diumenge, 5 d’abril de 2020

CALIFORNIA DREAM


Han passat mesos fins a poder escriure sobre la mobilitat a la Badia de Sant Francesc, la Bay Area com la coneixen a l'estat de Califòrnia. Tot i pertànyer als Estats Units, aquesta zona presenta unes característiques més acostades a Europa que la resta del país. Sigui per herència cultural, o pels condicionaments físics, el patró americà presenta una escala més propera a la persona, i més accessible a tothom, permetent unes alternatives prou reals a l'ús central de l'automòbil.

Per fer-nos una idea del territori, heu de pensar en una vall enorme en la qual la fractura per l'estret del Golden Gate, permet que l'oceà Pacífic negui la part interior formant un estuari fantàstic. Aquest fenomen dibuixa una costa amb molts entrants i diferents illes que salpebren aquesta badia. Penseu que fins a la construcció al segle XX del pont del Golden Gate, cap la nord, i del pont que connecta amb la ciutat d'Oakland, a l'est, la comunicació terrestre feia tota una volta molt gran. Des de Sant Francesc, d'ací la seva riba fins enllà les altres, el transport es feia gràcies als vaixells de cabotatge.

Els mitjans de transport a la Badia giren al voltant d'aquestos ponts que connecten la ciutat de Sant Francesc amb les altres poblacions d'acord amb els estàndards americans de transport motoritzat. Grans ponts i autopistes enormes, de sis carrils de circulació molt més amples que aquí. Els embussos també són habituals a les hores punta, però no trobareu cap concert de clàxons arreu. La conducció és activa, però no agressiva. Pobre de tu si passes la velocitat establerta. Això val per a cotxes, camions i autobusos. La xarxa de transport públic d'autobusos i tramvies és prou bona, amb tarifes ajustades al nivell de vida de la regió. El cost de la vida és molt alt, però el transport no és lo més car, i els bitllets es poden fer servir entre les diferents línies de l'Àrea Metropolitana, tan dins de la ciutat com interurbà. Funcionen amb una targeta recarregable, i es paga en funció del trajecte, segons la zona.

La mateixa targeta es fa servir a la xarxa ferroviària. És coneix amb el popular nom de Bart, que no és pel Bart Simpson, sinó per l'abreviatura de Bay Area Rapid Transit. És un tren dissenyat per circular com a metro, dintre de la ciutat, com a rodalies, fora d'ella, de manera semblant als Ferrocarrils de la Generalitat. Acostumen a ser trens llargs, normalment de sis vagons, amb prou capacitat per desplaçar-se còmodament. La xarxa presenta una x o una forma d'estrella  que s'estreny quan creua la badia per un llarg túnel subterrani entre Oakland i Sant Francesc. La línia segueix la riba interior de la ciutat fins a l'aeroport i Millbrae. I per l'altre costat de la badia, el nus de transbordaments es troba a Oakland. Allà dos o tres estacions permeten seguir la costa cap al nord, a Berkeley i Richmond. Cap a l'est i l'interior fins a la ciutat d'Antioch, i cap al sud fins a l'aeroport d'Oakland, fins a Dublin i Warm Springs, al sud.

Bé, pensareu que anar a peu i en bicicleta per aquest territori tan gran ha de ser molt difícil. El cas és que no ho és més que aquí, perquè presenta algunes coses que faciliten molt els desplaçaments no motoritzats. Per una banda, les voreres acostumen a ser amples, proporcionades a la mida del carrer. I per altra banda, es pot pujar la bicicleta al tren sense pagar sobrecost, és gratuïta igual que aquí, i amb espais reservats als trens. I pel que fa als autobusos, encara millor, perquè la majoria porten un suport al davant amb la capacitat de dues o tres bicicletes que es porten ben subjectes. Als ferris sí que toca pagar un suplement, però tampoc no és massa car. A més a més, trobareu un sistema de bicicleta pública a la regió, la Bay Wheels. L'associació local de ciclistes ha fet una bona tasca, la Sant Francesc Bicycle Coalition.

La política mediambiental de l'estat de Califòrnia afavoreix una bona xarxa de rutes en bicicleta, ben senyalitzades i en bon estat de manteniment. La mentalitat fa que si està senyalitzat puguis estar segur que és la millor opció per circular-hi. No et trobaràs sorpreses com en alguns dels carrils bici o rutes dissenyades a Catalunya. A més a més, l'educació viària és present  a tothora. Podeu estar més segurs anant per allà, amb carrils amples, amb cotxes que respecten gairebé sempre la distància de seguretat, i que fins i tot, et deixen travessar el carrer malgrat que ells tinguin la preferència. Només cal vigilar que al segon carril o tercer no et vingui un vehicle massa ràpid i no t'hagi vist.

En resum, és una agradable sorpresa poder comprovar que fins i tot a l'imperi del cotxe tens l'opció i el dret de circular amb un mitjà de transport com la bicicleta. Quan parlem de mobilitat global, podeu ben bé pensar que això ho tenen ben ficat al cap. No és el paradís, però en segons quines coses està millor que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Guaiteu les fotos, també podeu preguntar al Pau Gasol, o fins i tot a Gaspar de Portolà, i la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, que van fundar la ciutat de Sant Francesc, segur que van deixar la petjada catalana per aquells verals. És una mica com si a Califòrnia us trobéssiu una mica com a casa.

diumenge, 22 de març de 2020

BICICLETA BLANCA, BICICLETA NEGRA


Quan trobem una bicicleta blanca lligada a un post, sigui un fanal, un senyal, o un aparcament del carrer, els ciclistes donem un cop d'ull, i entenem el missatge que ens transmet. Igual que una creu i unes flors al costat de la carretera, la bicicleta blanca estacada vol dir per al ciclista coneixent que en aquell lloc una persona va perdre la vida en un accident.


Per sort, són menys morts anant en bicicleta que amb altres mitjans de transport. Fins i tot, si s'esdevé un descuit del conductor, les possibilitats de morir són petites. Normalment són atropellaments per vehicles motoritzats, i per això, acostumen a ser més greus. Tanmateix, pot ser que l'accidentat es pugui recuperar de les ferides malgrat que siguin greus, n'he vist autèntics miracles, en sóc testimoni.


Un accident fatal pot comportar veritables drames que afecten la família, els amics, o la colla. El sentiment de dol, i de culpes reals o figurades, s'endinsen en el fons del cor. I encara més si has tingut un somni premonitori que no hem sabut escoltar, com un petit pont per la vora del qual va passant aigua vermella. En aquest tràngol, malgrat que la família del  mort no faci cap reclamació assumint el seu dol, la colla queda en estat de xoc. Aleshores pot ser que el més agosarat prengui la batuta i el comandament de la situació, i això comporti que prengui el control, per a bé o per a mal.


Feia molts anys, l'associació va patir un primer intent de control per part d'un home que es feia el milhomes, amb una actitud agressiva i xulesca, per arrossegar la colla cap a la seva banda. Aquesta estratègia va ser aturada pel seu cap, i aquest va expulsar el violent del grup. Ja es veia que era un agent que es volia infiltrar utilitzant aquesta tàctica, seguint les ordres de l'estat que vigila totes les activitats de qualsevol persona o grup organitzat. Però el segon intent d'infiltració va tenir èxit. Es va presentar en la figura apol·línia d'un Lancelot. De maneres més amables, va seduir les dones pel seu atractiu, i els homes per la seva combativitat i lideratge. Així, l'associació que era una pinya de la Garrotxa al darrera dels fundadors,  va anar a caure a la Ruda, de propietats abortives, una antiga caserna de la Guàrdia Civil. Quan el cap de colla va morir, ja no es va poder aturar l'esclat d'aquest pinyol. La lluita entre els diferents candidats per aconseguir el poder ens va encegar, i no vam veure que qualsevol fet ens portaria al desastre.


Quan s'esdevingué l'accident mortal, la colla va quedar en mans del nostre Lancelot, i Camelot va quedar congelat, confinat pels seus partidaris. La resta vam haver de prendre altres camins, i ens vam escampar per continuar pedalant, pedalant per la nostra llibertat, i carregant les alforges, més o menys pesades. Si penseu que els mites artúrics ens queden lluny, podem comprovar que al Regne Unit ja tenim casos semblants, com l'intendent d'Scotland Yard, més conegut com a Mark Kennedy, infiltrat en moviments alternatius durant els anys 80 i 90. Al cap dels anys, quan es va descobrir la seva activitat al servei de sa Graciosa Majestat, les filles naturals van poder reclamar una pensió compensatòria als tribunals.


Ara que estem confinats per por de la pesta, pitjor és el preu que pagarem per la pèrdua de drets i llibertats que es deriven d'aquesta situació. Una desgràcia s'aprofita per part dels oportunistes per guanyar a costa dels altres, perquè no tenim força ni coratge per enfrontar-nos-hi. Per salvar el nostre coll, perdrem bous i esquelles en mans alienes, que ens posaran el jou i menaran per mals camins. Cal parlar, cal dir les coses perquè la veritat ens farà lliures, cal mirar de cara la bicicleta blanca. Per veure que també hi ha la bicicleta negra, que de vegades es fa servir per fer mal a la gent i al nostre poble. Cal recuperar la llibertat, i pedalar per on ens plagui, perquè som homes lliures.


divendres, 2 d’agost de 2019

RUTA EN BICICLETA: DES DE SANT BOI DE LLOBREGAT AL SALT D'AIGUA DE LA RIERA DE VALLVIDRERA (LA RIERADA)

Són uns 17 km d'anada des de la plaça de l'ajuntament de Sant Boi de Llobregat fins al salt d'aigua que es poden fer en una hora o hora i mitja.




1. Sortim des de Sant Boi per agafar el camí del riu Llobregat en direcció Sant Vicenç dels Horts. No creuem el riu i ens mantenim a la banda de Sant Boi perquè és una mica més ràpid.

2. Quan arribem al gual inundable de Sant Vicenç creuem a l'altre costat del riu i seguim el camí en direcció Molins de Rei passant pels aiguamolls.

3. Hem d'agafar un camí a la dreta que és la segona entrada senyalizada cap al municipi de Molins i que diu, entre altres coses, Riera de Vallvidrera.




4. Ens mantenim al camí d'aquesta riera on, fins i tot, hi trobarem murals artístics, fins que podem creuar-la i seguir camí amunt. Hem d'arribar al restaurant Can Rabella.




5. Deixem el restaurant a la nostra esquerra, creuem un petit pont i girem pel camí de l'esquerra on hi ha una cadena amb una senyalització que, malauradament, no es veu prou bé, però agafem aquest camí de la cadena.




6. Seguim aquest camí (atenció: hi trobarem aigua i algunes pedres que potser ens obligaran a baixar algun moment de la bicicleta i passar caminant tranquil.lament), fins arribar a una masia molt maca.




7. Deixem enrere la masia, o sigui, ens queda la nostra esquerra,  i seguim el camí fins arribar a un pont seguit d'un encreuament de camins amb uns senyals que ja indiquen el salt d'aigua de La Rierada i agafem el camí de l'esquerra que té una cadena i que indica cap al salt.




8. Arribarem a un arbre amb un camí que baixa a la nostra dreta i, ja sentint el soroll de l'aigua del salt, l'agafem i anem a parar a la part superior del salt. Podem deixar lligades les bicicletes allà i baixar caminant a la part inferior del salt d'aigua. Cal creuar el riu i baixar per la dreta.




9. Gaudim del salt d'aigua i d'aquest indret encisador. Podem remullar-nos una mica a la petita piscina o gorg que fa el salt i posar-nos a sota per fer que l'aigua ens faci un massatge a l'esquena.




10. La tornada es fa igual que com hem vingut i el camí ja té un cartell que indica Molins de Rei. Tanmateix, si s'us fa de nit, torneu pel marge esquerre del riu, el que correspon a la banda de Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat i Sant Joan Despí. A l'altura d'aquest últim municipi ja trobareu el gual inundable a la vostra dreta per tornar a Sant Boi.


Marta Pombo Sallés



diumenge, 4 de novembre de 2018

NORD MÉS ENLLÀ, OSLO

Aquest estiu del 2018 vam visitar la bonica i agradable ciutat d'Oslo, capital de Noruega. Vam gaudir d'un temps càlid i esplèndid, com feia molts anys que no s'havia vist mai en aquest país en ple mes de juliol. Un temps que es va estendre per tot Europa, i que va provocar una sequera greu a tota Escandinàvia. Al camp ho van patir de valent, però per als qui s'estaven a la ciutat, van poder aprofitar per anar a la platja gairebé cada dia. Cal tenir en compte que el mes de juliol és l'equivalent al nostre d'agost perquè baixa l'activitat per tot arreu.

Oslo es troba ben protegida al fons d'un fiord una mica estret, ple d'illes, i envoltat de turons no gaire alts, en comparació a les muntanyes més escarpades de la costa de l'Atlàntic. Així, des del port, la ciutat es va enfilant carrers amunt i estenent per les ribes dels costats. Endreçada, i no massa atapeïda de gent, malgrat que la bonança econòmica ha fet que existeixi una bombolla immobiliària a la ciutat, i s'edifiquin blocs enormes a tocar del centre.

La circulació comparteix espai amb els tramvies, busos i cotxes sense massa problema, tenint en compte que per ells era ple període de vacances. Disposen d'una prou bona xarxa de carrils bici, i existeix un servei públic de bicicletes, del qual us en faré cinc cèntims. Pel que fa al nombre de bicicletes, i com circulen, diria que està força normalitzat, tenint en compte que s'assembla a Barcelona en percentatge, a més cal destacar el paper de les universitats que atreuen la gent jove. Fins i tot, als diaris reapareix de tant en tant la polèmica al voltant de l'ús del casc. Existeix també un sistema de transport per zones, on la zona 1 inclou la ciutat, i a més a més, els trajectes en ferri que van a les illes del fiord, on disposen de petites platges i zones de bany més nombroses, situades enmig de les roques negres que fonamenten el país per tot arreu. Si agafaves un d'aquestos ferris  podies pujar la bicicleta al vaixell sense problemes.

Us comentaria que el cost de la vida és molt car per a nosaltres, però que per als que viuen i treballen a Noruega és prou bo, comparant lo que guanyen amb lo que han de pagar, i tenint present que reben força ajudes. Hem d'esmentar que Noruega disposa de bones reserves petrolíferes, i això fa que la benzina no surti massa cara. Un efecte col.lateral seria que fins fa dos anys, és a dir, el 2016, no es van autoritzar la venda bicicletes elèctriques, ideals per a l'orografia de al ciutat, i de força llocs del país. Això sí, vam trobar que hi havia molts endolls repartits per la ciutat per als cotxes elèctrics.

Què us diria del sistema de bicicleta pública a la ciutat? És diu Oslo Bike, i funciona donant-se d'alta a una aplicació que automàticament us cobra el trajecte amb la targeta. Disposa de força estacions al centre de la ciutat, però si te n'allunyes gaire, no es troben gaires aparcaments. I el manteniment no era gaire bo, igual que a Barcelona et trobaves anclatges inutilitzats. El màxim de temps disponible de viatge era només de tres quarts d'hora. Això sí, l'atenció a l'usuari és bona. Com que volíem anar a la península de Bygdoy, on estan molts museus i zones de bany, ens vam trobar que només tenien un aparcament davant del magnífic Museu Popular de Noruega, i com que estava ple, vam haver d'anar a deixar la bicicleta corrent a una altra parada. Anècdotes a banda, si voleu fer excursions amb bicicleta, reserveu-les amb temps perquè no n'hi ha gaires botigues que ho facin. A l'estiu tenen molta demanda dels turistes, sobretot per a les sortides guiades.

Si no arribeu en vaixell, l'aeroport es troba una mica lluny, a mitja hora en tren i tres quarts en autobús. Per pagar, cap problema, gairebé tot es paga amb la targeta i a tot arreu. Per bellugar-te per la xarxa a tot el sistema de transport has d'anar amb l'aplicació del Ruter al móbil per treure't els bitllets. Configura un codi QR per ensenyar-lo a la màquina, i al revisor, que també en n'hi han. Si treus bitllets o monedes, ja et miren de reüll. En fi, nord enllà, com deia el Salvador Espriu, val la pena anar-hi, però no us penseu que tot sigui el paradís. Fins i tot allà cal anar-hi una mica preparat, i estar atent a tot allò que ens envolta durant el viatge. Aquí trobareu unes quantes fotos nòrdiques.

Sergi