SOBRE EL LLIBRE "LES BICICLETES I ELS DIES"

Cal celebrar l'aparició del llibre "Les Bicicletes i els Dies" del Jordi Romeu. Editat per Eumo Editorial aquest 2024 ha rebut el IV Premi d'Assaig Ricard Torrents Bertrana. Amb el subtítol d'"Història, Cultura i Representació d'un Artefacte Revolucionari" ens exposa clarament quins són els objectius i el contingut del llibre. El text comença amb unes idees generals que anirà desenvolupant més endavant. Per als que ja estem al cas de la història de la bicicleta, aquest inici és un bon repàs al voltant d'aquest vehicle, tot i que de vegades, es fa una mica reiteratiu. Per sort, els temes posteriors estan més ben enfocats: la importància social, les repercussions en la mobilitat tant en l'àmbit rural com urbà, el paper en l'alliberament de la dona, i la projecció cultural que es concreta en diferents personatges destacats del segle XX.

En aquest llibre trobarem un posicionament més aviat neutral sobre el paper de la bicicleta enmig de la societat. Certament els condicionaments ideològics han incidit en el desenvolupament o expansió de l'ús de la bicicleta, per a bé i per a mal. Tot i ser un mitjà de transport eficient i de virtuts provades per tothom, els interessos en la seva contra continuen ben presents. A més d'estar sotmesa al maquillatge i la manipulació per part del poder i les administracions públiques.  És evident que la consideració i respecte pel que fa la mobilitat personal és un símptoma de la qualitat de la societat democràtica. 

En el llibre no trobarem models de mobilitat, ni la jerarquitzada dels estats del sud de la Unió Europea, ni el model global que apliquen als estats del centre i nord del continent. Això donaria per a un o més volums, i encara es podrien trobar moltes altres experiències actuals que ens relliguen l'urbanisme, la qualitat de l'aire, la salut personal, per exemple.  La principal virtut d'aquest llibre és que fa una mena de reportatge al voltant de la bicicleta, i fa una recerca ben documentada del seu ús per part d'un ampli ventall de protagonistes. Des del punt de vista esportiu, des de l'àmbit cultural i de les arts, de les comunicacions en temps de pau i de guerra, etc... Per això, seria mereixedor d'un reportatge televisiu del tipus del 30 Minuts o Sense Ficció que fan a la TV3, amb permís de la Montse Armengou, qui segurament també coneix prou bé aquest tema.

CRÒNIQUES DE SANT BOI RESPIRA + VERD

Aquest dimarts, 28 de maig del 2024, es va presentar a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Sant Boi el nou procés de Participació Ciutadana anomenat Sant Boi Respira Més Verd. Va ser un acte on es van congregar molts santboians i que mostra l'interès pel medi ambient de la nostra ciutat. Tots ells van respondre a la invitació feta del regidor Javier López. També hi estava present el regidor César Thovar. Els acompanyaven llurs tècnics municipals i els de les empreses que gestionaran els procés participatiu. Es titula SBR+V, projecte estratègic i transformador per incrementar el verd a la ciutat. De fet, aquest projecte rep finançament de la Unió Europea amb els Fons Next Generation, i Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica. També compta amb la col.laboració de la UPC, Creaf i el Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

L'Ajuntament continua desenvolupant el lema de "saludable i sostenible". Són tot bones paraules per a un projecte de ciutat que vol arribar als 100.000 habitants, doncs a partir d'aquesta xifra rebran més diners de l'estat central. I la campanya de Sant Boi Respira Més Verd rep diners de la UE per poder invertir en l'anomenat verd urbà. De fet, són una inversió extraordinària per cobrir les inversions ordinàries en els parcs i arbrat de la població. El públic va fer palès les queixes per la manca de manteniment durant anys dels espais verds actuals. Està bé aprofitar l'ocasió per aconseguir diners d'aquestos fons, però el projecte no n'amplia cap espai més. Excepte per la cessió d'espais públics amb motiu de la urbanització dels terrenys, com és el cas del Parc del Llor, el qual aprofita la cessió privada per la urbanització de la zona. I aquest nou Parc del Llor, no tindrà cap afectació sobre l'explanada que serveix d'aparcament massiu a la zona del Llor. Com deia una dona del Molí Nou, compte que tocarem al lobby del motor!.

De fet, la paraula mantra més repetida va ser "renaturalització". Hom aprofita espais verds existents, o els recintes escolars per fer-los més amigables. Però no se'n fan més. Adès tot està dirigit i acotat per fer una fotografia final, on l'Ajuntament no prengui pas gaire mal. Ni es fan entorns escolars lliures de cotxes contaminants, ni es planteja declarar una aturada per episodis de contaminació ambiental, tantes com n'hem tingut aquest hivern. A més a més, l'espai verd privat està penalitzat a nivell de l'Ibi perquè es vol que passi a ser edificable. És a dir, s'ha incentivat que els patis i jardins que eren els pulmons de les cases particulars vagin desapareixent per aixecar blocs i ruscos. Si es fa una estadística honrada, l'espai verd real de tota la ciutat ha anat minvant durant les últimes dècades, insostenibles en tots els sentits. 

Al torn obert de preguntes es van exposar molts dubtes. Els ciutadans estan molt desenganyats per experiències prèvies. Els propers mesos es podran presentar les propostes, amb la previsió d'acabar l'any 2025. La nota divertida la va donar un tècnic al qual se li va escapar per un lapsus la data del 2050. Tots vam riure, qui sap si encara estarem tots vius?, per més propaganda de l'any 2030 que facin. Mai tant!. I la gent ja veu que les empreses privades i les administracions públiques fan passar bou per bèstia grossa. En aquest camp, tots ells són uns mestres de la pintura verda. Ho fan per dibuixar murals a les parets mitjaneres de les cases edificades a la ciutat. Aquestos sí que són uns artistes, i no pas els alternatius "grafiters".

SABER ANAR PER LA DRETA - I

Quan parlem de mobilitat, hauríem de seguir unes normes bàsiques d'educació. Una d'elles és la de saber anar per la dreta, sigui a peu, en patins, en bici, en moto, en cotxe, etc... És una de les normes més elementals. Aquesta norma presenta excepcions en països que circulen per l'esquerra com a norma general, els quals acostumen a ser països que pertanyen a la Commonwealth, o d'altres, com el Japó. 

Quan sortim al carrer hem de compartir l'espai públic amb els altres conciutadans. I avui dia aquest espai públic sembla un espai privat, és a dir, la gent va pel seu compte, i això converteix la convivència pacífica en una mena d'atzar, de vegades sotmesa a llei de la selva. Normalment la gent va força tranquil·la, però cada dia veiem que les incidències i accidents van creixent. Tothom veu que molts van estressats i nerviosos, i que més val apartar-se per no tenir raons, perquè amb aquesta gent no es pot enraonar, només baralles que no saps mai com acabaran. La conseqüència és que el valor pedagògic de l'esmena es va diluint per totes bandes, i que acaba imposant-se la llei del més fort. 

Tant és que hom sigui un vianant com que vagi amb algun vehicle, motoritzat o no. Si no se saben les normes bàsiques de circulació: anar per la dreta, com respectar al més feble en ordre de categories, ... L'espai públic es vol regular amb moltes senyals, prohibicions, semàfors, pals, etc... per part de les administracions públiques. Són pedaços que fan cada dia més complicada aquesta circulació, i que produeixen una sensació abassegadora sobre els usuaris de la via pública. 

Al final, l'ideal de la pacificació del trànsit s'acaba convertint en una utopia irrealitzable per part de les mateixes persones implicades Siguin vianants, o conductors, de tota mena: amb patinet, bicicleta, moto, cotxe, furgoneta, camió... etc... i quan posin els drons al carrer serem molt moderns, però tot serà una jungla d'asfalt.

LA GARROTXA COMPLAENT

Aquestos dies de novembre se celebren els vint anys de la creació del Consorci de les Vies Verdes que ha donat a la província de Girona una empenta molt important en l'àmbit del cicloturisme. No només en el camp esportiu, amb la presència de grans corredors esportius que s'entrenen per tot arreu, sinó també en l'àmbit del turisme popular i familiar. Ha estat una font de riquesa que, com un gota a gota, ha permès mantenir el territori. Ha allargat la temporada turística i ha fet que s'allargui i diversifiqui, des del mar a la muntanya. 

Una de les gran beneficiades ha estat la comarca de la Garrotxa, amb la transformació de la via del Carrilet en una Via Verda. S'han connectat els pobles per poder anar a peu i en bicicleta, de manera que tothom hi ha sortit guanyant, sobretot els llocs petits. Aquesta iniciativa que semblava cosa de quatre bojos ha tirat endavant després de superar molts entrebancs, i aquesta empenta ha donat els seus fruits. Caldria fer rodar aquesta exposició, que s'ha inaugurat a Sant Feliu de Guíxols, per fer palès els canvis positius que ha comportat. És un bon moment per fer balanç. I veure que després dels anys, s'ha allargat la xarxa de carrils i pistes per on circular. Però no ens podem quedar adormits, encara hi ha molta feina per fer.

Ara a Girona estan contents amb el futbol, però cal ser-ne conscients que al darrera hi ha padrins interessats en la seva promoció per donar espectacle, poca cosa més per distreure el personal. També passa lo mateix amb l'oferta cultural a la Garrotxa, que es concentra molt a Olot. La celebració del festival Lluèrnia va convertir la capital en una carrerada transhumant entre edificis i llocs destacats. Per no parlar dels embussos de cotxes que volien entrar a la ciutat, alguns dels quals feien mitja volta, com va passar per les festes del Tura. La ciutat d'Olot ja no pot absorbir més trànsit, i com si fos la pobra Barcelona, on no hi caben més cotxes per les Rondes. 

Cal veure com es pot reprendre l'impuls per connectar les diferents poblacions de la Garrotxa, i fer que la gent tingui més opcions per anar a peu i en bicicleta. Per exemple, caldria acabar de connectar i senyalitzar bé el camí que va a la Canya, i des d'allà aprofitar el carril bici que va pel costat de la carretera. Sense oblidar que caldria connectar-lo amb Sant Joan les Fonts, i des de Sant Joan, arribar a enllaçar amb Castellfollit de la Roca. Hi ha trossos fets, però cal acabar les connexions entre els trossos per fer-los operatius. De la mateixa manera, ens trobem que per sota de Castellfollit s'ha fet la ruta cicloturista de Sant Jaume de Llierca, però gent experimentada que l'han provat diu que té defectes. De vegades no es fan les coses en condicions, i cal redreçar-les. Des de Sant Jaume s'hauria fer la connexió amb Argelaguer, i més avall, cap a Banyoles. 

Recordem la ruta del Tren Pinxo que han fet al Pla de l'Estany i que aporta novetats interessants. Però també com al Ripollès, a Camprodon acaben de fer el tros del Remei. Al Ripollès han entès la importància d'anar desenvolupant la xarxa de la Via del Ferro, i com des de Ripoll s'ha allargat aquesta cap a Campdevànol, i enfilen cap a Sant Pau de Segúries. Ara estan fent el tros del camí del Remei a Camprodon. En el fons, aprofiten la Via del Ter, on els rius ajuden a les comunicacions. Potser a la Garrotxa s'haurien de posar amb la Via del Fluvià?.