diumenge, 21 de maig de 2017

MENJARBLANC DE REUS I EL XIQUET DEL MORELL


Els proppassats 18 i 19 de maig s'ha celebrat a Reus el VI Congrés Internacional de la Bicicleta a Catalunya. Ja en portem uns quants d'aquestos congressos al nostre país, que permeten trobar-se a tothom interessat per la bicicleta. Setmanes abans s'havia celebrat amb més volum el congrés estatal celebrat a Saragossa, del qual en parlaven els que també hi havien anat. Potser el congrés de Reus no té el mateix impacte, però té avantatges més que evidents: la participació permet trobar-se a tothom, intercanviant els punts de vista i la feina que fan. En tot cas, sap greu no haver disposat dels dos dies complerts per a que tothom estigués còmode en les exposicions, el temps se'ns menjava les oportunitats de debat a les sales. Els contactes i salutacions personals es feien més a l'hora dels àpats i dels esmorzars.

Sobre les taules parades trobàvem també tota mena de menjar, dolç i salat. Sobresortia entre tots el menjarblanc, un típic postre de Reus i del Baix Camp que supera a la pannacotta italiana. El pastisser ens oferia un tast del seu producte ensobrat, a punt per a fer-lo. Potser aquest seria un exemple de l'ambient que es respirava en el congrés. Malgrat les dificultats i el desconeixement que encara troba la bicicleta al nostre país, qui va amb ella no se n'oblida mai. Les pors, amb els accidents i la impunitat dels conductors de vehicles motoritzats, a més de la descurança en l'execució del projectes d'infraestructures i la gestió de la mobilitat per part de moltes administracions, no són obstacle per fer veure els enormes beneficis de la bicicleta com a mitjà de transport, que ens ofereix salut, economia i gaudi com a derivades tant importants. La gent tenia ganes de tirar endavant, i sobretot, de fer les coses ben fetes, com el Josep Franquet del menjarblanc. Tenim al fórmula i només cal fer bullir l'olla. O com deia Zeca Afonso, "o que faz falta é animar a malta".

El dijous al dematí vam poder veure les presentacions internacionals, amb ponents dels països com Dinamarca, Alemanya, França i Països Baixos. Exemples que ens recordaven els viatges cicloturistes a aquestos llocs, o a congressos anteriors, com els Velocity: de Copenhague, amb el Mikael Colville, de Dinamarca, o representants de les ciutats de Freiburg a Baden, Strasburg d'Alsàcia, o Utrecht d'Holanda. Uns bons referents que es volen fer arrelar aprofitant els avantatges que també respecte a ells en algunes coses, i aprofitar les seves bones pràctiques. El missatge era clar: val més fer una cosa ben feta, que fer-la a mitges i malament. 

Després ja vam fer la resta de presentacions, on ja ens va tocar seleccionar els diferents grups agrupats per temàtiques. Dels diferents llocs del país, i de tota mena d'agents implicats: botigues, guies, equipament, tècnics, tant del sector privat com públic, i del qual s'espera una millor coordinació en la promoció de la bicicleta com a sector econòmic emergent que comença a tenir relleu a Catalunya, amb un gran potencial per desenvolupar.

Aquest potencial es va personalitzar en la ponència que va presentar un institut de la població de Morell: el professor d'educació física va acompanyar un alumne a presentar el projecte de recerca que havia fet. El treball se centrava en com connectar en bicicleta la població amb el riu Francolí per poder anar-hi des del seu poble, perquè una carretera els barrava el pas, i una rotonda els posava en perill. Aquest nen va aixecar els somriures i l'admiració dels presents per la seva simpatia i eixeriment, malgrat la seva inexperiència tenia prou empenta per superar els obstacles tècnics de la presentació. Com veieu, jo destacaria aquests dos exemples que ens serviran per continuar pedalant: el menjarblanc de Reus i el xiquet del Morell.

Sergi

dilluns, 1 de maig de 2017

SETMANA SANTA AL BAIX EMPORDÀ - I

Aquest 2017 es recordarà a Catalunya per la bonança de Setmana Santa. I per als que vam tenir el goig de pedalar pel Baix Empordà encara més. Amb el record d'una altra Setmana Santa inesborrable que vam viure a l'Alt Empordà amb els Amics de la Bici fa molts anys. Aquella vegada vam agafar el tren des de Santa Maria de Sants a Barcelona fins arribar a l'estació de Vilajuïga per arribar al nostre alberg.

Enguany la nostra estació de destí va ser Flaçà. Teníem l'opció de baixar a Girona i agafar la Via Verda del Feliuet, que ens portava fins a Sant Feliu de Guíxols, i des d'allà anar cap a Palafrugell. Però ja l'havíem feta un parell de vegades, i els tros entre Platja d'Aro i Calonge ens fa passar per una carretera de la costa amb molt de trànsit, i més per vacances. Malgrat que no coneixíem gaire la ruta, o potser per això, per l'esperit explorador, vam mirar les rutes cicloturistes del Baix Empordà per l'altre costat de les Gavarres. Els camins estaven prou ben senyalitzats i ben explicats. El nostre objectiu era arribar a Palafrugell, i teníem tot el dia per fer-ho. Bàsicament havíem d'agafar el marge dret del riu Ter.

Vam arribar a mig dematí a Flaçà amb un dels semidirectes, que amb prou feines deixen portar tres bicicletes al vagó adaptat, és un dir, perquè a sobre hi han col.locat les màquines automàtiques, i un lavabo enorme que s'espatlla de tant en tant. Sort que la gent ajuda, que sinó... . Sortint de l'estació de tren, al costat dret de la plaça agafem el camí senyalitzat que travessa la carretera en direcció a la Pera. Cal travessar amb molt de compte la C66, degut a que està en una corba i té molt trànsit, i més aquestos dies. Aquesta serà una constant quan travessem carreteres, cal tenir paciència i anar amb molt de compte perquè la gent a Girona corre molt. Tot seguit aquesta carretera secundària s'enfila força dreta pels turons, als contraforts de les Gavarres. Però quan arribes a dalt de tot, enmig d'un bosc magnífic d'alzines, la carretera ja va fent un pendent de baixada que ens portarà al veïnat de Riuràs, tot agafant el trencall cap a la Pera. Aleshores ens enrecordem de la cançó del Bandoler del Lluís Llach. La vall és tranquil.la i els camps estan tots verds d'aquesta primavera, que ullprèn. Agafem la direcció de Púbol, si que n'havíem sentit parlar molt del castell de Púbol, on està una de les seus del museu Gala-Dalí. I aleshores te n'adones del recer de la Gala, que ara està ple de turistes buscant allò que ja no hi trobaran. Una pujada ens portarà en direcció de Cassà de Pelràs, per passar per Planils, i per Anyells fent baixada. Cal vigilar amb els bàdens per l'aigua que poden donar un ensurt. Des d'allà cap a Corçà, una bonica vila closa.

Deixem els turons i ens endinsem a la plana de l'Empordà, agafant la ruta cap a Ullastret. Passem per la vora de Cassavalls i Matajudaïca, tenint els camps al nostra costat, i aixecant-se la serra de Montgrí al davant. Les moles grises del Montgrí, i el seu castell, ens faran de punt cardinal. Cal seguir els senyals indicats amb una bicicleta blanca, enquadrada en un fons vermell. Les rutes estan prou ben senyalades, i no cal desviar-se si no trobeu un indicador. Si us equivoqueu, podeu trobar-vos que aneu a parar a alguna carretera no desitjada. Però es pot retrobar el camí prou bé. Arribats a Ullastret, amb la vila medieval i l'antiga ciutat Indika capital dels gals de l'orient català, que mereix una visita més llarga. Però un altre dia serà, cap a Palau-Sator s'ha dit. La població destaca al turó la seva torre que domina la contrada des de lluny. El seu centre és petit però eixerit. Tranquil, però amb força hotels i restaurants. Ens trobem una bona colla familiar que estan fent ruta cicloturista des de Torroella de Montgrí, alguns venen també del Baix Llobregat. Vam aprofitar el lloc per dinar de lo que portàvem, vam tenir sort que encara estava obert el forn del poble, amb més queviures per comprar. Un bon pa, un bon fuet per omplir-lo i una botella de la Mooma. Una sidra de les millors que he tastat, que fan aquí a l'Empordà, amb les pomes del país. Vam trobar una raconada ombrejada per fer el mos i descansar.

Més refets, sobretot de la calor, cap a Fontclara per agafar la ruta de Pals. Arribem a la població que s'aixeca alterosa enmig del verd que l'envolta. Cal travessar pel centre, per enmig de la gernació turística, però sempre val la pena fer una parada per contemplar la seva esplendorosa vila esplendorosa medieval. Davallant de Pals, pel camí dels horts, agafem la pista que ens portarà fins a Palafrugell. Travessem els camps fins que arribem a una pineda grossa, on cal anar amb compte per la sorra que al terra ens farà relliscar força. Cal tornar a vigilar molt quan travessem les dues carreteres que trobarem abans de Palafrugell. Arribem a un polígon industrial, on cal agafar tot recte el camí que ens portarà a l'entrada de la població, on estan fent obres que ens poden despistar. En fi, a Palafrugell ja hi som, la capital del suro, amb força població que viu del camp, de les petites indústries i del turisme. El seu centre ens permet observar aquest equilibri entre les diferents ocupacions i les transicions, dels centres fraternals, de l'església de Sant Martí, del museu del suro, o del mercat setmanal dels dissabtes. Per avui ja en tenim prou. En el proper article continuarem les nostres aventures empordaneses, per una comarca que ha fet prou bona feina de cara al cicloturisme.

Sergi

diumenge, 9 d’abril de 2017

RODANT PELS PLANS DE L'ESTANY


El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l’Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l’estany, per sota seu brolla l’aigua travessant la roca per camins invisibles. L’estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l’home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d’Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s’omple d’aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s’havia esdevingut dos anys abans.

Vam aprofitar el cap de setmana per pujar amb l'autobús de la Teisa des de Barcelona. Hauríem pogut pujar amb les bicicletes a l'autobús, però vam pensar que les podríem llogar a Banyoles. Ens vam equivocar, per ser hivern no hi havia cap servei de lloguer com es troben la resta de l'any al costat de l'estany. Hi ha l'opció del Centre de BTT, però només estava operatiu als dematins... Us recordo que per un decret de la Generalitat els autobusos interurbans poden admetre fins a cinc bicicletes, tot i que algunes companyies restringeixen el servei. L'altra opció seria pujar amb el tren, però no existeix  una ruta en condicions. Si baixeu a Girona, els camins ens aboquen al coll de l'autovia, i és molt perillosa. I per l'altra banda, fa anys els Amics de la Bici baixaven a Camallera per travessar els turons en direcció a Banyoles, una ruta força trencacames. Una altra opció seria pel Fluvià, però ens tornem a trobar amb la carretera... Existeix un projecte per connectar el Gironès amb la Garrotxa per Mieres, però encara no sabem gran cosa més.

Sigui com sigui, us recomanem que pugeu a Banyoles. L'allotjament a l'hostal de Can Xabanet us anirà molt bé. Tenen espai per guardar les bicicletes, i el menjar és molt bo. Podeu agafar la ruta de l'estany ben aprop, i d'allà, altres camins. Mireu bé les rutes oficials, n'hi ha d'assequibles, però d'altres són de nivell molt alt, més aptes per a BTT. Penseu que l'estany està envoltant de muntanyes altes pel nord i l'oest, i que pel sud i l'est és millor. Precisament, per l'est vam agafar el camí que ens porta al pla de Martís, un petit altiplà que té unes magnífiques panoràmiques. Hem d'agafar el camí del cementiri de Banyoles, que en una costeruda pujada al turó ens deixa dalt de Sant Martirià, a l'antiga església que ens ofereix una bona vista de l'estany als nostres peus, i de les muntanyes, encara amb neu, al davant.

El camí ja es fa més planer, i hem de seguir pel costat de la carretera cap a Malianta, a la dreta hi ha un tros segregat que s'acaba en una cruïlla. Cal passar a l'esquerra, anant pel voral per sota el pont, una mica difícil fins arribar a la població. La millor opció, i més segura, és tombar cap a l'esquerra pel camí d'Ullà. És una carretera secundària ben asfaltada que ens permetrà travessar la carretera per un parell de pontets que es troben més endavant a la dreta. El primer va entremig de granges i camps, i ens permet arribar directament a la platja d'Espolla. Allà si ha brollat l'estany, podreu donar-hi un cop d'ull, si està eixut, penseu que el terra del camp es porós i que la natura omplirà el buit. Seguint el camí, que transcorre paral.lel al rec de Martís, anireu gaudint de l'espai diàfan i de les vistes. A la vostra esquerra el poble de Serinyà enturonat, i les montanyes de la Garrotxa. Al davant trobareu uns pontets, i el que té la creu ens marcarà el camí per arribar-nos al saltant de Martís. Quan cau l'aigua és molt espectacular, penseu que tot s'aboca a la conca del Fluvià.  Podríem arribar-nos a Esponellà, però com que anem a peu ja no hi som a temps. La tornada tampoc se'ns faria pesada pel mateix camí. Vam gaudir d'un bonic capvespre a la vora de l'estany, quan vam baixar des de Sant Martirià per un corriol a peu. En bicicleta caldria buscar el camí que envolta l'estany des de Banyoles.

El Pla de l'Estany té molts encants, serà per les aloges o goges, però encara podria fer-se molt més a nivell de cicloturisme per connectar la comarca amb les veïnes del Gironès, la Garrotxa o l'Empordà. Esperem que els camins de l'aigua ens permetin aprofitar les seves ribes per pedalar amunt i avall. En aquest enllaç trobareu un recull de fotos, espero que us agradin.

Sergi

diumenge, 5 de març de 2017

SEGUINT L'EQUIP DES D'HONGRIA


L'altre dia va sortir al diari un reportatge sobre un aficionat hongarès de handbol que assistia als partits del seu equip, el Veszprém. El fet destacable és que normalment ho feia amb bicicleta, i poques vegades en altres mitjans de transport. És cert que la situació geogràfica del seu país a Centre-Europa li facilita els desplaçaments. Però també que fa més qui vol que qui pot, sobretot si disposes de temps, i un mínim pressupost, i lloc on plantar la tenda de campanya si es fa de nit. Com que parlem d'esport, no us vull confondre amb el cicloturisme, que aquest senyor fa molts quilòmetres d'una tirada, i busca arribar en un temps determinat al seu objectiu. Quan fem cicloturisme real ens adonem que la ruta i el destí són importants, però les coses i les persones que ens trobem pel camí encara ho són més.

L'exemple d'aquest aficionat és digne d'admiració. Aquesta admiració també la vull fer extensiva a la gran tasca que ha desenvolupat l'associació de ciclistes hongaresos al seu país en pocs anys. No fa gaire temps, va morir el seu president, János László,  el qual va deixar una fonda empremta.  Des d'aquí cal fer-li un sentit homenatge, per la gran tasca desenvolupada entre els seus associats, i que ha permès al seu país posar-se al nivell europeu en aquest aspecte.

Fa anys vam tenir l'oportunitat d'assistir al congrés de la Car Free Network a Budapest. Allà vam poder conèixer diferent gent i participar en alguna pedalada de l'associació de ciclistes. Com que era l'estiu vam poder gaudir de la ciutat, i fer alguna ruta pel voltant del llac Balaton. Tot i la calor, i alguns mosquits d'aupa, ens ho vam passar molt bé. Si podeu, aprofiteu per saludar aquest aficionat quan aneu a visitar la bonica ciutat de Veszprém. Fareu cicloturisme del de debò.

Sergi