diumenge, 21 de novembre de 2021

GIRONA NO TAN RODONA

 

El cap de setmana de tardor que vam passar a Girona va anar força bé per recuperar forces i canviar d'aires. Després de les festes de Sant Narcís la ciutat recuperava una tranquil·litat relativa, només alterada pels turistes que havien anat atrets per algunes ofertes de temporada. A l'hotel vam poder fullejar la revista Top Girona, i fixar-nos en l'article que es titula "Girona, santuari ciclista". És una revista molt ben editada, en bon paper, i amb articles promocionals força bons adreçada als turistes. Tanmateix, la gent que agafa la bicicleta a diari sap que la realitat està una mica lluny de les fotos magnífiques. És cert que aquestes dues dècades han estat d'un impuls ciclista enorme a la província. No només en l'àmbit del cicloturisme, sinó també de l'esport. Des del Consorci de les Vies Verdes, fins a les empreses que es dediquen a fer turisme actiu, o de carretera, s'ha obert un camp de qualitat turística i de marca ben valorada. 

Tanmateix, aquest desenvolupament ha anat a topar amb certs obstacles evidents. El tema de la sinistralitat viària és un drama. La província manté una de les taxes més elevades, i la conducció d'alguns gironins recorda la dels andorrans. Quan resulta que una bicicleta "atropella" un cotxe, el ciclista acostuma a morir-se al mig de la carretera, i deixa't estar com va passar amb un accident que va passar a Ripoll amb un camió. Aquell cas va promoure una campanya per alleugerir la llei estatal viària per als familiars de les víctimes. Si ells no es troben enmig dels pactes de sota mà de les companyies d'assegurances, es troben amb la gairebé impunitat judicial respecte al conductor dels vehicles motoritzats. Per no parlar de la irresponsabilitat civil de les empreses de transport, en un sector de campi qui pugui. 

Per això, s'entén que entitats com Mou-te en Bici convoquessin una concentració a la plaça dels Jutjats el diumenge 14 sobre el tema de la violència viària. No és només una reacció contra el fenomen del "Mad Max" a la carretera, és que també passa a les ciutats. Conduccions esportives per la Gran Via de Jaume I es fan sentir de valent. El tema de la pacificació del trànsit és un tema pendent per part de les administracions, fins i tot les municipals. Sinó perquè no fan cas de les peticions dels pares de l'escola Marta Marta tal com exposa l'article del Diari de Girona? Diu l'ajuntament que amb talls temporals n'hi ha prou, tants guàrdies urbans tenen a Girona per dedicar-los a aquestes tasques? 

Ens felicitem per l'obertura del nou tram de la Via Verda del Ripollès, però no volem carrils bici a tot arreu. Cal recordar que s'ha de compartir l'espai i pacificar les vies, allà on es fan servir més, que és precisament a les ciutats, i entre els pobles. Les administracions públiques encara no creuen en un disseny de la mobilitat des punt de vista equitatiu i global. Tenen la temptació de fer servir la bicicleta com a maquillatge verd de les seves actuacions, i deixar els problemes al fons del calaix, una carpeta arxivada perquè ja en n'hi ha prou. I no cal gastar-se tot el pressupost en mesures efectives, per quedar com un rei, podem anar al König, no cal anar al Cul del Món cada dia. Per sort, tenim de la nostra part les mosques de Sant Narcís. 

diumenge, 10 d’octubre de 2021

CONGRÉS LUBRICANT TRES EN UN - I

Aquesta primera setmana d'octubre s'ha celebrat el Congrés CicloBCN21 a Barcelona. Pels que vam assistir al Velocity que es va celebrar a la mateix ciutat el 1997 hem pogut agafar força perspectiva des d'aleshores. I també comparar l'ambient que s'ha viscut en aquestos dos congressos. En el primer Velocity que es va celebrar al Centre de Cultura Contempòrania de Barcelona-CCUB es vivia un ambient d'alegria. Era com el naixement d'un infant després d'un part molt llarg. Polítics com En Pasqual Maragall, l'alcalde en aquell moment, i associacions com Amics de la Bici, es feien costat per la bicicleta. Després de les dècades de desenvolupament industrial a l'estat que van trencar amb la tradició ciclista, estigmatitzada com a símbol de pobresa, la bicicleta tornava als carrers. Era el reconeixement d'aquest vehicle com un dels eixos centrals de desenvolupament d'una ciutat moderna. 

Després d'aquella primavera prometedora del 1997, dècades després ens arriba el CicloBCN21 en el qual s'han ajuntat tres congressos, repartits en tres jornades. Un mes de tardor, que convida a fer balanç aquest 2021. El primer dia es va celebrar l'Eurovelo, després el Congrés de la Bicicleta i el tercer dia el Congrés Ibèric. Un d'ells s'havia de celebrar l'any 2020, però per la pesta va quedar ajornat. Així tenim condensat en tres dies tots aquestos temes, una mena d'escudella barrejada, que alimenta però atipa. La qual cosa no ha permès aprofundir en els debats. L'ambient era de retrobament i d'establir les línies de treball pel futur. En part calia recarregar la bateria de la bicicleta elèctrica, sobretot si la llum no puja gaire. Però sobretot, ha estat com portar la bicicleta al taller per netejar-la i tornar-la a posar a punt. En aquestos anys s'ha acumulat molt greix, i molta pols, als plats i pinyons, les cobertes de les rodes estan ja una mica desgastades, i els canvis i els frens s'han d'ajustar perquè s'han destensat. Ja sabeu de què parlo els que anem en bicicleta sovint. Per això m'enrecordava d'aquella marca de lubricant que es deia 3x1 que molta gent havia fet servir. Ara mateix tenim olis de moltes menes, i ja surten amb el 6x1.

Paral.lelament al CicloBCN21 aquesta setmana es feia una jornada sobre la bicicleta organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, incloent aquest diumenge la Festa de la Bicicleta. Però no ens enganyem, l'acte més important ha estat el Saló de l'Automobile a Fira de Barcelona. El cotxe privat continua sent la vaca sagrada de la societat moderna. És el rei de la ciutat i de les carreteres, i en un ordre jerarquitzat, qui rep totes les atencions. La recent aportació de la Generalitat al Circuit de Catalunya dels pressupostos "inexecutats" del 2020 de 19 milions d'euros a fons perdut són equivalents a la inversió de la Diputació de Barcelona per al projecte de Vies Blaves, que s'allargarà fins al 2027. 

Malgrat la plaguèmia, i tots els obstacles que es troben en l'horitzó motoritzat, la societat posa el seu cor en aquest senglar que s'escampa per tots els rodals. No només als carrers i les carreteres, també als camins. Per això a la muntanya ja s'estan posant límits als aparcaments motoritzats, i aviat s'hi hauran de posar a les ciutats. No es tracta només de si el cotxe contamina o no, suposant que sigui elèctric també contamina. És que el cotxe no pot ser un vehicle de transport privat. Cal nacionalitzar-lo, i fer-lo compartit. La raó és clara, la gestió de la mobilitat passa per tallar les ales al cotxe privat, perquè ja no queda més espai, ni més lloc lliure per circular.

dissabte, 5 de setembre de 2020

MOBILITATS D'AVENTURA A L'ALT PIRINEU I L'ARAN


Aquest mes d'agost del 2020 hem pogut gaudir dels esports d'aventura a l'Alt Pirineu i l'Aran. No res de l'altre món, no us ho penseu pas. Ens estimàvem més anar a caçar lo tamarro que no pas enganxar lo virus. Senzillament hem estat allà sense cotxe, i fent servir els transports públics disponibles. Diem disponibles, perquè el transport amb tren estava aturat. La línia de tren dels FGC entre Lleida i la Pobla no funcionava gens a causa dels desperfectes provocats per la tempesta de la Glòria, a finals de l'any 2019, i que nou mesos després encara estaven per arreglar, així com un dels trens normals pendents de reparar. Pel que fa al Tren dels Llacs, estem contents que a partir de setembre es reprengui el seu ús turístic. De moment, el tren estava esperant a l'estació de la Pobla de Segur. 

Vam enfilar cap a l'Aran amb el cotxe de línia de l'Alsina Graells, des de Barcelona cap a Vielha. Els bitllets ja els havíem comprat per internet, prou àgilment si ja saps el trajecte. Si et vols plantejar alguna alternativa, ja costa una mica més per la web. En tot cas, no sé si aleshores la web de Mobilitat de la Generalitat funcionaria millor? La relació qualitat-preu és prou bona, i els autocars són força més còmodes i moderns que els d'abans. Els horaris es compleixen força bé i vam arribar a l'hora prevista a Vielha. Allà passàvem uns dies amb la família, i després volíem aprofitar el Bus del Parc per desplaçar-nos fins a la Vall d'Àneu. El dematí que marxàvem cap a Esterri vam presentar-nos a la parada principal de Vielha, i allà ens vam haver d'esperar una mica. Com que era cap a les 11 hores ens hi vam trobar que passaven autobusos locals de la Vall d'Aran, a més d'altres d'intercomarcals,els quals coincidien a més a més amb el Bus del Parc que anava en la direcció de la Vall de Boí. Total, ens vam fer un fart de preguntar als conductors que amablement ens deien que el nostre ara vindria, que anava al darrera. En fi, encara van passar tres autobusos més, i sort que preguntàvem, perquè els cartells no eren massa clars, ni existeix cap pantalla que informi clarament del bus que ens arriba. 

Enfilats cap al bus correcte, cal dir que cost del bitllet és força assequible. I de fet, els que pujàvem fèiem tots pinta d'excursionistes, o rodamons. On sí que vam rodar i rodar va ser al port de la Bonaigua. Aquest estiu estan fent obres de millora des de Baqueira fins al cap del port, i malgrat que tot va anar relativament bé, ara para, ara passa, els talls intermitents van allargar el trajecte una mitja hora més. Si no consultaves les incidències del trànsit a la web de la Generalitat, enlloc sortia aquesta afectació al servei. Ni a l'aplicació Guia del Parc de l'Alt Pirineu, Deixa't Guiar, ni a la pàgina de l'Alsa tampoc s'hi trobava, com tampoc un senzill cartell d'avís a les parades d'autobús de cada poble. 

Un bus que és un bon projecte, a un preu raonable, que ens queda coix per un servei poc seriós, una descurança que fa que molta gent faci servir el cotxe particular per fer aquestos trajectes. Aconseguim un projecte cofinançat per la Unió Europea, ja des de l'any 2019, per a què? Quan ens preguntin quin ús se n'ha fet, quins números sortiran? No estaran les estadístiques per sota de les expectatives? Perquè sobre la taula tot està molt bé, però ens adonem que el seguiment de l'administració pública és pobre, allò de la diligència els hi deu sonar a la famosa pel·lícula del John Wayne.

Total, que l'Aran, i sobretot Vielha, estava plena de gent, i sobretot de cotxes. Però també al Pallars Sobirà. Un cop passats la Bonaigua, contemplàvem la parada del Gerber amb els aparcaments plens de cotxes i furgonetes. Si aixecàvem la vista, ens meravellàvem amb la corrua de gent enfilant muntanya amunt per arribar a l'estany a ple sol de migdia, i fent pas i lloc per als que baixaven. Semblava un formiguer.  Després vam arribar a un Esterri força animat, tot i que ja era la tercera setmana d'agost. Algun resident va comentar que les dues primeres setmanes es trobaven cotxes aparcats en doble fila. 

La nostra idea era conèixer l'entorn, anar als llocs de la vall pels camins, i si calia aprofitar el transport públic per arribar-hi, per exemple, a la parada dels Avets per desfer el camí de la Mata de València. Vam gaudir molt de tota la contrada, en general, els camins estaven força ben senyalitzats, tot i que hi havia algunes deficiències per corregir. Es notava quin ajuntament se'n preocupava més. Cal dir que Esterri fa de cap de la vall, i que més enllà d'Espot, València d'Àneu o l'Escaló, no trobaves gaires bars ni botigues de queviures. Això fa que els poblets es transformin en urbanitzacions, fent servir la xarxa de veïns, ja que tothom ha d'anar a buscar gairebé tot a Esterri. I sort que aquest poble com Espot, disposa de bons serveis, una bona hostaleria i supermercats. Però els centres estaven molt saturats. Igual que a Vielha. Perquè es concentra la gent que va a passejar pel carrer principal, i allò semblava la Rambla. La gent quan surt de la ciutat, o se'n va cap a l'allotjament o agafa el cotxe per anar a voltar. Poques persones agafen els camins per desplaçar-se fins al poble veí, que pot estar a una o dues hores caminant. Pocs s'esperen a agafar uns autobusos que són un servei públic prou bo, amb una borrosa imatge que costa treure's de sobre.

Vull dir que si es volien evitar les massificacions de l'Àrea Metropolitana, el desplaçament a les vacances buscant un entorn més saludable, ha traslladat aquestes concentracions als mateixos pobles. El cas real és que per esponjar un nucli urbà fan falta aquestos espais de transició o periurbans que faciliten aquesta comunicació. I això és tan vàlid al Baix Llobregat com a l'Aran. Hi ha ajuntaments que aprofiten les subvencions rebudes per fer el manteniment de llurs camins, i això es nota. D'altres queden en evidència. Què els hi costaria a l'Ajuntament de València d'Àneu desbrossar i senyalitzar el camí de la Colònia com a alternativa al que va pel Castell, o endreçar el que baixa pel Calvari per enllaçar amb el d'Esterri? Què els hi costaria a Esterri i Escalarre arranjar el ferm i desbrossar el camí antic entre les dues poblacions, evitant la fàcil carretera? O com enfilar el camí d'Escaló cap a Escalarre? I així encara podríem trobar altres exemples... 

Està molt bé desenvolupar una aplicació web com la Guia del Parc, o fer la difusió del Bus del Parc, però cal no deixar pas de banda les infraestructures: com completar el desplegament de la xarxa de fibra òptica, o la necessitat de penjar cartells informatius a les parades, o fer el manteniment dels camins, o fer un dia de mercat a la plaça de cada poblet, etc... Certament no es pot arribar a tot, però cal treballar al territori i polir detalls que faciliten el progrés del nostre país. I aleshores podem anar a demanar projectes nous per desenvolupar el territori sense presentar taques als expedients actuals. Tenir el Parc de l'Alt Pirineu, o l'Agència de la Natura de la Generalitat, comporta que totes les administracions públiques es responsabilitzen d'allò que fan bé, així com de tot allò que per deixadesa no fan com cal. Cal treure's la son de les orelles, que per pujar a Son ja tenim els nostres peus.


diumenge, 5 d’abril de 2020

CALIFORNIA DREAM


Han passat mesos fins a poder escriure sobre la mobilitat a la Badia de Sant Francesc, la Bay Area com la coneixen a l'estat de Califòrnia. Tot i pertànyer als Estats Units, aquesta zona presenta unes característiques més acostades a Europa que la resta del país. Sigui per herència cultural, o pels condicionaments físics, el patró americà presenta una escala més propera a la persona, i més accessible a tothom, permetent unes alternatives prou reals a l'ús central de l'automòbil.

Per fer-nos una idea del territori, heu de pensar en una vall enorme en la qual la fractura per l'estret del Golden Gate, permet que l'oceà Pacífic negui la part interior formant un estuari fantàstic. Aquest fenomen dibuixa una costa amb molts entrants i diferents illes que salpebren aquesta badia. Penseu que fins a la construcció al segle XX del pont del Golden Gate, cap la nord, i del pont que connecta amb la ciutat d'Oakland, a l'est, la comunicació terrestre feia tota una volta molt gran. Des de Sant Francesc, d'ací la seva riba fins enllà les altres, el transport es feia gràcies als vaixells de cabotatge.

Els mitjans de transport a la Badia giren al voltant d'aquestos ponts que connecten la ciutat de Sant Francesc amb les altres poblacions d'acord amb els estàndards americans de transport motoritzat. Grans ponts i autopistes enormes, de sis carrils de circulació molt més amples que aquí. Els embussos també són habituals a les hores punta, però no trobareu cap concert de clàxons arreu. La conducció és activa, però no agressiva. Pobre de tu si passes la velocitat establerta. Això val per a cotxes, camions i autobusos. La xarxa de transport públic d'autobusos i tramvies és prou bona, amb tarifes ajustades al nivell de vida de la regió. El cost de la vida és molt alt, però el transport no és lo més car, i els bitllets es poden fer servir entre les diferents línies de l'Àrea Metropolitana, tan dins de la ciutat com interurbà. Funcionen amb una targeta recarregable, i es paga en funció del trajecte, segons la zona.

La mateixa targeta es fa servir a la xarxa ferroviària. És coneix amb el popular nom de Bart, que no és pel Bart Simpson, sinó per l'abreviatura de Bay Area Rapid Transit. És un tren dissenyat per circular com a metro, dintre de la ciutat, com a rodalies, fora d'ella, de manera semblant als Ferrocarrils de la Generalitat. Acostumen a ser trens llargs, normalment de sis vagons, amb prou capacitat per desplaçar-se còmodament. La xarxa presenta una x o una forma d'estrella  que s'estreny quan creua la badia per un llarg túnel subterrani entre Oakland i Sant Francesc. La línia segueix la riba interior de la ciutat fins a l'aeroport i Millbrae. I per l'altre costat de la badia, el nus de transbordaments es troba a Oakland. Allà dos o tres estacions permeten seguir la costa cap al nord, a Berkeley i Richmond. Cap a l'est i l'interior fins a la ciutat d'Antioch, i cap al sud fins a l'aeroport d'Oakland, fins a Dublin i Warm Springs, al sud.

Bé, pensareu que anar a peu i en bicicleta per aquest territori tan gran ha de ser molt difícil. El cas és que no ho és més que aquí, perquè presenta algunes coses que faciliten molt els desplaçaments no motoritzats. Per una banda, les voreres acostumen a ser amples, proporcionades a la mida del carrer. I per altra banda, es pot pujar la bicicleta al tren sense pagar sobrecost, és gratuïta igual que aquí, i amb espais reservats als trens. I pel que fa als autobusos, encara millor, perquè la majoria porten un suport al davant amb la capacitat de dues o tres bicicletes que es porten ben subjectes. Als ferris sí que toca pagar un suplement, però tampoc no és massa car. A més a més, trobareu un sistema de bicicleta pública a la regió, la Bay Wheels. L'associació local de ciclistes ha fet una bona tasca, la Sant Francesc Bicycle Coalition.

La política mediambiental de l'estat de Califòrnia afavoreix una bona xarxa de rutes en bicicleta, ben senyalitzades i en bon estat de manteniment. La mentalitat fa que si està senyalitzat puguis estar segur que és la millor opció per circular-hi. No et trobaràs sorpreses com en alguns dels carrils bici o rutes dissenyades a Catalunya. A més a més, l'educació viària és present  a tothora. Podeu estar més segurs anant per allà, amb carrils amples, amb cotxes que respecten gairebé sempre la distància de seguretat, i que fins i tot, et deixen travessar el carrer malgrat que ells tinguin la preferència. Només cal vigilar que al segon carril o tercer no et vingui un vehicle massa ràpid i no t'hagi vist.

En resum, és una agradable sorpresa poder comprovar que fins i tot a l'imperi del cotxe tens l'opció i el dret de circular amb un mitjà de transport com la bicicleta. Quan parlem de mobilitat global, podeu ben bé pensar que això ho tenen ben ficat al cap. No és el paradís, però en segons quines coses està millor que a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Guaiteu les fotos, també podeu preguntar al Pau Gasol, o fins i tot a Gaspar de Portolà, i la Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, que van fundar la ciutat de Sant Francesc, segur que van deixar la petjada catalana per aquells verals. És una mica com si a Califòrnia us trobéssiu una mica com a casa.