins a la Seu. Fixeu-vos que com sempre han fet els homes, s'han seguit les rutes marcades per l'aigua, en aquest cas, el Llobregat, el Cardener, i després el Segre. Són les venes de la terra, que ens permeten superar les serres que les emmarquen. Malgrat l'ajuda dels rius, ens trobem congostos inhòspits que fan fer una bona marrada per seguretat, com el que hi ha a Organyà. Després d'aquest, la vall del Segre es va obrint i pren la direcció d'Andorra o de la Cerdanya. Si lo punt de trobada és la Seu d'Urgell, allà trobarem diferents camins. 

Tenim rutes per l'Alt Urgell en diferents categories. Unes són per senderisme, altres per BTT i fins i tot, per cicloturisme. Però no hi ha cap xarxa, ni gaires connexions entre els diferents itineraris, totes passen per fer servir carreteres i anar en cotxe. Tampoc no es tracta d'agafar a peu o en bicicleta la carretera cap a Lleida, i haver de creuar el congost de Tresponts, gesta que ni Aníbal va gosar fer fa dos mil anys. Què podem dir de les vies de comunicació al Pirineu? Segurament que no es poden comparar amb les de Suïssa, però és que la gran virtut d'aquest darrer país és la possibilitat de canviar de mitjans de transport. Això és lo que coneixem com a intermodalitat. Però és clar, es tractaria de connectar els camins amb els pobles. Si pensem en els camins i carrerades antigues, que es van fer durant segles, aquestos són els que permetien el pas de la gent a peu. Avui dia, si el nostre bisbe Oliba tornès a presentar-se, es trobaria un laberint d'asfalt i de vehicles. I que, o bé et trobes que has d'anar a fer esport, o has d'anar motoritzat. 

Al voltant de la Seu d'Urgell existeixen algunes rutes, força assequibles, que es poden fer a peu. I també en bicicleta. Però fora de les més familiars, predomina l'ús de la bicicleta com a esport, per sobre del transport. I fins i tot per poder fer els camins secundaris, s'ha de fer servir l'internet, o comprar un llibre específic de lo que volem fer. No es fa publicitat adreçada al turisme familiar, en tot cas, a la botiga de lloguer de bicicletes et poden orientar i donar més informació, i potser podràs llogar un guia. Tampoc no es diu que l'autobús pot portar fins a cinc bicicletes. I no cal fer carrils bici a tot arreu, però és que no saps si quan vas a fer la ruta del camí de Sant Jaume ho hauràs de fer tot a peu, o ni si podràs fer-ho tot en bici, ni si la carretera té un voral prou ample per no jugar-te-la. No es tracta només de pintar les rutes en colors segons els grau de dificultat.

Bé, podem fer algunes recomanacions, com el camí a la vora del Segre que arriba fins Alàs, i allà pujar al poble per la carretera. Per fer la tornada hem de tenir en compte els ponts que travessen el Segre, si no hem de tornar pel mateix cantó. És lo que passa quan anem des de la Seu cap a Arfa, una carretera secundària molt utilitzada que segurament ens portaria fins al Pla de Sant Tirs seguint el marge esquerra. Però si volem fer la tornada pel marge dret, hem d'entrar i enfilar-nos amb la bicicleta fins al poble de Montferrer. El camí a la vora del riu per aquest cantó està tallat, ni a peu ni en bicicleta, i cal enfilar-se per la costa, sota una solana que a l'estiu et porta directament a la propera estació de servei, que és el bar de la plaça de l'Arbre de Castellciutat. 

En resum, certament no es pot demanar que tot sigui perfecte, però continuem amb la sensació que tot són pedaços. Que la política de transports no deixa d'estar segmentada per categories, i que el concepte de mobilitat global és una imatge que no entra en el cap dels polítics o dels tècnics dels departaments de transports. I no n'hi ha prou amb fer una aplicació de mobilitat per al telèfon mòbil. I això ja fa anys que ho vam veure amb la propera comarca de la Cerdanya.

TAK OLE THORSON

Aquest final de març vam saber de la mort de l'Ole Thorson. Alguns diaris van donar la notícia, no pas gaires per la importància que va tenir per als temes de mobilitat a Catalunya, i especialment a Barcelona. Hom diria que si l'ideal de Catalunya seria comparar-se amb els Països Baixos o amb Dinamarca, un dels mitjans acostumats és visitar el país de destinació. Una altra manera de fer-ho seria portar una persona destacada del país, perquè mostrés llur coneixement als nadius. Aquesta va ser el cas de l'Ole Thorson, nascut a Dinamarca. Va viure i treballar a Barcelona fins a la seva mort. El seu capteniment no era el d'un senyor de Barcelona, no amagava pas son caràcter nòrdic, respectuós i reservat alhora. No parlava català, però sempre deia que li parlessin sense cap entrebanc.

Durant la seva etapa com a tècnic municipal en l'àmbit de la mobilitat va intentar portar els conceptes de la mobilitat global a la ciutat de Barcelona, i des d'aquí, fer-ho extensiu a tot els país. Moltes iniciatives van acompanyar el seu saber fer, tant pel que fa a la PTP, o l'associació PAT. Tot amb la intenció de cobrir els flancs més desatesos de la mobilitat on el cotxe privat gaudeix de privilegis i suport, com a símbol d'una societat. On es barregen naps amb cols, i on el cotxe és el rei. Per cert, l'Ole acostumava a anar en moto. Potser estaria content amb el nou servei públic de motos compartides?. En fi, allò que fa l'ajuntament, l'AMB, i altres administracions públiques, són més coses d'aparador que de realitats concretes. Moltes vegades és desesperant veure com unes coses van amb la cinquena marxa i altres van a pas de cargol. Això sinó tallen les ales als tècnics massa avançats. 

L'Ole Thorson va venir a explicar com es feien les coses al nord i centre d'Europa, i va portar referents com el Mikael Colville-Andersen, i els models del Copenhagenize. Aquí es van pensar que els hi estava explicant els contes d'Andersen, i que aquestos relats eren per als infants. Això de compartir l'espai i pacificar el trànsit era molt bonic, però que les mesures eren impopulars. Aleshores tot va amb una sabata i una espardenya, i de vegades les administracions apliquen mesures contraproduents, en contra dels interessos dels ciutadans. No cal pedagogia, quan aquí manen ells i sempre tenen la raó.

Moltes Gràcies Ole Thorson, per haver compartit amb nosaltres alegries i decepcions, però sobretot, agraïts per tot allò que ens vau donar. A reveure, i records per al Vicenç Bagan. Tak Ole Thorson.

ENTREVISTA SOBRE MOBILITAT A LA XARXA

A partir del comunicat de premsa en que vam enviar per reivindicar una bones connexions entre el Baix Llobregat i el Vallès, vam acceptar la petició d'una entrevista per exposar el cas a la televisió d'Esplugues, ETV. Aques mitjà de comunicació està integrat a la Xarxa d'emissores locals. Vam aprofitar l'espai l'Ull al Dia per poder demanar unes bones connexions a peu, en bicicleta i en autobús entre les dues comarques. Cal remarca que els enllaços motoritzats i de tren estan més ben aconseguits, tot i el problema dels horaris del transport públic, i de la penalització tarifària que suposa fer la connexió per Martorell. Gairebé el doble que fent la volta per Barcelona. I tenint en compte que els FGC farien la connexió per Gràcia amb una previsió de vuit anys, francament semblaria la Línia 9 del metro. Molt soroll per gairebé res. 

En fi, es van tocar altres temes sobre la mobilitat motoritzada, i la necessitat d'aconseguir un organisme a nivell comarcal que vetlli per les comunicacions, més enllà del centralisme de l'AMB. Aquí sota us posem l'enllaç i podeu fer els comentaris que creieu convenients. 

 

CONNECTEM COMARQUES, CONNECTEM GENT

Acabem l'any 2022 de manera semblant al de l'any passat a nivell de mobilitat. La crisi econòmica ha quedat tapada per la guerra d'Ucraïna, la sequera i la plaguèmia. Estem en un moment d'impàs i les solucions més sostenibles queden en un segon pla, per no dir l'últim. La prova és que el butlletí de Mobilitat que edita la Generalitat cada mes porta els temes de la bicicleta al final de tot, si és que n'hi han. Per no parlar del mal costum de les administracions públiques d'anar fent pedaços en infraestructures, o dels dissenys de despatx que augmenten la complexitat de la circulació. Encara més, es fan un rentat de cara amb el maquillatge de la sostenibilitat mentre els ajuntaments s'encarreguen d'edificar i cimentar els espais verds de les ciutats.

La realitat és que les eines i la feina continuaran estant en mans dels usuaris de la bicicleta. Malgrat els entrebancs, no ens queda més remei que pedalar per avançar. Potser explorar llocs nous, trobar camins i anar fent xarxa. Un exemple serien les connexions entre el Baix Llobregat i el Vallès. Aquí el transport motoritzat és el rei, les autopistes es connecten sense cap problema. Pel que fa als trens, tenim obres en marxa que fan sortir els trens de la Renfe des de Castellbisbal, però la connexió amb els FGC del Vallès és vol solucionar d'aquí a vuit anys vista connectant les línies per Barcelona. Una volta que reduiria el temps de viatge en només vint minuts. I això semblarà la Línia L9 del Metro.

Què me'n dieu dels autobusos que connecten les dues comarques? Són línies fantasma que operen sota mínims per justificar la concessió de la Generalitat. Ni la que surt de Molins de Rei ni la de Sant Vicenç dels Horts per anar a Terrassa. Fins i tot, dubtem també del paper que fa una entitat com l'AMB. Una gestió desastrosa, per la qual fins i tot entitats com Fem Vallès han demanat millores, i potser algun intercanviador a l'Hospital General. Però les inversions del Ministerio en la Renfe es centren en Barcelona, i deixen de banda les estacions de l'extraradi. Els accessos a peu o en bicicleta presenten deficiències que posen en risc als vianants. 

Per sort, encara trobem companys que fan el paper d'exploradors enmig de la jungla d'asfalt. Fugint del trànsit motoritzat encara poden trobar camins i pistes que ens permetin arribar als diferents pobles.  I ens ensenyen als altres ciclistes per on podem passar, i en quins llocs hem de vigilar, sigui per l'estat del terreny, o pels encreuaments perillosos amb les carreteres. Malgrat els polígons que es troben al costat de les carreteres, i que representen un perill per la manca d'indicacions i l'activitat dels camions, som capaços d'arribar al nostre destí. Sí, hem pogut connectar el Baix Llobregat amb el Vallès. Però encara ens cal molt més per a que la gent tingui el dret de circular com ho fan a Centreeuropa. Tant parlar aquí de mobilitat, tanmateix tot va en funció dels interessos de dalt, i no pas dels ciutadans. Ja ho sabeu, ningú us regalarà res, sinó són els Reis Mags. La resta ens tocarà pedalar. Les recompenses les trobareu pel camí, això ja us ho puc dir.

BICICLETA PEUGEOT TOURMALET

Bicicleta Peugeot Tourmalet. Bicicleta de carretera. 2 plats x 7 pinyons. 14 marxes de palanca a la barra. Frens en bon estat. En tot cas, caldria canviar les cobertes de les rodes de 26. Ben conservada, perquè estava guardada en el garatge. Bicicleta donada per un simpatitzant. Tenim el manual de manteniment.

Si us interessés, ens podeu enviar un email sense cap compromís. Es troba a Sant Boi i podem quedar per ensenyar-la. Es ven al voltant dels 300€, i els diners aniran destinats a l'associació.

BENVINGUTS A LA NOSTRA BICIESCOLA

WELCOME TO OUR CYCLING SCHOOL = BIENVENIDOS A NUESTRA BICIESCUELA = BENVINGUTS A LA NOSTRA BICIESCOLA

ENGLISH: This is a cycling school for adult people, who didn't learn how to ride a bicycle when they were children, or haven't cycled for many years.The SomBici cooperative is in charge of these courses: beginner, intermediate and advanced level. Please, watch the video.

CASTELLANO: Esta es una biciescuela para adultos que no aprendieron a montar en bici de pequeños o que hace mucho tiempo que no pedalean. La cooperativa SomBici organiza estos cursos: iniciación, intermedio y perfeccionamiento. Por favor, miren el video.

CATALÀ: Aquesta és una biciescola per a gent adulta que no va aprendre a anar amb bici de petita o que no pedala des de fa molt temps. La  cooperativa SomBici ofereix aquests cursos: inici, mitjà i perfeccionament. Si us plau, mireu el vídeo.

 

0. Presentació de la biciescola from Bicibaix on Vimeo.

Cursos d'inici i mitjà (antic nivell 1): agafar l'equilibri sobre dues rodes i adquirir les habilitats bàsiques d'anar amb bicicleta sigui per l'ús que l'alumnat vulgui: superar un repte personal, sortir a passejar amb bicicleta per a fer exercici i salut o fer-la servir com a mitjà de transport econòmic per anar a treballar, comprar, etc.

Curs de perfeccionament (nivell 2): acabar d'assolir les habilitats bàsiques per circular amb bicicleta adquirides durant els cursos anteriors. Circulació amb bicicleta per dins de la ciutat, carril bici, calçada i carretera. Es comença molt a poc a poc per carrers peatonals, carrils bici i zones 30. En finalitzar el curs, la persona ha d'haver adquirit ja un domini de la conducció en bicicleta com el de la noia d'aquest video: https://www.youtube.com/watch?v=6Am4juIeCiE

Per veure millor com és el mètode per aprendre a anar amb bicicleta des del nivell inicial, consulteu el nostre tutorial de com ensenyar a anar amb bicicleta (nivells inici i mitjà agrupats en l'antic nivell 1): 
http://escolabicibaix.blogspot.com.es/2013_07_01_archive.html


Tutorial del nivell de perfeccionament (antic nivell 2 de perfeccionament i circulació per ciutat):
http://escolabicibaix.blogspot.com.es/2013/11/tutorial-del-nivell-2.html