CRÒNIQUES DE SANT BOI RESPIRA + VERD

Aquest dimarts, 28 de maig del 2024, es va presentar a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Sant Boi el nou procés de Participació Ciutadana anomenat Sant Boi Respira Més Verd. Va ser un acte on es van congregar molts santboians i que mostra l'interès pel medi ambient de la nostra ciutat. Tots ells van respondre a la invitació feta del regidor Javier López. També hi estava present el regidor César Thovar. Els acompanyaven llurs tècnics municipals i els de les empreses que gestionaran els procés participatiu. Es titula SBR+V, projecte estratègic i transformador per incrementar el verd a la ciutat. De fet, aquest projecte rep finançament de la Unió Europea amb els Fons Next Generation, i Fundación Biodiversidad del Ministerio para la Transición Ecológica. També compta amb la col.laboració de la UPC, Creaf i el Parc Sanitari Sant Joan de Déu.

L'Ajuntament continua desenvolupant el lema de "saludable i sostenible". Són tot bones paraules per a un projecte de ciutat que vol arribar als 100.000 habitants, doncs a partir d'aquesta xifra rebran més diners de l'estat central. I la campanya de Sant Boi Respira Més Verd rep diners de la UE per poder invertir en l'anomenat verd urbà. De fet, són una inversió extraordinària per cobrir les inversions ordinàries en els parcs i arbrat de la població. El públic va fer palès les queixes per la manca de manteniment durant anys dels espais verds actuals. Està bé aprofitar l'ocasió per aconseguir diners d'aquestos fons, però el projecte no n'amplia cap espai més. Excepte per la cessió d'espais públics amb motiu de la urbanització dels terrenys, com és el cas del Parc del Llor, el qual aprofita la cessió privada per la urbanització de la zona. I aquest nou Parc del Llor, no tindrà cap afectació sobre l'explanada que serveix d'aparcament massiu a la zona del Llor. Com deia una dona del Molí Nou, compte que tocarem al lobby del motor!.

De fet, la paraula mantra més repetida va ser "renaturalització". Hom aprofita espais verds existents, o els recintes escolars per fer-los més amigables. Però no se'n fan més. Adès tot està dirigit i acotat per fer una fotografia final, on l'Ajuntament no prengui pas gaire mal. Ni es fan entorns escolars lliures de cotxes contaminants, ni es planteja declarar una aturada per episodis de contaminació ambiental, tantes com n'hem tingut aquest hivern. A més a més, l'espai verd privat està penalitzat a nivell de l'Ibi perquè es vol que passi a ser edificable. És a dir, s'ha incentivat que els patis i jardins que eren els pulmons de les cases particulars vagin desapareixent per aixecar blocs i ruscos. Si es fa una estadística honrada, l'espai verd real de tota la ciutat ha anat minvant durant les últimes dècades, insostenibles en tots els sentits. 

Al torn obert de preguntes es van exposar molts dubtes. Els ciutadans estan molt desenganyats per experiències prèvies. Els propers mesos es podran presentar les propostes, amb la previsió d'acabar l'any 2025. La nota divertida la va donar un tècnic al qual se li va escapar per un lapsus la data del 2050. Tots vam riure, qui sap si encara estarem tots vius?, per més propaganda de l'any 2030 que facin. Mai tant!. I la gent ja veu que les empreses privades i les administracions públiques fan passar bou per bèstia grossa. En aquest camp, tots ells són uns mestres de la pintura verda. Ho fan per dibuixar murals a les parets mitjaneres de les cases edificades a la ciutat. Aquestos sí que són uns artistes, i no pas els alternatius "grafiters".

SABER ANAR PER LA DRETA - I

Quan parlem de mobilitat, hauríem de seguir unes normes bàsiques d'educació. Una d'elles és la de saber anar per la dreta, sigui a peu, en patins, en bici, en moto, en cotxe, etc... És una de les normes més elementals. Aquesta norma presenta excepcions en països que circulen per l'esquerra com a norma general, els quals acostumen a ser països que pertanyen a la Commonwealth, o d'altres, com el Japó. 

Quan sortim al carrer hem de compartir l'espai públic amb els altres conciutadans. I avui dia aquest espai públic sembla un espai privat, és a dir, la gent va pel seu compte, i això converteix la convivència pacífica en una mena d'atzar, de vegades sotmesa a llei de la selva. Normalment la gent va força tranquil·la, però cada dia veiem que les incidències i accidents van creixent. Tothom veu que molts van estressats i nerviosos, i que més val apartar-se per no tenir raons, perquè amb aquesta gent no es pot enraonar, només baralles que no saps mai com acabaran. La conseqüència és que el valor pedagògic de l'esmena es va diluint per totes bandes, i que acaba imposant-se la llei del més fort. 

Tant és que hom sigui un vianant com que vagi amb algun vehicle, motoritzat o no. Si no se saben les normes bàsiques de circulació: anar per la dreta, com respectar al més feble en ordre de categories, ... L'espai públic es vol regular amb moltes senyals, prohibicions, semàfors, pals, etc... per part de les administracions públiques. Són pedaços que fan cada dia més complicada aquesta circulació, i que produeixen una sensació abassegadora sobre els usuaris de la via pública. 

Al final, l'ideal de la pacificació del trànsit s'acaba convertint en una utopia irrealitzable per part de les mateixes persones implicades Siguin vianants, o conductors, de tota mena: amb patinet, bicicleta, moto, cotxe, furgoneta, camió... etc... i quan posin els drons al carrer serem molt moderns, però tot serà una jungla d'asfalt.

LA GARROTXA COMPLAENT

Aquestos dies de novembre se celebren els vint anys de la creació del Consorci de les Vies Verdes que ha donat a la província de Girona una empenta molt important en l'àmbit del cicloturisme. No només en el camp esportiu, amb la presència de grans corredors esportius que s'entrenen per tot arreu, sinó també en l'àmbit del turisme popular i familiar. Ha estat una font de riquesa que, com un gota a gota, ha permès mantenir el territori. Ha allargat la temporada turística i ha fet que s'allargui i diversifiqui, des del mar a la muntanya. 

Una de les gran beneficiades ha estat la comarca de la Garrotxa, amb la transformació de la via del Carrilet en una Via Verda. S'han connectat els pobles per poder anar a peu i en bicicleta, de manera que tothom hi ha sortit guanyant, sobretot els llocs petits. Aquesta iniciativa que semblava cosa de quatre bojos ha tirat endavant després de superar molts entrebancs, i aquesta empenta ha donat els seus fruits. Caldria fer rodar aquesta exposició, que s'ha inaugurat a Sant Feliu de Guíxols, per fer palès els canvis positius que ha comportat. És un bon moment per fer balanç. I veure que després dels anys, s'ha allargat la xarxa de carrils i pistes per on circular. Però no ens podem quedar adormits, encara hi ha molta feina per fer.

Ara a Girona estan contents amb el futbol, però cal ser-ne conscients que al darrera hi ha padrins interessats en la seva promoció per donar espectacle, poca cosa més per distreure el personal. També passa lo mateix amb l'oferta cultural a la Garrotxa, que es concentra molt a Olot. La celebració del festival Lluèrnia va convertir la capital en una carrerada transhumant entre edificis i llocs destacats. Per no parlar dels embussos de cotxes que volien entrar a la ciutat, alguns dels quals feien mitja volta, com va passar per les festes del Tura. La ciutat d'Olot ja no pot absorbir més trànsit, i com si fos la pobra Barcelona, on no hi caben més cotxes per les Rondes. 

Cal veure com es pot reprendre l'impuls per connectar les diferents poblacions de la Garrotxa, i fer que la gent tingui més opcions per anar a peu i en bicicleta. Per exemple, caldria acabar de connectar i senyalitzar bé el camí que va a la Canya, i des d'allà aprofitar el carril bici que va pel costat de la carretera. Sense oblidar que caldria connectar-lo amb Sant Joan les Fonts, i des de Sant Joan, arribar a enllaçar amb Castellfollit de la Roca. Hi ha trossos fets, però cal acabar les connexions entre els trossos per fer-los operatius. De la mateixa manera, ens trobem que per sota de Castellfollit s'ha fet la ruta cicloturista de Sant Jaume de Llierca, però gent experimentada que l'han provat diu que té defectes. De vegades no es fan les coses en condicions, i cal redreçar-les. Des de Sant Jaume s'hauria fer la connexió amb Argelaguer, i més avall, cap a Banyoles. 

Recordem la ruta del Tren Pinxo que han fet al Pla de l'Estany i que aporta novetats interessants. Però també com al Ripollès, a Camprodon acaben de fer el tros del Remei. Al Ripollès han entès la importància d'anar desenvolupant la xarxa de la Via del Ferro, i com des de Ripoll s'ha allargat aquesta cap a Campdevànol, i enfilen cap a Sant Pau de Segúries. Ara estan fent el tros del camí del Remei a Camprodon. En el fons, aprofiten la Via del Ter, on els rius ajuden a les comunicacions. Potser a la Garrotxa s'haurien de posar amb la Via del Fluvià?.

RUTES DE PELEGRINS PER L'ALT URGELL

Aquest mes de juliol vam passar una setmana a la Seu d'Urgell. Per arribar des del Baix Llobregat en transport públic tenim l'opció d'agafar el tren fins a Manresa, i allà fer el transbord cap a l'autobús de l'Alsina. Aquest segueix el camí del riu Cardener, fins a Cardona, després Solsona, i cap a Oliana fins a la Seu. Fixeu-vos que com sempre han fet els homes, s'han seguit les rutes marcades per l'aigua, en aquest cas, el Llobregat, el Cardener, i després el Segre. Són les venes de la terra, que ens permeten superar les serres que les emmarquen. Malgrat l'ajuda dels rius, ens trobem congostos inhòspits que fan fer una bona marrada per seguretat, com el que hi ha a Organyà. Després d'aquest, la vall del Segre es va obrint i pren la direcció d'Andorra o de la Cerdanya. Si lo punt de trobada és la Seu d'Urgell, allà trobarem diferents camins. 

Tenim rutes per l'Alt Urgell en diferents categories. Unes són per senderisme, altres per BTT i fins i tot, per cicloturisme. Però no hi ha cap xarxa, ni gaires connexions entre els diferents itineraris, totes passen per fer servir carreteres i anar en cotxe. Tampoc no es tracta d'agafar a peu o en bicicleta la carretera cap a Lleida, i haver de creuar el congost de Tresponts, gesta que ni Aníbal va gosar fer fa dos mil anys. Què podem dir de les vies de comunicació al Pirineu? Segurament que no es poden comparar amb les de Suïssa, però és que la gran virtut d'aquest darrer país és la possibilitat de canviar de mitjans de transport. Això és lo que coneixem com a intermodalitat. Però és clar, es tractaria de connectar els camins amb els pobles. Si pensem en els camins i carrerades antigues, que es van fer durant segles, aquestos són els que permetien el pas de la gent a peu. Avui dia, si el nostre bisbe Oliba tornès a presentar-se, es trobaria un laberint d'asfalt i de vehicles. I que, o bé et trobes que has d'anar a fer esport, o has d'anar motoritzat. 

Al voltant de la Seu d'Urgell existeixen algunes rutes, força assequibles, que es poden fer a peu. I també en bicicleta. Però fora de les més familiars, predomina l'ús de la bicicleta com a esport, per sobre del transport. I fins i tot per poder fer els camins secundaris, s'ha de fer servir l'internet, o comprar un llibre específic de lo que volem fer. No es fa publicitat adreçada al turisme familiar, en tot cas, a la botiga de lloguer de bicicletes et poden orientar i donar més informació, i potser podràs llogar un guia. Tampoc no es diu que l'autobús pot portar fins a cinc bicicletes. I no cal fer carrils bici a tot arreu, però és que no saps si quan vas a fer la ruta del camí de Sant Jaume ho hauràs de fer tot a peu, o ni si podràs fer-ho tot en bici, ni si la carretera té un voral prou ample per no jugar-te-la. No es tracta només de pintar les rutes en colors segons els grau de dificultat.

Bé, podem fer algunes recomanacions, com el camí a la vora del Segre que arriba fins Alàs, i allà pujar al poble per la carretera. Per fer la tornada hem de tenir en compte els ponts que travessen el Segre, si no hem de tornar pel mateix cantó. És lo que passa quan anem des de la Seu cap a Arfa, una carretera secundària molt utilitzada que segurament ens portaria fins al Pla de Sant Tirs seguint el marge esquerra. Però si volem fer la tornada pel marge dret, hem d'entrar i enfilar-nos amb la bicicleta fins al poble de Montferrer. El camí a la vora del riu per aquest cantó està tallat, ni a peu ni en bicicleta, i cal enfilar-se per la costa, sota una solana que a l'estiu et porta directament a la propera estació de servei, que és el bar de la plaça de l'Arbre de Castellciutat. 

En resum, certament no es pot demanar que tot sigui perfecte, però continuem amb la sensació que tot són pedaços. Que la política de transports no deixa d'estar segmentada per categories, i que el concepte de mobilitat global és una imatge que no entra en el cap dels polítics o dels tècnics dels departaments de transports. I no n'hi ha prou amb fer una aplicació de mobilitat per al telèfon mòbil. I això ja fa anys que ho vam veure amb la propera comarca de la Cerdanya.