diumenge, 11 de novembre del 2007

Als peus del Cadí-Moixeró, per la Cerdanya-II


Ara vé la segona part, o sigui, els dies que vam estar a la Casa de Colònies Cadí. Després d'arribar el dijous al migdia, vam celebrar la Castanyada a la nit, i es va repetir el divendres. A més, ens va acompanyar un cel clar i seré per veure els estels. N'hi havia molts, i la Via Làctia es veia prou bé. Com sabeu, aquesta va d'est a oest, i el Camí de Sant Jaume la segueix. També hi ha trossos del Camí a la Cerdanya, pistes i camins senyalitzats, que en alguns llocs estan ocupats per les carreteres.
Una d'aquestes rutes, la que va de Pi a Martinet, passant per Santa Eugènia i Montellà, vam fer el divendres gairebé tota la colla. Amb les bicicletes que vam treure dels cotxes, els més valents van fer la ruta. No és una ruta difícil, però té trossos amb molt desnivell, i cal baixar de la bicicleta. Els pares que portaven la canalla a coll van patir de valent, i en aquestos trams gairebé tothom va pujar-los a peu, i això que eren asfaltats! Però valia la pena, el paisatge va encoratjar tothom.

A la sortida, mentre feiem el reagrupament a Pi per posar a punt les bicicletes, se'ns va afegir una gossa sense collar: jove, eixerida i amb ganes d'aventura, i com sempre, amb l'esperança d'un bon dinar. No portava collar, i cal que us ho penseu dues vegades si us ho torneu a trobar: normalment són de mal portar, ja que van al seu aire, us poden desequilibrar les bicicletes, i aquesta es llençava a les rodes dels vehicles motoritzats: fossin cotxes, quads o qualsevol altre motor, amb perill per a l'animal i per a nosaltres. Per sort, no va passar res, i vam poder tornar-la a la nit al poble de Pi. Vam estar força entretinguts ja que ens va acompanyar tot el dia.

Bé, el cas és que vam fer la ruta de Talló-Santa Eugènia, anant per la carretera, de Pi cap a Santa Eugènia, amb alguna pujadeta per escalfar els músculs. En general, és baixada fins a Santa Eugènia, on podem admirar el famós campanar inclinat, amb una plomada desplaçada un metre i mig respecte al centre. Des d'allà, vam seguir la carretera cap a Montellà. Cal anar fins a la masia de Cal Manxot, i continuar cap a la Riolina, un torrent molt maco, però que fa un tobogan per creuar-lo molt gran. Des d'allà vam fer la pujada més forta, i vam patir de valent, tots excepte la Marta vam pujar a peu. A dalt, però la vista de les muntanyes, i de Montellà ens va revifar. Un bonic poble, que té a la vista un bloc de pisos que fa mal als ulls.

Després de recuperar-nos, vam baixar cap a Martinet. La carretera enfilava cap a la vall de Bastanisset, on hi ha l'ermita. El temps no ens permetia anar fins a l'ermita, i vam trobar-nos tots al costat del riu, a la zona dels Búnquers. Allà, tant els que anàvem en bici com en cotxe, vam aplegar-nos per dinar. Alguns ho van fer deseguida, i altres van visitar el Centre. Era una mica tard per l'horari, però ens van atendre amablemen. El preu és una mica car, però vas amb guia i t'ensenyen tota la muntanya foradada amb búnquers i nius per controlar el riu i la carretera. Franco va construir tot un sistema per evitar invasions del nord, tant si eren del maquis com dels aliats, després de la Segona Guerra Mundial. Després ja van perdre la seva utilitat. I ara els podeu visitar a Martinet.

Després de dinar, vam anar cap al poble. Aquest té un greu problema, la carretera nacional passa pel mig, i els cotxes no redueixen gaire la velocitat. Una vergonya, no respecten ni els passos zebra. En fi, vam anar fins a l'aparcament al costat del riu Segre, on hi ha un passeig per la riba que es pot visitar. Tenen rètols dedicats a les llúdrigues, molt didàctics, que vam anar a veure després de fer el cafè. Al final del passeig, continua un sender que arriba fins a Sant Martí dels Castells, i d'allà es pot tornar cap a Cal Manxot, i desfer el camí. Ja començava a fer-se fosc quan tornàvem cap a Martinet, i per ser tard, pel temps i la foscor, vam decidir carregar les bicicletes als cotxes. Abans de l'hora de sopar ja èrem a la Casa de Colònies, i la nostra gosseta a Pi, el poble dins de la Vall de Pi.

En el següent apunt, us explicarem el camí que vam fer en bicicleta fins a Puigcerdà.

#

dimarts, 6 de novembre del 2007

Tots Sants per la Cerdanya 2007



La festivitat de Tots Sants, l'1 de novembre, ens va portar a aprofitar el pont i celebrar la Castanyada a la Cerdanya. El José i l'Eugènia van organitzar la trobada familiar en la Casa de Colònies Cadí, al poble de Pi, proper a Bellver de Cerdanya. Un bon lloc, una mica apartat de qualsevol poble, als peus de la serra del Cadí-Moixeró. La seva alçada el feia un balcó privilegiat de la vall, però també calia enfilar-se per una carretera costeruda. L'esforç valia la pena. Vam gaudir d'un dies de tardor molt macos, amb molt de sol, i fred sec als vespres. El cel estava serè i vam poder gaudir del sol durant el dia i de les estrelles durant la nit.
El primer dia, la Feli, la Marta i jo, vam agafar el tren des de l'Hospitalet fins a Urtx-Alp. Anàvem amb les bicis, i havia poc espai en un tren ple i curt. A més calia canviar-se de tren a l'estació de Ribes de Fresser. Des d'allà, vam agafar la carretera comarcal per anar fins a Bellver. GIV--4033 que va d'Alp fins a la C1411, passant per Prats. Tot i el trànsit, es podia anar prou bé. Després ja sabíem que ens esperava el troç més difícil i perillós: el de Baltarga. Allà la carretera connecta la sortida del Tunel del Cadí amb la nacional N260, no és gaire llarg però el trànsit és intens i es corre molt. L'alternativa passava per la muntanya, i sense conèixer el camí tampoc valia la pena. Per sort, vam poder passar sense problemes, i agafar la comarcal LP4033 que porta a Bellver. Allà el trànsit tornava a ser més normal. Vam arribar bé a Bellver, i havíem d'anar a Pi, però em vaig equivocar i vam agafar el camí cap a Santa Maria de Talló. Allà la Marta va veure que el GR anava directe a Pi, i el vam agafar. És una pista amb alguna pujada, que es pot fer prou bé. Quan vam arribar a Pi, vam creuar el poble preguntant per la casa de Colònies, i allà sí que vam patir per pujar. En tres o quatre quilòmetres, alguns vam haver de fer-los a peu degut al desnivell. Un cop a dalt, en un petit altiplà, es trobava la casa de colònies, i directament vam posar-nos a dinar. Ja hi era tothom, i fèiem el segon torn de menjar. Podeu veure algunes fotografies en aquest enllaç.

#