Tenim rutes per l'Alt Urgell en diferents categories. Unes són per senderisme, altres per BTT i fins i tot, per cicloturisme. Però no hi ha cap xarxa, ni gaires connexions entre els diferents itineraris, totes passen per fer servir carreteres i anar en cotxe. Tampoc no es tracta d'agafar a peu o en bicicleta la carretera cap a Lleida, i haver de creuar el congost de Tresponts, gesta que ni Aníbal va gosar fer fa dos mil anys. Què podem dir de les vies de comunicació al Pirineu? Segurament que no es poden comparar amb les de Suïssa, però és que la gran virtut d'aquest darrer país és la possibilitat de canviar de mitjans de transport. Això és lo que coneixem com a intermodalitat. Però és clar, es tractaria de connectar els camins amb els pobles. Si pensem en els camins i carrerades antigues, que es van fer durant segles, aquestos són els que permetien el pas de la gent a peu. Avui dia, si el nostre bisbe Oliba tornès a presentar-se, es trobaria un laberint d'asfalt i de vehicles. I que, o bé et trobes que has d'anar a fer esport, o has d'anar motoritzat.
Al voltant de la Seu d'Urgell existeixen algunes rutes, força assequibles, que es poden fer a peu. I també en bicicleta. Però fora de les més familiars, predomina l'ús de la bicicleta com a esport, per sobre del transport. I fins i tot per poder fer els camins secundaris, s'ha de fer servir l'internet, o comprar un llibre específic de lo que volem fer. No es fa publicitat adreçada al turisme familiar, en tot cas, a la botiga de lloguer de bicicletes et poden orientar i donar més informació, i potser podràs llogar un guia. Tampoc no es diu que l'autobús pot portar fins a cinc bicicletes. I no cal fer carrils bici a tot arreu, però és que no saps si quan vas a fer la ruta del camí de Sant Jaume ho hauràs de fer tot a peu, o ni si podràs fer-ho tot en bici, ni si la carretera té un voral prou ample per no jugar-te-la. No es tracta només de pintar les rutes en colors segons els grau de dificultat.
Bé, podem fer algunes recomanacions, com el camí a la vora del Segre que arriba fins Alàs, i allà pujar al poble per la carretera. Per fer la tornada hem de tenir en compte els ponts que travessen el Segre, si no hem de tornar pel mateix cantó. És lo que passa quan anem des de la Seu cap a Arfa, una carretera secundària molt utilitzada que segurament ens portaria fins al Pla de Sant Tirs seguint el marge esquerra. Però si volem fer la tornada pel marge dret, hem d'entrar i enfilar-nos amb la bicicleta fins al poble de Montferrer. El camí a la vora del riu per aquest cantó està tallat, ni a peu ni en bicicleta, i cal enfilar-se per la costa, sota una solana que a l'estiu et porta directament a la propera estació de servei, que és el bar de la plaça de l'Arbre de Castellciutat.
En resum, certament no es pot demanar que tot sigui perfecte, però continuem amb la sensació que tot són pedaços. Que la política de transports no deixa d'estar segmentada per categories, i que el concepte de mobilitat global és una imatge que no entra en el cap dels polítics o dels tècnics dels departaments de transports. I no n'hi ha prou amb fer una aplicació de mobilitat per al telèfon mòbil. I això ja fa anys que ho vam veure amb la propera comarca de la Cerdanya.
