A RUBÍ, AMB LA SANG FAN VI

Aquestes setmanes estan de dol al Vallès per l'atropellament d'uns ciclistes rubinencs a prop de Martorell. En aquest cas, els diaris no van poder dir que havien xocat contra un cotxe com manipulen habitualment. D'aquesta manera fan que la presumpció de responsabilitat recaigui sobre les víctimes. Qui parlarà per ells? Sabem que a la carretera hi ha accidents, és clar que sí. Però també sabem distingir quan hi ha casos en què existeix una violència volguda, una mala intenció que s'amaga amb l'ús del cotxe privat. La impunitat en aquestos casos per part dels conductors està emparada per la legislació vigent a l'estat espanyol. I si aquesta neix durant els anys del franquisme, la teòrica democràcia no ho ha canviat durant els darrers quaranta anys. 

Tenim prou capacitat de raonament per distingir l'accident que no es pot evitar d'aquell que sí que ens podem estalviar. Fa uns mesos ja van morir uns ciclistes al Vallès per atropellament, i el conductor del vehicle es va parar quan es va adonar de lo que havia passat. El darrer festival musical de Rubí es va emportar la vida d'una dona atropellada enmig del caos de la festa. Adés a Terrassa un espectador de curses il.legals també va morir. I ara ens trobem amb el conductor d'un cotxe que ja té antecedents, segons expliquen els mitjans de comunicació. Els seus amics l'hi donen un suport incondicional: sigues fort Isaac. Quins amics són? L'Isaac serà el responsable d'haver mort uns ciclistes, borratxo o drogat, i que a sobre es va escapar inconscientment. Tant desgraciat és que no valora la seva vida ni la dels altres? 

El Club Ciclista de Rubí està de dol, i els amics i familiars de les víctimes no seran rescabalats pas. Quin consol podem donar? Que ells siguin encara més forts que tot allò a què s'enfrontaran. Perquè no és l'Isaac l'únic responsable. La majoria de ciclistes som vianants i conductors alhora. Sabem que al carrer i a la carretera no s'hi val a badar. Però qui fa anys que bada i mira cap a l'altre costat són els polítics i les administracions públiques. Ja fa anys ens vam trobar el president Maragall després de que atropellessin a uns ciclistes, un d'ells amic seu. I va dir que miraria si es podia fer res. Quants anys han passat? Quanta gent ha mort i l'han deixat tirada a la cuneta? Canviar les paraules d'una llei representa l'empenta d'una dona a qui un camió va atropellar son marit a Ripoll, i encara els tribunals encara no han res aplicat. Les empreses de transport també són responsables dels seus conductors, ni que siguin autònoms.

Els partits polítics i les administracions tenen una manca de respecte pel tema de la mobilitat global impressionant. No només cauen ponts com el d'Esparreguera, o els trens descarrilen contra la paret, sinó que després de fer no sé quants plans de mobilitat, encara no es pot anar a peu ni en bicicleta al tanatori de Rubí. I si cal, tornaran a fer més plans, a fer perdre temps a la gent, procés de participació en diuen. Mentides. El cotxe és el rei, i a la resta ens porten a l'hort. I allà esmercem suor i sang per fer un vi que no sabem com sortirà. Hem de condemnar a mort l'Isaac, com li van dir a Abraham? El responsable civil subsidiari d'aquest cas, i de moltíssims més, és l'administració i els polítics de l'estat espanyol. No volem aplicacions de mòbil per desviar el tema a la tecnologia, no volem més policies al carrer, que poc poden fer. Allò que volem, i necessitem de debò, és justícia per tothom! 

Sergi