LA GARROTXA COMPLAENT

Aquestos dies de novembre se celebren els vint anys de la creació del Consorci de les Vies Verdes que ha donat a la província de Girona una empenta molt important en l'àmbit del cicloturisme. No només en el camp esportiu, amb la presència de grans corredors esportius que s'entrenen per tot arreu, sinó també en l'àmbit del turisme popular i familiar. Ha estat una font de riquesa que, com un gota a gota, ha permès mantenir el territori. Ha allargat la temporada turística i ha fet que s'allargui i diversifiqui, des del mar a la muntanya. 

Una de les gran beneficiades ha estat la comarca de la Garrotxa, amb la transformació de la via del Carrilet en una Via Verda. S'han connectat els pobles per poder anar a peu i en bicicleta, de manera que tothom hi ha sortit guanyant, sobretot els llocs petits. Aquesta iniciativa que semblava cosa de quatre bojos ha tirat endavant després de superar molts entrebancs, i aquesta empenta ha donat els seus fruits. Caldria fer rodar aquesta exposició, que s'ha inaugurat a Sant Feliu de Guíxols, per fer palès els canvis positius que ha comportat. És un bon moment per fer balanç. I veure que després dels anys, s'ha allargat la xarxa de carrils i pistes per on circular. Però no ens podem quedar adormits, encara hi ha molta feina per fer.

Ara a Girona estan contents amb el futbol, però cal ser-ne conscients que al darrera hi ha padrins interessats en la seva promoció per donar espectacle, poca cosa més per distreure el personal. També passa lo mateix amb l'oferta cultural a la Garrotxa, que es concentra molt a Olot. La celebració del festival Lluèrnia va convertir la capital en una carrerada transhumant entre edificis i llocs destacats. Per no parlar dels embussos de cotxes que volien entrar a la ciutat, alguns dels quals feien mitja volta, com va passar per les festes del Tura. La ciutat d'Olot ja no pot absorbir més trànsit, i com si fos la pobra Barcelona, on no hi caben més cotxes per les Rondes. 

Cal veure com es pot reprendre l'impuls per connectar les diferents poblacions de la Garrotxa, i fer que la gent tingui més opcions per anar a peu i en bicicleta. Per exemple, caldria acabar de connectar i senyalitzar bé el camí que va a la Canya, i des d'allà aprofitar el carril bici que va pel costat de la carretera. Sense oblidar que caldria connectar-lo amb Sant Joan les Fonts, i des de Sant Joan, arribar a enllaçar amb Castellfollit de la Roca. Hi ha trossos fets, però cal acabar les connexions entre els trossos per fer-los operatius. De la mateixa manera, ens trobem que per sota de Castellfollit s'ha fet la ruta cicloturista de Sant Jaume de Llierca, però gent experimentada que l'han provat diu que té defectes. De vegades no es fan les coses en condicions, i cal redreçar-les. Des de Sant Jaume s'hauria fer la connexió amb Argelaguer, i més avall, cap a Banyoles. 

Recordem la ruta del Tren Pinxo que han fet al Pla de l'Estany i que aporta novetats interessants. Però també com al Ripollès, a Camprodon acaben de fer el tros del Remei. Al Ripollès han entès la importància d'anar desenvolupant la xarxa de la Via del Ferro, i com des de Ripoll s'ha allargat aquesta cap a Campdevànol, i enfilen cap a Sant Pau de Segúries. Ara estan fent el tros del camí del Remei a Camprodon. En el fons, aprofiten la Via del Ter, on els rius ajuden a les comunicacions. Potser a la Garrotxa s'haurien de posar amb la Via del Fluvià?.

RUTES DE PELEGRINS PER L'ALT URGELL

Aquest mes de juliol vam passar una setmana a la Seu d'Urgell. Per arribar des del Baix Llobregat en transport públic tenim l'opció d'agafar el tren fins a Manresa, i allà fer el transbord cap a l'autobús de l'Alsina. Aquest segueix el camí del riu Cardener, fins a Cardona, després Solsona, i cap a Oliana fins a la Seu. Fixeu-vos que com sempre han fet els homes, s'han seguit les rutes marcades per l'aigua, en aquest cas, el Llobregat, el Cardener, i després el Segre. Són les venes de la terra, que ens permeten superar les serres que les emmarquen. Malgrat l'ajuda dels rius, ens trobem congostos inhòspits que fan fer una bona marrada per seguretat, com el que hi ha a Organyà. Després d'aquest, la vall del Segre es va obrint i pren la direcció d'Andorra o de la Cerdanya. Si lo punt de trobada és la Seu d'Urgell, allà trobarem diferents camins. 

Tenim rutes per l'Alt Urgell en diferents categories. Unes són per senderisme, altres per BTT i fins i tot, per cicloturisme. Però no hi ha cap xarxa, ni gaires connexions entre els diferents itineraris, totes passen per fer servir carreteres i anar en cotxe. Tampoc no es tracta d'agafar a peu o en bicicleta la carretera cap a Lleida, i haver de creuar el congost de Tresponts, gesta que ni Aníbal va gosar fer fa dos mil anys. Què podem dir de les vies de comunicació al Pirineu? Segurament que no es poden comparar amb les de Suïssa, però és que la gran virtut d'aquest darrer país és la possibilitat de canviar de mitjans de transport. Això és lo que coneixem com a intermodalitat. Però és clar, es tractaria de connectar els camins amb els pobles. Si pensem en els camins i carrerades antigues, que es van fer durant segles, aquestos són els que permetien el pas de la gent a peu. Avui dia, si el nostre bisbe Oliba tornès a presentar-se, es trobaria un laberint d'asfalt i de vehicles. I que, o bé et trobes que has d'anar a fer esport, o has d'anar motoritzat. 

Al voltant de la Seu d'Urgell existeixen algunes rutes, força assequibles, que es poden fer a peu. I també en bicicleta. Però fora de les més familiars, predomina l'ús de la bicicleta com a esport, per sobre del transport. I fins i tot per poder fer els camins secundaris, s'ha de fer servir l'internet, o comprar un llibre específic de lo que volem fer. No es fa publicitat adreçada al turisme familiar, en tot cas, a la botiga de lloguer de bicicletes et poden orientar i donar més informació, i potser podràs llogar un guia. Tampoc no es diu que l'autobús pot portar fins a cinc bicicletes. I no cal fer carrils bici a tot arreu, però és que no saps si quan vas a fer la ruta del camí de Sant Jaume ho hauràs de fer tot a peu, o ni si podràs fer-ho tot en bici, ni si la carretera té un voral prou ample per no jugar-te-la. No es tracta només de pintar les rutes en colors segons els grau de dificultat.

Bé, podem fer algunes recomanacions, com el camí a la vora del Segre que arriba fins Alàs, i allà pujar al poble per la carretera. Per fer la tornada hem de tenir en compte els ponts que travessen el Segre, si no hem de tornar pel mateix cantó. És lo que passa quan anem des de la Seu cap a Arfa, una carretera secundària molt utilitzada que segurament ens portaria fins al Pla de Sant Tirs seguint el marge esquerra. Però si volem fer la tornada pel marge dret, hem d'entrar i enfilar-nos amb la bicicleta fins al poble de Montferrer. El camí a la vora del riu per aquest cantó està tallat, ni a peu ni en bicicleta, i cal enfilar-se per la costa, sota una solana que a l'estiu et porta directament a la propera estació de servei, que és el bar de la plaça de l'Arbre de Castellciutat. 

En resum, certament no es pot demanar que tot sigui perfecte, però continuem amb la sensació que tot són pedaços. Que la política de transports no deixa d'estar segmentada per categories, i que el concepte de mobilitat global és una imatge que no entra en el cap dels polítics o dels tècnics dels departaments de transports. I no n'hi ha prou amb fer una aplicació de mobilitat per al telèfon mòbil. I això ja fa anys que ho vam veure amb la propera comarca de la Cerdanya.

TAK OLE THORSON

Aquest final de març vam saber de la mort de l'Ole Thorson. Alguns diaris van donar la notícia, no pas gaires per la importància que va tenir per als temes de mobilitat a Catalunya, i especialment a Barcelona. Hom diria que si l'ideal de Catalunya seria comparar-se amb els Països Baixos o amb Dinamarca, un dels mitjans acostumats és visitar el país de destinació. Una altra manera de fer-ho seria portar una persona destacada del país, perquè mostrés llur coneixement als nadius. Aquesta va ser el cas de l'Ole Thorson, nascut a Dinamarca. Va viure i treballar a Barcelona fins a la seva mort. El seu capteniment no era el d'un senyor de Barcelona, no amagava pas son caràcter nòrdic, respectuós i reservat alhora. No parlava català, però sempre deia que li parlessin sense cap entrebanc.

Durant la seva etapa com a tècnic municipal en l'àmbit de la mobilitat va intentar portar els conceptes de la mobilitat global a la ciutat de Barcelona, i des d'aquí, fer-ho extensiu a tot els país. Moltes iniciatives van acompanyar el seu saber fer, tant pel que fa a la PTP, o l'associació PAT. Tot amb la intenció de cobrir els flancs més desatesos de la mobilitat on el cotxe privat gaudeix de privilegis i suport, com a símbol d'una societat. On es barregen naps amb cols, i on el cotxe és el rei. Per cert, l'Ole acostumava a anar en moto. Potser estaria content amb el nou servei públic de motos compartides?. En fi, allò que fa l'ajuntament, l'AMB, i altres administracions públiques, són més coses d'aparador que de realitats concretes. Moltes vegades és desesperant veure com unes coses van amb la cinquena marxa i altres van a pas de cargol. Això sinó tallen les ales als tècnics massa avançats. 

L'Ole Thorson va venir a explicar com es feien les coses al nord i centre d'Europa, i va portar referents com el Mikael Colville-Andersen, i els models del Copenhagenize. Aquí es van pensar que els hi estava explicant els contes d'Andersen, i que aquestos relats eren per als infants. Això de compartir l'espai i pacificar el trànsit era molt bonic, però que les mesures eren impopulars. Aleshores tot va amb una sabata i una espardenya, i de vegades les administracions apliquen mesures contraproduents, en contra dels interessos dels ciutadans. No cal pedagogia, quan aquí manen ells i sempre tenen la raó.

Moltes Gràcies Ole Thorson, per haver compartit amb nosaltres alegries i decepcions, però sobretot, agraïts per tot allò que ens vau donar. A reveure, i records per al Vicenç Bagan. Tak Ole Thorson.

ENTREVISTA SOBRE MOBILITAT A LA XARXA

A partir del comunicat de premsa en que vam enviar per reivindicar una bones connexions entre el Baix Llobregat i el Vallès, vam acceptar la petició d'una entrevista per exposar el cas a la televisió d'Esplugues, ETV. Aques mitjà de comunicació està integrat a la Xarxa d'emissores locals. Vam aprofitar l'espai l'Ull al Dia per poder demanar unes bones connexions a peu, en bicicleta i en autobús entre les dues comarques. Cal remarca que els enllaços motoritzats i de tren estan més ben aconseguits, tot i el problema dels horaris del transport públic, i de la penalització tarifària que suposa fer la connexió per Martorell. Gairebé el doble que fent la volta per Barcelona. I tenint en compte que els FGC farien la connexió per Gràcia amb una previsió de vuit anys, francament semblaria la Línia 9 del metro. Molt soroll per gairebé res. 

En fi, es van tocar altres temes sobre la mobilitat motoritzada, i la necessitat d'aconseguir un organisme a nivell comarcal que vetlli per les comunicacions, més enllà del centralisme de l'AMB. Aquí sota us posem l'enllaç i podeu fer els comentaris que creieu convenients.