dilluns, 31 de maig del 2010

FORMENTERA EN BICICLETA-III


Aquest serà el darrer post de la sèrie sobre Formentera, que conformarà un tríptic de l'illa, o un petit retaule, el qual us encoratjo a fer pel vostre compte. Si la península itàl.lica s'assembla a una bota, Formentera semblaria un botí. O també, una mena de T franciscana encarada a Eivissa, que omple el paisatge del nord dels perfils de l'illa, contrastant amb tota l'extensió de mar blava que envolta Formentera.

Com a punt de referència us recordo que sortíem de la costa de Llevant, d'Es Pujols, i després d'apamar el poble la tarda que vam arribar, encetàvem la primera de les sortides a l'endemà. Tenint en compte les previsions del temps, vam decidir fer la ruta més llarga, és a dir, cap el Pilar i el Far de la Mola. Des d'Es Pujols vam agafar el camí de les Vinyes, a la sortida del poble, agafant un trencall a la dreta de la carretera, que pels camins dels camps, va pujant cap a Sant Ferran de Ses Roques, molt agradable. Des de Sant Ferran cal agafar a la sortida del poble la carretera a mà esquerra que ens portarà cap a la Mola. La carretera disposa d'un bon voral senyalitzat per poder anar a peu i en bicicleta, també les motocicletes. La carretera fa baixada fins a Es Caló, i passa pel costat de les ruines del castell romà. Aquestes ens marcaran també el camí de la tornada, que passaria per un antic camí a peu. Des d'aquí aquest camí ja s'enfilaria, com fem nosaltres, per la carretera la Mola, la qual és vista des de tota l'illa, i envoltada de les parets dels penyasegats. La carretera de pujada no presenta gaire dificultats si hom està prou acostumat a anar en bicicleta. Una parada al mirador ens servirà per agafar més aire i gaudir d'un paisatge magnífic que posa Formentera als vostres peus, Eivissa es veu a tocar, i la mar, entre tons de color blau intens i turqueses, que tot ho agombola. Des del mirador seguim la carretera que arriba al cap d'una estona a l'altiplà de la Mola, i el poble del Pilar. Els camps i les cases de pagès es fan visibles, i el petit poble del Pilar ens porta al carrer Major, que estava en obres, i ens fa voltar pel del costat, fins arribar a l'altra punta de l'ou, on trobem la famosa ermita i un fantàstic cafè-restaurant per reposar i beure. En aquest punt, ja es veu el famós far, i s'entèn que a la vora encara s'esmenti el nom d'un antic monestir desaparegut. Entre els boscos de pins trobem els camps i els camins de tota la vida. Des del Pilar ja veiem el far, però sortim cap a la dreta per vorejar la Mola, i passem aprop dels molins, de pistes que ens retornaran a la carretera per arribar al far. El far de la Mola es troba sobre el penyasegat que cau sobre el mar blau i sense fi que es mostra davant nostre. El vol de les gavines que hi nien ens fa veure el vertigen i la sorpresa dels ocells que es llencen al buit de l'aire. Aquí ens vam parar a dinar, acompanyats d'una gavina a tocar nostre esperant algun bocí de menjar. Des d'allà el vent ens feia seure a terra mentre guaitàvem la mar immensa des d'aquesta balconada, la qual va inspirar el famós escriptor Juli Verne per a la novel.la de "El Far de la Fi del Món". De tornada vam passar pels camins coneguts per Es Monestir, del qual no es troben traces, i vam davallar cap a Es Caló. Una raconada excepcional que permet contemplar la Mola i el llevant de l'illa fins a la Torre de Punta Prima, a tocar d'Es Pujols. Les barques de pescadors i les cases amb embarcador s'ofereixen a la vista, plenes d'ormejos i d'encant, malgrat la vida dura d'aquesta professió. Després del cafè i la infusió, vam arribar-nos cap a les ruïnes del Castell romà. D'allà vam veure l'antic camí carener, que ara es troba de difícil accés per obres de canalització i pels talls de propietats privades. Tot i així, vam poder arribar a Sant Ferran de ses Roques, en una ruta molt agradable de tarda.

Al segon dia ens vam marcar l'objectiu del Cap de Barbaria, passant per Sant Francesc Xavier, que fa de capital per ser en una cruïlla principal, i on trobareu l'Hospital, i més moviment que a tot arreu de l'illa. El centre amb l'esglèsia i la zona de vianants donen una bona mida d'aquesta escala humana. D'allà vam agafar el camí cap al far del Cap de Barbaria, tot i que no està gaire ben indicat si vols anar fora de la carretera. Després de voltar i perdre'ns, acompanyats d'un sol lluent, buscant els vestigis megalítics, que tampoc no estan massa ben indicats, vam tornar a la carretera, i allà els vam trobar, una mica més amunt. En fi, vam seguir tot dret cap al Far, i després de la carena, s'obre la garriga i el matoll baix enmig de l'esplanada oberta als quatre vents i que puja per tornar a baixar cap al Far. Una altra balconada impressionant que ens recorda que estem a mig camí de Catalunya i del Nord d'Àfrica, i que aquesta també ha estat terra de frontera: de trobada i de topada. Des d'allà es veu la costa retallada de ponent, les platges magnífiques d'Es Mitjorn que vam trepitar el dia abans, i cap al nord es veu la Torre de la Gavina. Com que encara en tenim ganes i forces, sobretot la Marta, ens adrecem a buscar la Cala Saona. Però els camins no estan prou ben marcats, i enfilem fins a dalt del Puig d'en Guillem, comte i noble, governador de l'illa. Tornem a davallar buscant la cala enmig d'urbanitzacions i cases que mantenen un cert respecte per la natura i s'arrapen a terra com els pins i les savines. Al final arribem a aquest racó amagat, però fantàstic de Cala Saona. Una platja petita però ben arrecerada que s'obre al mar ben blau turquesa. Podem dinar després que la Marta es banya una mica, i després fem un passeig cap a la Punta Rasa des de la qual observem la Punta de la Gavina, la seva torre, emmarcada pel paisatge d'Eivissa, amb les magnètiques pedres d'Es Vedrà, que s'aixequen com una esfinx sobre el mar. De tornada a la tarda, passem pels molins de la Mirada, que estaven restaurant, i tornem per Sant Francesc Xavier cap a Es Pujols, pels mateixos camins del matí, molt més agradables entremig de les parets de roca que dels cotxes de la carretera.

Al darrer, i tercer dia de ruta, volíem fer el nord, d'Es Pujols cap a la Torre de la Gavina, vorejant l'Estany des Peix, i després cap a la punta de Ses Illes i de la platja de Llevant. Com que era festiu, quan vam arribar a la punta vam passar per Can Masroig, un casal reconvertit en centre d'interpretació de la natura i referència del Parc Natural de Ses Salines. La ruta de l'estany és força agradable, i els camins fins a la punta de la Gavina passen arran de la costa, on es veuen les petites pedreres d'on es treia el marès per a les cases. Vam endinsar-nos un bon tros en el camí de la punta de Sa Pedrera, i vam restar una bona estona observant la mar, i les barques esportives, el vaixell de transport de viatgers que enfilava el port de La Savina, i posant atenció a les tasques d'una barca de pescador feinejant ben a prop. Èrem aprop de migdia, i encara volíem arribar-nos cap a Ses Illetes, vam desfer el camí de l'Estany, vam creuar el Port i vam agafar la carretera del nord de l'Estany Pudent, que enfila cap a les platjes fantàstiques de Ses Illetes, a la banda de ponent del braç d'Es Pas, plenes d'una sorra blanca i d'una aigua com cal. Com que encara bufava aire de l'oest, vam decidir continuar fins a Es Pas, per veure Els Freus de ben aprop, i passar cap a la Platja de Llevant, més tranquila i reposada, espaiosa i d'aigües verd turquesa. Un bany d'aigua fresca, però preciosa, i d'un dinar reposat, amb les bicicletes lligades sota la coberta d'una discoteca d'estiu. A la tarda, repreníem la tornada per mig dels camins de Ses Salines, per entremig de les basses d'evaporació i de la saviesa dels canals d'aigua i recs d'alimentació. Per la carretera, encara vam visitar la construcció megalítica de Ca Na Posta, amb l'original espiral que s'entreveu cap amunt. Des d'allà, una bona vista de l'Estany Pudent, i cap a la platja d'Es Pujols, on es trobava el nostre hotel.

Tot i ser més amant de Menorca, no us perdeu les meravelles de Formentera, petita i polida, sobretot fora de temporada alta. No es pot explicar, ni es pot comparar, té la seva personalitat, que amb prou feines pot captar una anunci de cervesa. Tant una com altra són illes que cal viure-les, trepitjar-les i tenir els ulls ben oberts per amarar-se del seu esperit, per entendre aquesta terra i aquesta mar, i a tots aquells que hi han viscut, l'han cultivat i l'han defensat. Per tots aquells que han estalonat les figueres per poder donar ombra a tothom, i per evitar que les cabres es mengin els seus fruits. I per veure que també els catalans hem sabut donar i treballar per fer de cada racó un món. Encara que sigui rodant en bicicleta.

Sergi

diumenge, 30 de maig del 2010

FORMENTERA EN BICICLETA-II


Cap allà el migdia vam agafar el vaixell cap a Formentera. Vam embarcar, juntament amb la bicicleta, ben lligada a popa, juntament amb els altres embalums: material, fusta, maletes, tot allò que fa falta per al dia a dia en una petita illa, i que cal fer arribar per cobrir les seves necessitats. El dia assolellat anava acompanyat d'un vent d'oest que va fer la navegació una mica a salt de cavall, i més si et poses a proa, veient com els cops d'ona llencen l'escuma blanca contra el vidre, i tu vas saltant encara que t'arrapis al seient. En aquest dia clar, se't fa present la força de la mar, i cal cavalcar a la recerca d'una terra i un port acollidor. L'estret dels Freus es representa com una escaleta d'illots, alguns habitats, que entrellacen Eivissa i Formentera.
L'arribada al port de la Savina es fa sense altres entrebancs, i després d'atracar al moll corresponent, baixem amb les bicicletes, deixant-les al costat de la terminal marítima, un edifici de mida humana, modern i acollidor, on la informació turística està oberta als darrers dubtes. Els mapes més actualitzats de Formentera assenyalen prou bé les rutes a peu i en bicicleta. De casa portàvem el llibre de "Les Illes Balears. Ecoguia de Rutes Cicloturistes" del Paco Tortosa i Boro Miralles, excel.lentment editat per l'Obra Social de la Caixa "Sa Nostra", incloent mapes a prova d'aigua. Quan vaig coincidir amb el Paco Tortosa al Congrés de Lleida posteriorment, al juny, quines casualitats?, el vaig felicitar pel llibre, però alhora li vaig comentar que el seu llibre havia tingut tant èxit en la promoció de la bicicleta que en pocs anys havia quedat desfasat per la quantitat de noves rutes arranjades. Si trobeu el llibre, no us el perdeu.
Desembarcats a l'illa de Formentera, sense ser el comte Anfòs, vam agafar el camí cap a Es Pujols, tot just cap a la sortida de la Savina, cal agafar l'encreuament cap a l'esquerra. El nom de la savina correspon a un arbre, del tipus pi o conífera, però més baixet, i arrapat a terra que aixopluga la fauna de l'illa, i que afronta el vent marí. Malgrat l'atracció de l'estany del Peix i les barques sobre l'aigua, vam adreçar-nos cap a les Salines, tombant a l'esquerra. De la carretera surt una pista o camí que voreja l'Estany Pudent per la ribera dreta. Sota un sol agradable, i una flaire molt agradable, lluny del nom que fa suposar l'estany, pedalàvem amb les bicicletes carregades, sorpresos de la facilitat per rodar que ofereix l'illa, i el temps més bo del compte per ser Setmana Santa aquí. Ja ens vam trobar un munt de sargantanes corrent esperitades de punta a punta del camí, vistes i no vistes, que havíem d'evitar en una mena de joc, jo corro més que tú, i tu no m'atropelles.
Vam seguir les indicacions, suficients, per poder arribar a Es Pujols, poble a Llevant de l'illa que presenta alguns blocs alts, però no massa. Ja es veu que els formenterencs volen mantenir una alçada raonable, i com diuen ells, estan contents de tenir una illa "polida". Afegiu al substantiu un matís d'encreçat i bonic que van alhora, i entendreu l'amor i la cura que mantenen per la seva illa malgrat la pobresa de recursos. Això li dóna gran part del seu encant, tant com el de l'hotel que havíem reservat, el Roca Bella, situat a un extrem de la platja d'Es Pujols, i a un centenar de metres del poble. Una troballa esplèndida, tant pel lloc, com perquè l'hotel no desentona gens, i amb unes vistes fantàstiques. Després de deixar les coses a l'habitació, de dutxar-nos i menjar un mos de lo que portàvem, vam sortir a fer un volt d'exploració pel poble. Com ens vam trobar a Eivissa, estaven al començament de la temporada, i poques coses estaven obertes. Però no vaig deixar passar l'ocasió de comprar en una botiga de roba una samarreta amb sargantanes que em va regalar la Marta. Com que a l'hotel el restaurant no estava encara en marxa, i només ens entrava l'allotjament, ens van recomanar Sa Palmera. Després els fets van confirmar l'encert, ja que tenien cuina oberta 24 hores i el menjar casolà guardava una bona relació entre la qualitat i el preu, tot i que l'accent el posaria més en la seva qualitat. Cada dia vam sopar allà, i el vi blanc Terramoll passava d'una nit a l'altra. Destacaria una bona taula acompanyada de productes frescos, i ben elaborada. El peix del seu mar, o una amanida pagesa, de Formentera, amb pa sec torrat, i peix sec, per a llepar-se els dits. Una carta prou àmplia per a satisfer els italians, o els alemanys, els clients més assidus.

Sergi Turiella

diumenge, 16 de maig del 2010

A LA DRETA DEL DELTA DE L'EBRE


Després de l'excursió que vam fer l'any passat al Delta de l'Ebre, quan vam anar a Deltebre i ens vam quedar al marge esquerra del riu, ja que és una zona massa gran per veure-la tota de cop, enguany hem pogut veure el marge dret. El cap de setmana del 8 i 9 de maig vam agafar el tren a l'estació de França i vam tornar a baixar a l'Ampolla. Vam anar des de Sant Boi a l'estació de França ja que érem unes catorze persones, i com que és inici de recorregut, podíem pujar les bicicletes més tranquil.lament. De totes maneres, cal dir que amb la Renfe sempre és una aventura, ja que no saps si porta prou vagons per a bicicleta, ni on? En tot cas, depenem de la bona voluntat del revisor, tot i les poques ganes de posar-los en cap compromís.
Bé, tots vam sortir bé de Barcelona, i vam baixar a l'estació de l'Ampolla. Vam descartar fer-ho a l'Aldea ja que hi ha la Nacional-340, i no sabem si s'han millorat els accessos. Tot i així, la distància des de l'Ampolla sempre és més curta ja que fa una línia més recta, i de seguida entrem en el Delta.
Vam agafar la carretera que va fins a Deltebre, i com que no volíem tenir massa cotxes al costat, vam provar de passar pels camins agrícoles, però el seu laberint, i el que fan de natural els canals, com el dels Golerons, ens va fer retornar a la comarcal. En fi, vam aprofitar el tomb per tenir una bona impressió dels camps inundats, doncs es començaven a preparar per a plantar les collites de l'arròs, i dels tractors amb rodes de ferro treballant-los. I en aquest temps de primavera, ens acompanyaven tot d'ocells: agrons, xatracs, gavines, camallargs, orenetes, etc...
Vam entrar a Deltebre per la banda de Jesús i Maria, i vam anar a buscar el transbordador per passar l'Ebre cap a l'altra banda, a Sant Jaume d'Enveja. En un tres i no res vam creuar el riu amb la barca, la qual viu moments difícils sota l'ombra del pont que s'està construint entre les dues ribes. Quan estigui acabat, res ja no serà igual, i estic segur que el Delta tampoc. Al poble de Sant Jaume, fa pocs anys independitzat com a municipi, vam anar a cercar la casa que hi havíem llogat per al cap de setmana. La Feli la va trobar per internet, i està ben situada, aprop de l'esglèsia, i amb totes les coses necessàries, ja que tot estava acondicionat per a viure-hi. Era com dues cases annexes amb el pati compartit, cosa que permetia allotjar-nos amb comoditat. Així vam poder anar a comprar i fer-nos el menjar a la mateixa casa, una mica de feinejar, però on tots hi vam posar el coll.
Aquella mateixa tarda, després de repartir-nos per les habitacions i havent deixat l'equipatge, vam tornar a agafar la bicicleta per anar fins a l'illa de Buda, i cap a la platja de Mitjorn. Des de Sant Jaume vam agafar el camí al costat del canal, per evitar la carretera, prou transitada pels pagesos que estaven en plena activitat arrossaire. El camí era una pista agrícola, prou ample, i anàvem entre camps i teníem a l'esquerra la vista del carril bici arranjat a la vora del riu. Vam fer un tros per la pista, i quan ens vam cansar, vam agafar aquest camí que està més ben endreçat i ben aplanat. Aquest ja surt des de Sant Jaume, i per la vora del riu, arriba fins al cap del canal, que després tomba quan arriba al braç de riu que separa l'illa de Buda, i permet que esdevingui una illa, on el pas està restringit i els ocells poden niuar amb tranquilitat. Com que ja portàvem un bon tros dalt la bicicleta, i teníem gana, vam parar als bancs davant de l'illa per fer el dinar. Un temps de descans i refer forces, sota el sol i amb un vent fresc que malgrat anar en contra, ens refrescava durant el camí. D'allà vam sortir per anar a la desembocadura d'aquest braç a la platja de Migjorn, on hi ha un mirador, des d'on veiem l'altre costat del Delta, a la banda esquerra, mirant cap a la urbanització de Riumar. Però a la platja ens vam trobar els xiringuitos tancats. També vam pensar a passar per la platja per fer la volta de tornada, però no hi havia cap pista, i la sorra no permetia fer gaires progressos. També les marrades que jo mateix feia havien cansat la gent més del compte, i per tant, es va imposar una retirada pel mateix camí per on havíem vingut, resseguint tot el carril bici per la vora del riu, el qual semblava que havia estat acabat no feia gaires mesos.
Allà vam fer alguna reparació d'emergència al Manuel, i algun altre contratemps, que ens va tenir una mica entretinguts. Però abans de posar-se el sol havíem arribat tots a la casa, i vam preparar el sopar. Comprar, fer la barbacoa, i parar taula, i amb la gana que portàvem, no vam esperar gaire a enforquillar els plats, abans que es refredessin. Ens ho vam passar molt bé, i després, alguns van sortir a donar un volt pel poble de Sant Jaume, petit, però amb el seu encant, i poc abans de les dotze tots cap a dormir. Pocs van arribar a sentir les campanades de l'esglèsia.
L'endemà vam preparar l'esmorzar després d'anar al forn a buscar pans, pastes fresques i algun pastisset de cabell d'àngel, que no podia faltar. Com que era diumenge, gairebé estava tot tancat, però vam trobar un colmado obert i una rostisseria, de manera que ja havíem resolt el tema del dinar. El dia es presentava rúfol, i més tapat que el dia abans, i com que alguns companys estaven cansats, vam sortir menys colla. La nostra ruta ens portava cap a l'Encanyissada, i cap el Poble Nou del Delta. El dia gris i el vent, moltes vegades de cara, ens feia més pesat el camí. Però no vam tenir problemes per arribar fins a la Casa de Fusta, on es troba el punt d'informació d'aquesta zona del Parc. Una barraca acull el centre d'informació, i la casa de fusta, portada del Canadà, acull l'ecomuseu. No teníem gaire temps, i després de fer alguna compra, com gorres, samarretes, algun arròs selecte, etc... vam reprendre el camí cap al Poble Nou. Allà ens vam trobar amb el mercat ambulant, i el Juanmi es va poder posar una samarreta de màniga llarga, només una en va trobar!, ja que tenia els braços escaldats del sol del dissabte.
Després vam agafar el camí que li havien indicat a la Feli, i cap a Sant Jaume, a bon ritme, ja que el vent i l'esforç ens obria la gana. A l'entrada ja vam agafar els pollastres a l'ast, unes bones patates farcides, baldanes, truita de carxofes, etc... i després d'arreglar una punxada a la bicicleta de l'Elena, cap a taula, ... per cert, entre xibeques i bon vi, vam acabar ben tips. En fi, ja era hora de tornar, vinga, endreçar la casa, i tornar a posar tot a les alforges, i cap a Deltebre, altre cop amb el transbordador, feiem força patxoca tota la colla a sobre la coberta. Vam reprendre el camí de tornada per la carretera cap a l'Ampolla, i al fons se sentien els llamps i els trons de les tempestes i s'entreveien els núvols i la pluja que hi queia. Vam enfilar cap a l'Ampolla, deixant de banda l'opció de Camarles, ja que no teníem bitllet des d'allà. Uns quilòmetres abans d'arribar a l'Ampolla ens va caure un xàfec a sobre, però ja èrem aprop, i en pocs minuts arribàvem a l'estació de tren. Després de preguntar a l'estació sobre el proper tren, vam agafar un d'igual que el de l'anada, i vam poder pujar als furgons, tot i les presses i dificultats d'aquestes operacions bicicleteres. En fi, per evitar més entrebancs, vam decidir baixar al final del recorregut, que era l'estació de França, i després de pujar pel Paral.lel, cosa més difícil que de baixada, de tant complicat com es fa el trànsit, vam agafar els Ferrocarrils a la plaça d'Espanya.
A l'endemà, la majoria estàvem contents de la sortida, però també cansats, i alguns ben escaldats del sol, que no ho semblava, però també apretava. En fi, podeu donar un cop d'ull a les fotos que vaig fer, esperant que la Mariàngels pengi les seves, que sempre són millors, i potser les d'algun company més que s'hi animi.
Sergi.


FOTOS JUANMI

FOTOS M.ÀNGELS