dissabte, 5 de setembre de 2020

MOBILITATS D'AVENTURA A L'ALT PIRINEU I L'ARAN


Aquest mes d'agost del 2020 hem pogut gaudir dels esports d'aventura a l'Alt Pirineu i l'Aran. No res de l'altre món, no us ho penseu pas. Ens estimàvem més anar a caçar lo tamarro que no pas enganxar lo virus. Senzillament hem estat allà sense cotxe, i fent servir els transports públics disponibles. Diem disponibles, perquè el transport amb tren estava aturat. La línia de tren dels FGC entre Lleida i la Pobla no funcionava gens a causa dels desperfectes provocats per la tempesta de la Glòria, a finals de l'any 2019, i que nou mesos després encara estaven per arreglar, així com un dels trens normals pendents de reparar. Pel que fa al Tren dels Llacs, estem contents que a partir de setembre es reprengui el seu ús turístic. De moment, el tren estava esperant a l'estació de la Pobla de Segur. 

Vam enfilar cap a l'Aran amb el cotxe de línia de l'Alsina Graells, des de Barcelona cap a Vielha. Els bitllets ja els havíem comprat per internet, prou àgilment si ja saps el trajecte. Si et vols plantejar alguna alternativa, ja costa una mica més per la web. En tot cas, no sé si aleshores la web de Mobilitat de la Generalitat funcionaria millor? La relació qualitat-preu és prou bona, i els autocars són força més còmodes i moderns que els d'abans. Els horaris es compleixen força bé i vam arribar a l'hora prevista a Vielha. Allà passàvem uns dies amb la família, i després volíem aprofitar el Bus del Parc per desplaçar-nos fins a la Vall d'Àneu. El dematí que marxàvem cap a Esterri vam presentar-nos a la parada principal de Vielha, i allà ens vam haver d'esperar una mica. Com que era cap a les 11 hores ens hi vam trobar que passaven autobusos locals de la Vall d'Aran, a més d'altres d'intercomarcals,els quals coincidien a més a més amb el Bus del Parc que anava en la direcció de la Vall de Boí. Total, ens vam fer un fart de preguntar als conductors que amablement ens deien que el nostre ara vindria, que anava al darrera. En fi, encara van passar tres autobusos més, i sort que preguntàvem, perquè els cartells no eren massa clars, ni existeix cap pantalla que informi clarament del bus que ens arriba. 

Enfilats cap al bus correcte, cal dir que cost del bitllet és força assequible. I de fet, els que pujàvem fèiem tots pinta d'excursionistes, o rodamons. On sí que vam rodar i rodar va ser al port de la Bonaigua. Aquest estiu estan fent obres de millora des de Baqueira fins al cap del port, i malgrat que tot va anar relativament bé, ara para, ara passa, els talls intermitents van allargar el trajecte una mitja hora més. Si no consultaves les incidències del trànsit a la web de la Generalitat, enlloc sortia aquesta afectació al servei. Ni a l'aplicació Guia del Parc de l'Alt Pirineu, Deixa't Guiar, ni a la pàgina de l'Alsa tampoc s'hi trobava, com tampoc un senzill cartell d'avís a les parades d'autobús de cada poble. 

Un bus que és un bon projecte, a un preu raonable, que ens queda coix per un servei poc seriós, una descurança que fa que molta gent faci servir el cotxe particular per fer aquestos trajectes. Aconseguim un projecte cofinançat per la Unió Europea, ja des de l'any 2019, per a què? Quan ens preguntin quin ús se n'ha fet, quins números sortiran? No estaran les estadístiques per sota de les expectatives? Perquè sobre la taula tot està molt bé, però ens adonem que el seguiment de l'administració pública és pobre, allò de la diligència els hi deu sonar a la famosa pel·lícula del John Wayne.

Total, que l'Aran, i sobretot Vielha, estava plena de gent, i sobretot de cotxes. Però també al Pallars Sobirà. Un cop passats la Bonaigua, contemplàvem la parada del Gerber amb els aparcaments plens de cotxes i furgonetes. Si aixecàvem la vista, ens meravellàvem amb la corrua de gent enfilant muntanya amunt per arribar a l'estany a ple sol de migdia, i fent pas i lloc per als que baixaven. Semblava un formiguer.  Després vam arribar a un Esterri força animat, tot i que ja era la tercera setmana d'agost. Algun resident va comentar que les dues primeres setmanes es trobaven cotxes aparcats en doble fila. 

La nostra idea era conèixer l'entorn, anar als llocs de la vall pels camins, i si calia aprofitar el transport públic per arribar-hi, per exemple, a la parada dels Avets per desfer el camí de la Mata de València. Vam gaudir molt de tota la contrada, en general, els camins estaven força ben senyalitzats, tot i que hi havia algunes deficiències per corregir. Es notava quin ajuntament se'n preocupava més. Cal dir que Esterri fa de cap de la vall, i que més enllà d'Espot, València d'Àneu o l'Escaló, no trobaves gaires bars ni botigues de queviures. Això fa que els poblets es transformin en urbanitzacions, fent servir la xarxa de veïns, ja que tothom ha d'anar a buscar gairebé tot a Esterri. I sort que aquest poble com Espot, disposa de bons serveis, una bona hostaleria i supermercats. Però els centres estaven molt saturats. Igual que a Vielha. Perquè es concentra la gent que va a passejar pel carrer principal, i allò semblava la Rambla. La gent quan surt de la ciutat, o se'n va cap a l'allotjament o agafa el cotxe per anar a voltar. Poques persones agafen els camins per desplaçar-se fins al poble veí, que pot estar a una o dues hores caminant. Pocs s'esperen a agafar uns autobusos que són un servei públic prou bo, amb una borrosa imatge que costa treure's de sobre.

Vull dir que si es volien evitar les massificacions de l'Àrea Metropolitana, el desplaçament a les vacances buscant un entorn més saludable, ha traslladat aquestes concentracions als mateixos pobles. El cas real és que per esponjar un nucli urbà fan falta aquestos espais de transició o periurbans que faciliten aquesta comunicació. I això és tan vàlid al Baix Llobregat com a l'Aran. Hi ha ajuntaments que aprofiten les subvencions rebudes per fer el manteniment de llurs camins, i això es nota. D'altres queden en evidència. Què els hi costaria a l'Ajuntament de València d'Àneu desbrossar i senyalitzar el camí de la Colònia com a alternativa al que va pel Castell, o endreçar el que baixa pel Calvari per enllaçar amb el d'Esterri? Què els hi costaria a Esterri i Escalarre arranjar el ferm i desbrossar el camí antic entre les dues poblacions, evitant la fàcil carretera? O com enfilar el camí d'Escaló cap a Escalarre? I així encara podríem trobar altres exemples... 

Està molt bé desenvolupar una aplicació web com la Guia del Parc, o fer la difusió del Bus del Parc, però cal no deixar pas de banda les infraestructures: com completar el desplegament de la xarxa de fibra òptica, o la necessitat de penjar cartells informatius a les parades, o fer el manteniment dels camins, o fer un dia de mercat a la plaça de cada poblet, etc... Certament no es pot arribar a tot, però cal treballar al territori i polir detalls que faciliten el progrés del nostre país. I aleshores podem anar a demanar projectes nous per desenvolupar el territori sense presentar taques als expedients actuals. Tenir el Parc de l'Alt Pirineu, o l'Agència de la Natura de la Generalitat, comporta que totes les administracions públiques es responsabilitzen d'allò que fan bé, així com de tot allò que per deixadesa no fan com cal. Cal treure's la son de les orelles, que per pujar a Son ja tenim els nostres peus.


diumenge, 5 d’abril de 2020

CALIFORNIA DREAM


Han passat mesos fins a poder escriure sobre la mobilitat a la Badia de Sant Francesc, la Bay Area com la coneixen a l'estat de Califòrnia. Tot i pertànyer als Estats Units, aquesta zona presenta unes característiques més acostades a Europa que la resta del país. Sigui per herència cultural, o pels condicionaments físics, el patró americà presenta una escala més propera a la persona, i més accessible a tothom, permetent unes alternatives prou reals a l'ús central de l'automòbil.

Per fer-nos una idea del territori, heu de pensar en una vall enorme en la qual la fractura per l'estret del Golden Gate, permet que l'oceà Pacífic negui la part interior formant un estuari fantàstic. Aquest fenomen dibuixa una costa amb molts entrants i diferents illes que salpebren aquesta badia. Penseu que fins a la construcció al segle XX del pont del Golden Gate, cap la nord, i del pont que connecta amb la ciutat d'Oakland, a l'est, la comunicació terrestre feia tota una volta molt gran. Des de Sant Francesc, d'ací la seva riba fins enllà les altres, el transport es feia gràcies als vaixells de cabotatge.

Els mitjans de transport a la Badia giren al voltant d'aquestos ponts que connecten la ciutat de Sant Francesc amb les altres poblacions d'acord amb els estàndards americans de transport motoritzat. Grans ponts i autopistes enormes, de sis carrils de circulació molt més amples que aquí. Els embussos també són habituals a les hores punta, però no trobareu cap concert de clàxons arreu. La conducció és activa, però no agressiva. Pobre de tu si passes la velocitat establerta. Això val per a cotxes, camions i autobusos. La xarxa de transport públic d'autobusos i tramvies és prou bona, amb tarifes ajustades al nivell de vida de la regió. El cost de la vida és molt alt, però el transport no és lo més car, i els bitllets es poden fer servir entre les diferents línies de l'Àrea Metropolitana, tan dins de la ciutat com interurbà. Funcionen amb una targeta recarregable, i es paga en funció del trajecte, segons la zona.

La mateixa targeta es fa servir a la xarxa ferroviària. És coneix amb el popular nom de Bart, que no és pel Bart Simpson, sinó per l'abreviatura de Bay Area Rapid Transit. És un tren dissenyat per circular com a metro, dintre de la ciutat, com a rodalies, fora d'ella, de manera semblant als Ferrocarrils de la Generalitat. Acostumen a ser trens llargs, normalment de sis vagons, amb prou capacitat per desplaçar-se còmodament. La xarxa presenta una x o una forma d'estrella  que s'estreny quan creua la badia per un llarg túnel subterrani entre Oakland i Sant Francesc. La línia segueix la riba interior de la ciutat fins a l'aeroport i Millbrae. I per l'altre costat de la badia, el nus de transbordaments es troba a Oakland. Allà dos o tres estacions permeten seguir la costa cap al nord, a Berkeley i Richmond. Cap a l'est i l'interior fins a la ciutat d'Antioch, i cap al sud fins a l'aeroport d'Oakland, fins a Dublin i Warm Springs, al sud.

Bé, pensareu que anar a peu i en bicicleta per aquest territori tan gran ha de ser molt difícil. El cas és que no ho és més que aquí, perquè presenta algunes coses que faciliten molt els desplaçaments no motoritzats. Per una banda, les voreres acostumen a ser amples, proporcionades a la mida del carrer. I per altra banda, es pot pujar la bicicleta al tren sense pagar sobrecost, és gratuïta igual que aquí, i amb espais reservats als trens. I pel que fa als autobusos, encara millor, perquè la majoria porten un suport al davant amb la capacitat de dues o tres bicicletes que es porten ben subjectes. Als ferris sí que toca pagar un suplement, però tampoc no és massa car. A més a més, trobareu un sistema de bicicleta pública a la regió, la Bay Wheels. L'associació local de ciclistes ha fet una bona tasca, la Sant Francesc Bicycle Coalition.

La política mediambiental de l'estat de Califòrnia afavoreix una bona xarxa de rutes en bicicleta, ben senyalitzades i en bon estat de manteniment. La mentalitat fa que si està senyalitzat puguis estar segur que és la millor opció per circular-hi. No et trobaràs sorpreses com en alguns dels carrils bici o rutes dissenyades a Catalunya. A més a més, l'educació viària és present  a tothora. Podeu estar més segurs anant per allà, amb carrils amples, amb cotxes que respecten gairebé sempre la distància de seguretat, i que fins i tot, et deixen travessar el carrer malgrat que ells tinguin la preferència. Només cal vigilar que al segon carril o tercer no et vingui un vehicle massa ràpid i no t'hagi vist.

En resum, és una agradable sorpresa poder comprovar que fins i tot a l'imperi del cotxe tens l'opció i el dret de circular amb un mitjà de transport com la bicicleta. Quan parlem de mobilitat global, podeu ben bé pensar que això ho tenen ben ficat al cap. No és el paradís, però en segons quines coses està millor que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Guaiteu les fotos, també podeu preguntar al Pau Gasol, o fins i tot a Gaspar de Portolà, i la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, que van fundar la ciutat de Sant Francesc, segur que van deixar la petjada catalana per aquells verals. És una mica com si a Califòrnia us trobéssiu una mica com a casa.

diumenge, 22 de març de 2020

BICICLETA BLANCA, BICICLETA NEGRA


Quan trobem una bicicleta blanca lligada a un post, sigui un fanal, un senyal, o un aparcament del carrer, els ciclistes donem un cop d'ull, i entenem el missatge que ens transmet. Igual que una creu i unes flors al costat de la carretera, la bicicleta blanca estacada vol dir per al ciclista coneixent que en aquell lloc una persona va perdre la vida en un accident.


Per sort, són menys morts anant en bicicleta que amb altres mitjans de transport. Fins i tot, si s'esdevé un descuit del conductor, les possibilitats de morir són petites. Normalment són atropellaments per vehicles motoritzats, i per això, acostumen a ser més greus. Tanmateix, pot ser que l'accidentat es pugui recuperar de les ferides malgrat que siguin greus, n'he vist autèntics miracles, en sóc testimoni.


Un accident fatal pot comportar veritables drames que afecten la família, els amics, o la colla. El sentiment de dol, i de culpes reals o figurades, s'endinsen en el fons del cor. I encara més si has tingut un somni premonitori que no hem sabut escoltar, com un petit pont per la vora del qual va passant aigua vermella. En aquest tràngol, malgrat que la família del  mort no faci cap reclamació assumint el seu dol, la colla queda en estat de xoc. Aleshores pot ser que el més agosarat prengui la batuta i el comandament de la situació, i això comporti que prengui el control, per a bé o per a mal.


Feia molts anys, l'associació va patir un primer intent de control per part d'un home que es feia el milhomes, amb una actitud agressiva i xulesca, per arrossegar la colla cap a la seva banda. Aquesta estratègia va ser aturada pel seu cap, i aquest va expulsar el violent del grup. Ja es veia que era un agent que es volia infiltrar utilitzant aquesta tàctica, seguint les ordres de l'estat que vigila totes les activitats de qualsevol persona o grup organitzat. Però el segon intent d'infiltració va tenir èxit. Es va presentar en la figura apol·línia d'un Lancelot. De maneres més amables, va seduir les dones pel seu atractiu, i els homes per la seva combativitat i lideratge. Així, l'associació que era una pinya de la Garrotxa al darrera dels fundadors,  va anar a caure a la Ruda, de propietats abortives, una antiga caserna de la Guàrdia Civil. Quan el cap de colla va morir, ja no es va poder aturar l'esclat d'aquest pinyol. La lluita entre els diferents candidats per aconseguir el poder ens va encegar, i no vam veure que qualsevol fet ens portaria al desastre.


Quan s'esdevingué l'accident mortal, la colla va quedar en mans del nostre Lancelot, i Camelot va quedar congelat, confinat pels seus partidaris. La resta vam haver de prendre altres camins, i ens vam escampar per continuar pedalant, pedalant per la nostra llibertat, i carregant les alforges, més o menys pesades. Si penseu que els mites artúrics ens queden lluny, podem comprovar que al Regne Unit ja tenim casos semblants, com l'intendent d'Scotland Yard, més conegut com a Mark Kennedy, infiltrat en moviments alternatius durant els anys 80 i 90. Al cap dels anys, quan es va descobrir la seva activitat al servei de sa Graciosa Majestat, les filles naturals van poder reclamar una pensió compensatòria als tribunals.


Ara que estem confinats per por de la pesta, pitjor és el preu que pagarem per la pèrdua de drets i llibertats que es deriven d'aquesta situació. Una desgràcia s'aprofita per part dels oportunistes per guanyar a costa dels altres, perquè no tenim força ni coratge per enfrontar-nos-hi. Per salvar el nostre coll, perdrem bous i esquelles en mans alienes, que ens posaran el jou i menaran per mals camins. Cal parlar, cal dir les coses perquè la veritat ens farà lliures, cal mirar de cara la bicicleta blanca. Per veure que també hi ha la bicicleta negra, que de vegades es fa servir per fer mal a la gent i al nostre poble. Cal recuperar la llibertat, i pedalar per on ens plagui, perquè som homes lliures.


divendres, 2 d’agost de 2019

RUTA EN BICICLETA: DES DE SANT BOI DE LLOBREGAT AL SALT D'AIGUA DE LA RIERA DE VALLVIDRERA (LA RIERADA)

Són uns 17 km d'anada des de la plaça de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat fins al salt d'aigua que es poden fer en una hora o hora i mitja.




1. Sortim des de Sant Boi per agafar el camí del riu Llobregat en direcció Sant Vicenç dels Horts. No creuem el riu i ens mantenim a la banda de Sant Boi perquè és una mica més ràpid.

2. Quan arribem al gual inundable de Sant Vicenç creuem a l'altre costat del riu i seguim el camí en direcció Molins de Rei passant pels aiguamolls.

3. Hem d'agafar un camí a la dreta que és la segona entrada senyalizada cap al municipi de Molins i que diu, entre altres coses, Riera de Vallvidrera.




4. Ens mantenim al camí d'aquesta riera on, fins i tot, hi trobarem murals artístics, fins que podem creuar-la i seguir camí amunt. Hem d'arribar al restaurant Can Rabella.




5. Deixem el restaurant a la nostra esquerra, creuem un petit pont i girem pel camí de l'esquerra on hi ha una cadena amb una senyalització que, malauradament, no es veu prou bé, però agafem aquest camí de la cadena.




6. Seguim aquest camí (atenció: hi trobarem aigua i algunes pedres que potser ens obligaran a baixar algun moment de la bicicleta i passar caminant tranquil.lament), fins arribar a una masia molt maca.




7. Deixem enrere la masia, o sigui, ens queda la nostra esquerra,  i seguim el camí fins arribar a un pont seguit d'un encreuament de camins amb uns senyals que ja indiquen el salt d'aigua de La Rierada i agafem el camí de l'esquerra que té una cadena i que indica cap al salt.




8. Arribarem a un arbre amb un camí que baixa a la nostra dreta i, ja sentint el soroll de l'aigua del salt, l'agafem i anem a parar a la part superior del salt. Podem deixar lligades les bicicletes allà i baixar caminant a la part inferior del salt d'aigua. Cal creuar el riu i baixar per la dreta.




9. Gaudim del salt d'aigua i d'aquest indret encisador. Podem remullar-nos una mica a la petita piscina o gorg que fa el salt i posar-nos a sota per fer que l'aigua ens faci un massatge a l'esquena.




10. La tornada es fa igual que com hem vingut i el camí ja té un cartell que indica Molins de Rei. Tanmateix, si s'us fa de nit, torneu pel marge esquerre del riu, el que correspon a la banda de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Joan Despí. A l'altura d'aquest últim municipi ja trobareu el gual inundable a la vostra dreta per tornar a Sant Boi.


Marta Pombo Sallés