NOTES SOBRE L'ECOVIA DE L'ALT TER

Aquest mes de juliol vam estar a Camprodon prenent una mica la fresca. Al Ripollès hom ha fet esforços des de fa dècades per millorar la xarxa ciclista. A més de connectar les poblacions, a peu i en bicicleta, s'ha aconseguit el desenvolupament del cicloturisme a la comarca. El treball en xarxa ha permès millorar les infraestructures, i enllaçar-les amb les altres comarques veïnes. L'exemple més clar són les Vies Verdes, anomenades ara Ecovies, malgrat algunes deficiències. 

En aquest article vull explicar algunes coses sobre la Ruta del Ter a la seva capçalera. No només ens trobem amb una xarxa de camins, sinó també unes pistes preparades per anar en bicicleta des de Vilallonga de Ter fins a Sant Joan de les Abadesses. L'anomenada Ecovia de l'Alt Ter.  La xarxa de senders va paral.lela al curs del riu, però no interfereix amb la via ciclista perquè aprofita els camins de tota la vida, prou ben senyalitzats. 

Vam poder contemplar des de dalt la Roca el tram entre Vilallonga de Ter i Camprodon. Una pista al costat de la carretera que és apta per tothom. Tanmateix, a l'estiu no presenta cap ombra, i cal anar protegits del sol. En altres èpoques de l'any el sol serà molt benvingut durant el temps més fred de la muntanya. A Llanars vam trobar algun punt barrat per obres, però que no priva pas la continuació de la via fins a Camprodon. Com sempre que entrem a una població gran, ens trobem que cal millorar la senyalització que permeti entrar i seguir el camí correcte. Tot i els mòbils i les aplicacions, mirar-les no sempre facilita les coses.  

Anant cap al sud de Camprodon, al costat del parc de la Mare de la Font, es pot agafar el camí cap a Sant Pau de Segúries. També corre paral.lel a la carretera, però està segregat per anar a peu i en bicicleta. Cal tenir esment que també hi ha trànsit perquè dona servei als masos, cases i el càmping. És una ruta amb trossos ombrejats per l'arbrada, i alternats amb altres de soleis. Recordeu de portar aigua per la ruta. És interessant anar a visitar l'Ermita del Remei, no tant per la construcció en sí, sinó pel paisatge que podem contemplar, i el magnífic auró que ens hi trobarem. La ruta continua prou bé. Però hi ha algun lloc on cal anar amb compte, per les corbes i desnivell. Malgrat tot és força assequible i ens evitem la carretera. Precisament el punt més conflictiu és a l'entrada a Sant Pau. Per sort, està en vies de solució per la rectificació de la carretera. Amb el pont nou es podrà separar el trànsit intens de les persones. Encara queden mesos per acabar les obres, però suposo que a finals d'any ja estarà enllestit. 

En aquest encreuament la pista ens fa passar per sobre de Sant Pau, vers la que actualment és una casa de colònies. Els records feliços em venen al cap quan la colla d'Amics de la Bici hi feia una parada. Fèiem un mos al migdia, al prat del costat del campanar, l'antiga Rectoria. Després davallàvem per la bella Vall de Bianya i les corbes vertiginoses del Capsacosta en direcció a Olot. Des de Sant Pau podrem seguir l'Ecovia que porta fins a Sant Joan de les Abadesses. A Sant Joan podem enllaçar amb la Ruta del Ferro, d'Ogassa a Ripoll, i de Ripoll fins a Campdevànol i Sant Llorenç. 

Ens vam trobar gent i ciclistes de tota mena, d'adolescents que carreguen la bicicleta a la Teisa per tornar cap a casa, fins a d'altres cicloturistes europeus, carregats amb les motxilles compactades a l'eix. Hi havia gent d'Alemanya, també alguns francesos i occitans, a més d'algun mecànic de bicicletes anglès que treballa a Girona. Muntanyes i colls, amunt i avall, pista o carretera, tant se val. Molts d'ells fan desport, creuen les ratlles frontereres sense adonar-se gaire on són.  Els reptes físics no són tan grans com els mentals. Però com van de passada, en gaudeixen sense cap recança. Parlant de reptes, ens vam trobar una parella de la Seu. Ella anava en tricicle per un atac de feridura, que va tenir gairebé ja uns deu anys. Era admirable el coratge de fer camí, i de gaudir-lo al costat del seu marit. 

Nosaltres us recomanem que algun dia pedalegeu aquestos trams ciclables en bona companyia. Tingueu en compte que a l'estiu també ens fa patir la calor, no tant com a la terra baixa, però Déu n'hi do!. Tenim diversitat d'opcions i podem triar la que ens abelleixi més. Ànims, i bon cop de pedal.  

QUAN LES INFRAESTRUCTURES NOMÉS ES FAN PENSANT EN ELS COTXES

La mort d’un ciclista al pont de la carretera N-340 sobre el riu Llobregat no és un fet
aïllat ni un simple accident fruit de la mala fortuna; representa la conseqüència directa i evitable d’un model de planificació urbana que, històricament, ha prioritzat el vehicle privat motoritzat per sobre de la seguretat de les persones.

Aquest tràgic succés torna a posar de manifest, de la manera més dolorosa possible, com les deficiències estructurals i la manca de visió territorial transformen les nostres vies de comunicació en autèntiques barreres mortals per als col·lectius més vulnerables de la mobilitat: els vianants i els ciclistes. Ens trobem davant d'una realitat en què la deixadesa institucional assoleix el seu grau més crític.

Fa molts anys que el teixit associatiu, veïnal i sindical de la comarca del Baix Llobregat alça la veu davant d’aquesta greu disfunció. Entitats compromeses històricament amb la mobilitat sostenible com: Promoció del Transport Públic (PTP), Bici Baix, Catalunya Camina, les diverses plataformes d'usuaris del transport públic, la FAV del Baix Llobregat, així com el sindicat CCOO i altres organitzacions; han denunciat de forma reiterada la vulnerabilitat dels ponts que creuen el riu Llobregat. Aquestes estructures es van executar sense preveure el pas segur de persones i bicicletes, cosa que ha creat un permanent oblit que s'ha convertit en una trampa cronificada. Malgrat les advertències tècniques i el clam cívic continuat, les administracions públiques responsables de la seva gestió i manteniment han mantingut una paràlisi inacceptable, sense moure pràcticament ni un sol dit per resoldre un perill que era previsible i anunciat.

Dins d'aquest punts negres viaris, el cas del Pont de Quatre Camins clama al cel per la seva gravetat. Aquesta infraestructura actua com un mur invisible que aïlla de forma total i absoluta municipis veïns com Sant Vicenç dels Horts i Pallejà respecte a Molins de Rei. En ple segle XXI, sota el marc teòric de la transició ecològica, els ciutadans es veuen obligats de manera absurda a prendre el cotxe o l'autobús per fer desplaçaments quotidians de pocs quilòmetres si no volen posar en risc la seva integritat física. Creuar a peu o en bicicleta per aquests punts significa transitar a pocs centímetres de vehicles pesants i a gran velocitat sense cap mena de separació física ni protecció, una temeritat imposada per l'asfalt i la priorització dels cotxes que aquest darrer accident ha demostrat de forma tràgica.

La vertebració real i la cohesió d'una comarca metropolitana com el Baix Llobregat no es podrà assolir mai mentre les nostres lleres i vies funcionin com a cicatrius que divideixen les comunitats en lloc d'eixos que les connecten. Exigim l'execució immediata i urgent de les obres necessàries per garantir un pas digne, continu i completament segregat per a vianants i ciclistes d'un costat a l'altre del riu Llobregat, prioritzant sense més dilacions el Pont de Quatre Camins. La inacció política i la manca de pressupost ja no pot continuar servint d'excusa quan el preu que es paga es mesura en vides humanes.

Molins de Rei, 24 de juny de 2026

Lluís Carrasco Martínez
Portaveu de la Plataforma d’Usuaris del Transport Públic del Baix Llobregat

CORONES PER A LA MOBILITAT

Aquest 2026 s'estan aprovant diferents plans de mobilitat. D'entre tots aquestos, el que ens afecta més a nosaltres és el Pla de Mobilitat Urbana Metropolitana-PMMU 2025-2030. Es fan reunions per fer processos de participació ciutadana, que més que PPC cal entendre'ls com a Procesos de Pilatos. Per una banda, les administracions ja han rebut des de fa anys les reivindicacions de les entitats i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. I per l'altra, repetir les mateixes coses només fa que confirmar dues coses: o que abans no se les van escoltar, o que les decisions fonamentals ja estan preses per endavant, tenint en compte els interessos dels grans grups de pressió econòmic. Aquestos grups s'apleguen en el conjunt de les obres públiques, sobretot carreteres, el conjunt de la construcció d'habitatges, i en el conjunt de la logística, amb el transport de béns i de persones. 

El fet que es desenvolupin plans segregats d'urbanisme,  de mobilitat, etc... només fa que camuflar els impactes mediambientals entre els ciutadans. En àmbits econòmics es parla de les externalitats, i en els àmbits militars es parla de danys col·laterals. Les comparances agosarades ens fan palès què estem en un conflicte econòmic, on la mobilitat més saludable va reculant. Malgrat alguns avenços en la sostenibilitat, la realitat és l'abassegadora predominància dels vehicle privat davant dels altres mitjans de transport. El model actual no contempla, ni les administracions volen contemplar, la mobilitat des d'un punt de vista global. Per què? Perquè obligaria a restringir l'activitat econòmica dels grups de pressió, i l'administració està al seu servei. El símptoma del maremàgnum de legislació és una conseqüència de la corrupció de la nostra societat. Una dita romana ja ho exposava clarament: "Plurissima leges...".

Al Baix Llobregat, pel que fa a la comarca dintre de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, AMB, tenim exemples clars com l'ampliació de l'aeroport, del mateix port, el Pla de Ponent, els gratacels de Finestrelles, o el soterrament de la Gran Via a l'Hospitalet, etc...  És la nostra gran ameba. Malgrat que es fan carrils bici, i es va ampliant la xarxa, encara s'eixamplen més les carreteres, les urbanitzacions dels espais agrícoles, etc... La bicicleta viu d'almoines, és la realitat, i no cal fer-se mala sang. Tampoc no cal carril bici a tot arreu, ni cal que ens facin servir de maquillatge ambiental. Senzillament que el trànsit estigui pacificat, i l'espai compartit amb respecte. 

Tot i les adversitats, som conscients que el model econòmic actual és com un tren en via única que circula a gran velocitat cap a uns topalls. Els senyals de congestió de la mobilitat es fan presents en el dia a dia dels ciutadans. Les noves infraestructures, siguin per a carreteres, trens, o autobusos, ja estan saturades. Sigui la connexió a la Ronda del Litoral, la Renfe o els FGC, o la renovació automàtica de les concessions de línies urbanes i interurbanes d'autobusos. Es fan infraestructures noves que després caldrà mantenir, i tot això genera un increment d'impostos generalitzat que beneficia als interessos privats. Aquestos no trencaran pas el cicle "virtuós" de l'economia. De fet, són els grups poderosos que porten corona, i ells mateixos se la posen al cap. 

Per als ciutadans, totes les corones que posem en record de la gent morta als nostres carrers i carreteres, són retirades dels llocs on s'ha produït l'anomenat "accident". Queda lleig veure aquestes símbols de dol posades precisament en els punts negres. Hom diu que són accidentals, que són inevitables. Però quina part és inevitable, i quina es pot preveure? Perquè no es fa prou prevenció. Ni a nivell educatiu, ni de seguretat, ni de disseny, ni de responsabilitat de les empreses, etc... I la prevenció manca en tots aquestos plans que s'aproven de tant en tant, on ningú fa balanç ni autocrítica de veritat. Fins i tot, en l'àmbit de la bicicleta. Ningú fa acte de contricció, ni es fa "purga de taula", tal com obligaven els nostres Drets i Constitucions. De moment, caldrà continuar posant flors als nostres carrers i als nostres cors. 

PLA DE BAGES. LA SÈQUIA, ENTRE SALLENT I SANTPEDOR

Aquest diumenge s'ha celebrat a Manresa la Festa de la Llum. Commemora el miracle de la llum que des de Montserrat va entrar al Convent del Carme. Era el signe que esperava la universitat de la ciutat per poder demanar la construcció d'una séquia. S'havia de portar l'aigua des de Balsareny per poder desenvolupar-se al segle XIV. 

Per casualitat, el dia abans, el dissabte vam anar amb el tren dels Ferrocarrils des de Sant Boi fins a Manresa per fer una sortida d'un dia pel Pla de Bages. Volíem fer la ruta de la Sèquia, vés per on!. El tren anava ple de gom a gom, i encabir les bicicletes ja va ser tot un repte. Vam baixar a l'estació de Manresa Alta, i des d'allà vam fer volta perquè no està ben indicat per anar al punt de sortida que és el Parc de l'Agulla. Passàvem al costat dels cotxes sense saber que havia un camí a peu i en bicicleta més segur. El mapa de mobilitat a la web de l'Ajuntament és poc clar, i atapeït. Poc usable, com en diuen els informàtics, perquè no s'hi apliquen. Cal saber què volem per cercar la informació. 

Tot i que el dissabte era una festa local, no vam trobar massa gent pel camí. Des del parc de l'Agulla vam enfilar cap a la séquia. Cal dir que és un camí més apte per fer a peu, que no pas en bicicleta. És estret, i cal anar molt concentrat per no caure al canal. Els cartells en general estan prou ben explicats, però pel camí no trobes prou indicadors, i si no preguntes o mires contínuament el mòbil, fas tombs a cor que vols. 

Després de seguir la séquia, vam anar passant pel costat de Santpedor, i al final del polígon vam agafar la pista que passa per la masia de Can Coll. Allà vam tornar a enllaçar amb el canal, i ja més tranquils anàvem pedalant, en direcció a Sallent. En primer terme el runam salí, i al fons les muntanyes nevades del Pirineu. Enmig del prat, l'ermita de Santa Magdalena, amb el teulat mig ensorrat que fa pena. Sort que el canal va resseguint el vessant dels turons sota l'ombra amable dels arbres plantats. Observem la construcció acurada, els pontets que travessen l'aigua. En un tros passa a cobert, per exemple al Mas de les Coves, i cal estar a l'aguait. 

Quan arribes al costat de la muntanya de sal, et quedes corglaçat. És enorme. Seguim d'esma fins a les vies del tren de la potassa, les quals hem anat contemplant en algun tros del camí. Quedava poc per arribar a Sallent, però se'ns feia tard, i vam girar cua cap a Santpedor. La tornada va ser més lleugera, però estàvem una mica cansats. I per arribar a la població de Santpedor, estàs obligat a anar per la carretera. 

Vam arribar al poble, allà unes dones ens van dir on podíem anar a dinar. Per sort, ens vam trobar amb el Timbaler del Bruc!. No us amoïneu gaire, més que un restaurant és un bar restaurant, sobretot d'esmorzars de forquilla. I ens van servir unes bones tapes i torrades, que ens van prou reviscolar. 

Vam preguntar pel camí cap a Manresa, i amablement ens van dir que tot avall, que al costat de la carretera havien fet un magnífic carril bici compartit amb els vianants. Asfaltat com cal, perquè els ciclistes de carretera no tinguin excuses. Davallant de Santpedor, vam passar per la Pineda de Bages, fins arribar a Manresa, just a l'entrada del Parc de l'Agulla. Un bon lloc per relaxar-nos abans de la tornada. 

No ens podíem queixar gaire, la gent va ser en tot moment força amable, i el dia que es preveia fred ens va regalar un sol lluent. Tot i ser febrer, la sensació era que ja s'acosta la primavera. El verd dels camps encatifava el pla de Bages de punta a punta. És una sortida recomanable i assequible, però cal anar concentrat en tot moment. Un bon exercici. Ens ho hem prendre amb calma, com l'aigua que va baixant al seu ritme pel canal. Un tresor medieval que ens mostra la saviesa dels nostres avantpassats. Si en voleu una mostra, doneu un cop d'ull a les fotos que vam fer.