Vam agafar un cap de setmana per descansar en un dels balnearis que té el poble de la Garriga. Teníem pendent baixar a l'estació de tren de la línia que va a Ripoll, i visitar aquest lloc del Vallès Oriental. Situada a l'entrada del Congost que connecta pel riu amb la comarca d'Osona, aquesta bonica població s'ha consolidat actualment com a segona residència, aprofitant la fama com a lloc d'estiueig des de segles antics. Les seves aigües termals, i l'aire sa a tocar del massís del Montseny el fan ideal. Volíem aprofitar per veure les possibilitats cicloturistes, tant per la connexió amb Granollers, com per l'arranjament fet al camí que connecta riu amunt fins al Figaró. La veritat és que està prou bé per fer bones rutes, tant de més esforç com de més suaus. Només baixar del tren, una colla amb bicicletes ja anava cap el riu Congost per anar vorejant la seva riba, la qual malgrat alguns encreuaments difícils, permet arribar fins a la desembocadura del Besòs.
La primera visita obligada és als antics safarejos, reconvertits en una bona oficina d'informació. Allà vam poder preguntar i demanar fulletons, per tenir a mà informació que es troba molt més ben explicada a la web de la població, i que us recomanem consultar prèviament. Com que aquell cap de setmana va ser assolellat, però amb un vent de nord molt fort i fred, vam aprofitar el dissabte per visitar el centre, per veure les cases d'estiueig, que s'escampen per tota la població, i que són un bon mostrari de tipus modernista. Si us hi fixeu, trobareu models semblants a Sant Boi mateix, o a la comarca del Baix Llobregat. Després de dinar, vam anar d'excursió, per anar a veure Can Terrers. Vam donar un cop d'ull a les ben conservades termes, petites si les comparem amb les de Sant Boi. Les excavacions estan molt ben explicades per entendre el paper d'aquesta finca parcialment excavada, al costat de la qual es troba un forn de calç i un aqüeducte per sobre la riera. La situació a peu de camí, tenint l'ermita de Santa Maria del Camí aprop, anant cap a Llerona, així com la capella de Sant Cosme i Sant Damià, ens fan evident el paper de cruïlla de camins que ha tingut sempre la Garriga, des de molts segles enrera, i que menaven també cap a Caldes de Montbui. La riera propera de Malhivern és un topònim que ens assenyala una fita, de "mal" en llengua goda o germànica, per un camí que connectaria amb Samalús. No us perdeu el camí tant ben senyalitzat pel bosc de Malhivern, enmig d'alzines enormes que ens protegien des les parets del barranc i del fort vent que bufava. Després de l'excursió, al vespre vam poder gaudir d'uns bons banys a les termes dels actuals balnearis.
L'endemà, amb el vent més encalmat, vam poder enfilar-nos cap a la Doma, l'església dedicada a Sant Esteve, i que per casualitat vam poder veure per dintre gràcies a la visita guiada que fan cada mes. Per desgràcia, la façana encara està en obres de restauració. L'interior està prou ben conservat, i l'altar gòtic és una meravella. El cementiri del poble està al seu costat, i té una bona vista de la població. Per la seva situació, encarada a l'est, fora muralles i la dedicació a Sant Esteve, el primer jueu màrtir del cristianisme, així com la referència al nombre set, a l'hebdomadari, que es referiria al canelobre dels set braços representant les tribus d'Israel, i la feliç coincidència amb una notícia sobre Besalú, estic segur que el cementiri medieval deuria ser jueu. A partir de finals del 1492, amb el decret de conversió o expulsió, segur que la Doma es va reconvertir al culte catòlic tal com la coneixem avui dia.
Vam continuar el sender marcat per fer una volta per la serralada, i davallant pels Tremolencs, vam arribar altra vegada al camí fluvial que ressegueix el riu Congost. A la tarda, vam acabar de veure el passeig de la Garriga, flanquejat per cases molt maques, abans d'agafar el tren de tornada a l'Hospitalet, i cap a casa. Crec que podreu gaudir d'algunes de les fotografies que vam fer, i que us despertaran les ganes de fer un tomb per la Garriga. Sigui a peu o en bicicleta, s'ho mereix de debò.
Sergi