SANT JOAN DESPÍ, PARCS I XIQUIPARCS

Durant aquest mes d'agost hem fet algunes escapades pels vorals de Sant Boi, entre la gent que hem coincidit un mateix dia. Aquest va ser el diumenge 15 d'agost, dia de l'Assumpció de la Mare de Déu, i ens vam aplegar tres companys a fer una sortida tranquila. No teníem el temps massa clar per anar a la platja, que era la idea inicial, i vam tombar cap a Sant Joan Despí. Volíem fer una volta per aquest municipi del Baix Llobregat, capdavanter en les polítiques de mobilitat a tota la comarca. I també per anar a veure el Parc Ciclista inaugurat aquest estiu.
Vam enfilar cap al pont de Cornellà, ja que el gual de Sant Boi estava poc practicable pel cabal del riu Llobregat, i no ens volíem arriscar a alguna caiguda inoportuna. Des de dalt, podíem veure les obres força avançades a l'esquerra del riu per baixar a la llera des de Cornellà, amb unes bones rampes i pistes compactades. Vam davallar el pont i vam girar cap a l'esquerra, en direcció a Sant Joan Despí. Vam passar pel carrer Rubió i Ors, fins als Quatre Camins, on vam agafar la carretera de Sant Joan Despí, encara al terme de Cornellà. Aquí vam trobar una vorera prou ampla on s'havia senyalitzat un carril-bici nou de trinca. Tot i alguna girada estranya, compte amb els anuncis de sirenes suggerents, mirarem endavant per seguir el camí. Al final d'aquest tram vam enllaçar amb el carrer de Maria Tarrida, ja al terme de Sant Joan. Una bona xarxa sempre compta amb bons enllaços!. Vam girar cap a la Rambla Jujol, passant pel carril bici que tantes vegades hem fet per aquest municipi. Al final tombem a la dreta per pujar cap a la plaça de la Sardana, i continuem fins a la ciutat esportiva del Barça. Seguim uns prou bons carrils bici, tot i que faltaria senyalitzar algunes direccions de referència per als ciutadans.
Donem la volta a la ciutat esportiva del Barça, per cert, cap aparcament de bicicleta a la porta! I després fem mitja volta per anar a buscar el Parc Ciclista. Calia pujar més amunt, i anar fins a l'avinguda del Baix Llobregat, a tocar del nou hospital Moisès Broggi, el famós metge. Gairebé el Parc es troba a tocar d'Esplugues! a la part de dalt del parc de la Fontsanta. Tot i la manca de senyalització del Parc, un carril bici et deixa a la porta d'entrada. Si voleu alguna referència més segura, es troba al costat de la Deixalleria de Reciclatge Municipal! Suposo que posats a aprofitar, alguna cosa els hi devia sonar?
El cas és que la instal.lació està acabada d'estrenar, presenta un bon asfaltat per poder fer voltes en bicicleta de carretera, i al mig es troben els munts de terra per poder practicar amb la bicicleta de muntanya. Aquest parc està gestionat per la Federació Catalana de Ciclisme, i caldrà pagar per utilitzar-lo. Com vam poder comprovar, l'equipament està pensat per a ús esportiu, exclusivament: les normes ja ho esmenten, no hi ha cap zona per practicar circulació viària, ni les dimensions permeten gaires alegries. Els accessos a peu, en bicicleta o transport públic, com el Trambaix, no estan malament, tot i que són millorables, incloent la senyalització. La situació del Parc vol donar servei als municipis de Sant Joan, Sant Just, Esplugues, etc... tot i que veurem quins usuaris tindrà a partir de setembre, quan tindrà un ús normal. Després de fer una volta des de fora, vam fer la tornada cap a Sant Boi passant pel parc de la Fontsanta, el qual encara està en part en obres. Tot i així, fa patxoca. D'allà enfilem cap a Cornellà, i ens endinsem pel carrer que té un carril bici per sobre del Canal de la Infanta Carlota, l'antic canal de l'esquerra del riu Llobregat. Després baixem cap al parc de Cornellà, que porta el mateix nom de la Infanta, i que ens permet gaudir de més zona verda i ben cuidada. D'allà passem pel carrer Major de Cornellà per agafar, a l'alçada de l'estació dels FGC de Cornellà-Riera, el pont de tornada pel camí del Sorral.
El balanç de la sortida improvisada va ser força positiu per a nosaltres, i vam veure que quan es volen fer coses per a la mobilitat ben fetes, com a Sant Joan Despí, sempre et vé una enveja sana, i creus que les coses sempre poden millorar respecte a altres municipis de la comarca, si tenen un mínim interès en el tema de la mobilitat sostenible. Com sempre, val més poc i bo, que molt i dolent, ja que costa més temps i feina refer les coses mal fetes. També m'agradaria fer palès que la valoració personal del Parc Ciclista en el camp de la mobilitat és que es tracta d'una oportunitat perduda per a la comarca. L'ús exclusivament esportiu d'aquest equipament deixa la bicicleta en mans de la Federació, la qual s'arroga una representació il.legítima, com per exemple en el tema del cicloturisme, i en el de la mobilitat. Les promeses d'un circuit d'entrenament per als ciclistes esportius a la comarca no cobrirà les necessitats reals del ciutadà com a usuari de la bicicleta. Tampoc satisfarà les demandes dels esportistes a nivell del Baix Llobregat, ja que el projecte demanat fa anys a Sant Boi no s'executarà mai, i menys amb la crisi econòmica actual. Per desgràcia, les subvencions a determinats clubs ciclistes fa que un silenci sospitós s'escampi entre els seus representants. En fi, quan es construeixen coses com el Parc Ciclista, només podem donar gràcies de tenir un riu com el Llobregat que ens permet gaudir de les seves pistes, i que ofereix un espai de llibertat. Per a molts, incloent-me jo, penso que aquest serà una mena de Xiquiparc per als ciclistes. Potser ja va sent hora de que els usuaris de la bicicleta siguin tractats com a adults. Si voleu donar un cop d'ull us en fareu alguna idea amb les fotografies. I recordeu, compte amb els cants de les sirenes publicitàries, si voleu arribar a Itaca!

SOPAR A LA PLATJA DE VILADECANS

Com cada any, quan arriba l'estiu, ja estem esperant aquestes sortides nocturnes. És un veritable plaer pedalar de nit i refrescar-nos desprès d'un calorós dia.

Aquest dissabte passat vam anar a la platja de Viladecans a sopar i fer-nos un bany.

La ruta ja és força coneguda, però de nit és diferent!

M.Àngels

FORMENTERA EN BICICLETA-III

Aquest serà el darrer post de la sèrie sobre Formentera, que conformarà un tríptic de l'illa, o un petit retaule, el qual us encoratjo a fer pel vostre compte. Si la península itàl.lica s'assembla a una bota, Formentera semblaria un botí. O també, una mena de T franciscana encarada a Eivissa, que omple el paisatge del nord dels perfils de l'illa, contrastant amb tota l'extensió de mar blava que envolta Formentera.

Com a punt de referència us recordo que sortíem de la costa de Llevant, d'Es Pujols, i després d'apamar el poble la tarda que vam arribar, encetàvem la primera de les sortides a l'endemà. Tenint en compte les previsions del temps, vam decidir fer la ruta més llarga, és a dir, cap el Pilar i el Far de la Mola. Des d'Es Pujols vam agafar el camí de les Vinyes, a la sortida del poble, agafant un trencall a la dreta de la carretera, que pels camins dels camps, va pujant cap a Sant Ferran de Ses Roques, molt agradable. Des de Sant Ferran cal agafar a la sortida del poble la carretera a mà esquerra que ens portarà cap a la Mola. La carretera disposa d'un bon voral senyalitzat per poder anar a peu i en bicicleta, també les motocicletes. La carretera fa baixada fins a Es Caló, i passa pel costat de les ruines del castell romà. Aquestes ens marcaran també el camí de la tornada, que passaria per un antic camí a peu. Des d'aquí aquest camí ja s'enfilaria, com fem nosaltres, per la carretera la Mola, la qual és vista des de tota l'illa, i envoltada de les parets dels penyasegats. La carretera de pujada no presenta gaire dificultats si hom està prou acostumat a anar en bicicleta. Una parada al mirador ens servirà per agafar més aire i gaudir d'un paisatge magnífic que posa Formentera als vostres peus, Eivissa es veu a tocar, i la mar, entre tons de color blau intens i turqueses, que tot ho agombola. Des del mirador seguim la carretera que arriba al cap d'una estona a l'altiplà de la Mola, i el poble del Pilar. Els camps i les cases de pagès es fan visibles, i el petit poble del Pilar ens porta al carrer Major, que estava en obres, i ens fa voltar pel del costat, fins arribar a l'altra punta de l'ou, on trobem la famosa ermita i un fantàstic cafè-restaurant per reposar i beure. En aquest punt, ja es veu el famós far, i s'entèn que a la vora encara s'esmenti el nom d'un antic monestir desaparegut. Entre els boscos de pins trobem els camps i els camins de tota la vida. Des del Pilar ja veiem el far, però sortim cap a la dreta per vorejar la Mola, i passem aprop dels molins, de pistes que ens retornaran a la carretera per arribar al far. El far de la Mola es troba sobre el penyasegat que cau sobre el mar blau i sense fi que es mostra davant nostre. El vol de les gavines que hi nien ens fa veure el vertigen i la sorpresa dels ocells que es llencen al buit de l'aire. Aquí ens vam parar a dinar, acompanyats d'una gavina a tocar nostre esperant algun bocí de menjar. Des d'allà el vent ens feia seure a terra mentre guaitàvem la mar immensa des d'aquesta balconada, la qual va inspirar el famós escriptor Juli Verne per a la novel.la de "El Far de la Fi del Món". De tornada vam passar pels camins coneguts per Es Monestir, del qual no es troben traces, i vam davallar cap a Es Caló. Una raconada excepcional que permet contemplar la Mola i el llevant de l'illa fins a la Torre de Punta Prima, a tocar d'Es Pujols. Les barques de pescadors i les cases amb embarcador s'ofereixen a la vista, plenes d'ormejos i d'encant, malgrat la vida dura d'aquesta professió. Després del cafè i la infusió, vam arribar-nos cap a les ruïnes del Castell romà. D'allà vam veure l'antic camí carener, que ara es troba de difícil accés per obres de canalització i pels talls de propietats privades. Tot i així, vam poder arribar a Sant Ferran de ses Roques, en una ruta molt agradable de tarda.

Al segon dia ens vam marcar l'objectiu del Cap de Barbaria, passant per Sant Francesc Xavier, que fa de capital per ser en una cruïlla principal, i on trobareu l'Hospital, i més moviment que a tot arreu de l'illa. El centre amb l'esglèsia i la zona de vianants donen una bona mida d'aquesta escala humana. D'allà vam agafar el camí cap al far del Cap de Barbaria, tot i que no està gaire ben indicat si vols anar fora de la carretera. Després de voltar i perdre'ns, acompanyats d'un sol lluent, buscant els vestigis megalítics, que tampoc no estan massa ben indicats, vam tornar a la carretera, i allà els vam trobar, una mica més amunt. En fi, vam seguir tot dret cap al Far, i després de la carena, s'obre la garriga i el matoll baix enmig de l'esplanada oberta als quatre vents i que puja per tornar a baixar cap al Far. Una altra balconada impressionant que ens recorda que estem a mig camí de Catalunya i del Nord d'Àfrica, i que aquesta també ha estat terra de frontera: de trobada i de topada. Des d'allà es veu la costa retallada de ponent, les platges magnífiques d'Es Mitjorn que vam trepitar el dia abans, i cap al nord es veu la Torre de la Gavina. Com que encara en tenim ganes i forces, sobretot la Marta, ens adrecem a buscar la Cala Saona. Però els camins no estan prou ben marcats, i enfilem fins a dalt del Puig d'en Guillem, comte i noble, governador de l'illa. Tornem a davallar buscant la cala enmig d'urbanitzacions i cases que mantenen un cert respecte per la natura i s'arrapen a terra com els pins i les savines. Al final arribem a aquest racó amagat, però fantàstic de Cala Saona. Una platja petita però ben arrecerada que s'obre al mar ben blau turquesa. Podem dinar després que la Marta es banya una mica, i després fem un passeig cap a la Punta Rasa des de la qual observem la Punta de la Gavina, la seva torre, emmarcada pel paisatge d'Eivissa, amb les magnètiques pedres d'Es Vedrà, que s'aixequen com una esfinx sobre el mar. De tornada a la tarda, passem pels molins de la Mirada, que estaven restaurant, i tornem per Sant Francesc Xavier cap a Es Pujols, pels mateixos camins del matí, molt més agradables entremig de les parets de roca que dels cotxes de la carretera.

Al darrer, i tercer dia de ruta, volíem fer el nord, d'Es Pujols cap a la Torre de la Gavina, vorejant l'Estany des Peix, i després cap a la punta de Ses Illes i de la platja de Llevant. Com que era festiu, quan vam arribar a la punta vam passar per Can Masroig, un casal reconvertit en centre d'interpretació de la natura i referència del Parc Natural de Ses Salines. La ruta de l'estany és força agradable, i els camins fins a la punta de la Gavina passen arran de la costa, on es veuen les petites pedreres d'on es treia el marès per a les cases. Vam endinsar-nos un bon tros en el camí de la punta de Sa Pedrera, i vam restar una bona estona observant la mar, i les barques esportives, el vaixell de transport de viatgers que enfilava el port de La Savina, i posant atenció a les tasques d'una barca de pescador feinejant ben a prop. Èrem aprop de migdia, i encara volíem arribar-nos cap a Ses Illetes, vam desfer el camí de l'Estany, vam creuar el Port i vam agafar la carretera del nord de l'Estany Pudent, que enfila cap a les platjes fantàstiques de Ses Illetes, a la banda de ponent del braç d'Es Pas, plenes d'una sorra blanca i d'una aigua com cal. Com que encara bufava aire de l'oest, vam decidir continuar fins a Es Pas, per veure Els Freus de ben aprop, i passar cap a la Platja de Llevant, més tranquila i reposada, espaiosa i d'aigües verd turquesa. Un bany d'aigua fresca, però preciosa, i d'un dinar reposat, amb les bicicletes lligades sota la coberta d'una discoteca d'estiu. A la tarda, repreníem la tornada per mig dels camins de Ses Salines, per entremig de les basses d'evaporació i de la saviesa dels canals d'aigua i recs d'alimentació. Per la carretera, encara vam visitar la construcció megalítica de Ca Na Posta, amb l'original espiral que s'entreveu cap amunt. Des d'allà, una bona vista de l'Estany Pudent, i cap a la platja d'Es Pujols, on es trobava el nostre hotel.

Tot i ser més amant de Menorca, no us perdeu les meravelles de Formentera, petita i polida, sobretot fora de temporada alta. No es pot explicar, ni es pot comparar, té la seva personalitat, que amb prou feines pot captar una anunci de cervesa. Tant una com altra són illes que cal viure-les, trepitjar-les i tenir els ulls ben oberts per amarar-se del seu esperit, per entendre aquesta terra i aquesta mar, i a tots aquells que hi han viscut, l'han cultivat i l'han defensat. Per tots aquells que han estalonat les figueres per poder donar ombra a tothom, i per evitar que les cabres es mengin els seus fruits. I per veure que també els catalans hem sabut donar i treballar per fer de cada racó un món. Encara que sigui rodant en bicicleta.

Sergi

FORMENTERA EN BICICLETA-II

Cap allà el migdia vam agafar el vaixell cap a Formentera. Vam embarcar, juntament amb la bicicleta, ben lligada a popa, juntament amb els altres embalums: material, fusta, maletes, tot allò que fa falta per al dia a dia en una petita illa, i que cal fer arribar per cobrir les seves necessitats. El dia assolellat anava acompanyat d'un vent d'oest que va fer la navegació una mica a salt de cavall, i més si et poses a proa, veient com els cops d'ona llencen l'escuma blanca contra el vidre, i tu vas saltant encara que t'arrapis al seient. En aquest dia clar, se't fa present la força de la mar, i cal cavalcar a la recerca d'una terra i un port acollidor. L'estret dels Freus es representa com una escaleta d'illots, alguns habitats, que entrellacen Eivissa i Formentera.
L'arribada al port de la Savina es fa sense altres entrebancs, i després d'atracar al moll corresponent, baixem amb les bicicletes, deixant-les al costat de la terminal marítima, un edifici de mida humana, modern i acollidor, on la informació turística està oberta als darrers dubtes. Els mapes més actualitzats de Formentera assenyalen prou bé les rutes a peu i en bicicleta. De casa portàvem el llibre de "Les Illes Balears. Ecoguia de Rutes Cicloturistes" del Paco Tortosa i Boro Miralles, excel.lentment editat per l'Obra Social de la Caixa "Sa Nostra", incloent mapes a prova d'aigua. Quan vaig coincidir amb el Paco Tortosa al Congrés de Lleida posteriorment, al juny, quines casualitats?, el vaig felicitar pel llibre, però alhora li vaig comentar que el seu llibre havia tingut tant èxit en la promoció de la bicicleta que en pocs anys havia quedat desfasat per la quantitat de noves rutes arranjades. Si trobeu el llibre, no us el perdeu.
Desembarcats a l'illa de Formentera, sense ser el comte Anfòs, vam agafar el camí cap a Es Pujols, tot just cap a la sortida de la Savina, cal agafar l'encreuament cap a l'esquerra. El nom de la savina correspon a un arbre, del tipus pi o conífera, però més baixet, i arrapat a terra que aixopluga la fauna de l'illa, i que afronta el vent marí. Malgrat l'atracció de l'estany del Peix i les barques sobre l'aigua, vam adreçar-nos cap a les Salines, tombant a l'esquerra. De la carretera surt una pista o camí que voreja l'Estany Pudent per la ribera dreta. Sota un sol agradable, i una flaire molt agradable, lluny del nom que fa suposar l'estany, pedalàvem amb les bicicletes carregades, sorpresos de la facilitat per rodar que ofereix l'illa, i el temps més bo del compte per ser Setmana Santa aquí. Ja ens vam trobar un munt de sargantanes corrent esperitades de punta a punta del camí, vistes i no vistes, que havíem d'evitar en una mena de joc, jo corro més que tú, i tu no m'atropelles.
Vam seguir les indicacions, suficients, per poder arribar a Es Pujols, poble a Llevant de l'illa que presenta alguns blocs alts, però no massa. Ja es veu que els formenterencs volen mantenir una alçada raonable, i com diuen ells, estan contents de tenir una illa "polida". Afegiu al substantiu un matís d'encreçat i bonic que van alhora, i entendreu l'amor i la cura que mantenen per la seva illa malgrat la pobresa de recursos. Això li dóna gran part del seu encant, tant com el de l'hotel que havíem reservat, el Roca Bella, situat a un extrem de la platja d'Es Pujols, i a un centenar de metres del poble. Una troballa esplèndida, tant pel lloc, com perquè l'hotel no desentona gens, i amb unes vistes fantàstiques. Després de deixar les coses a l'habitació, de dutxar-nos i menjar un mos de lo que portàvem, vam sortir a fer un volt d'exploració pel poble. Com ens vam trobar a Eivissa, estaven al començament de la temporada, i poques coses estaven obertes. Però no vaig deixar passar l'ocasió de comprar en una botiga de roba una samarreta amb sargantanes que em va regalar la Marta. Com que a l'hotel el restaurant no estava encara en marxa, i només ens entrava l'allotjament, ens van recomanar Sa Palmera. Després els fets van confirmar l'encert, ja que tenien cuina oberta 24 hores i el menjar casolà guardava una bona relació entre la qualitat i el preu, tot i que l'accent el posaria més en la seva qualitat. Cada dia vam sopar allà, i el vi blanc Terramoll passava d'una nit a l'altra. Destacaria una bona taula acompanyada de productes frescos, i ben elaborada. El peix del seu mar, o una amanida pagesa, de Formentera, amb pa sec torrat, i peix sec, per a llepar-se els dits. Una carta prou àmplia per a satisfer els italians, o els alemanys, els clients més assidus.

Sergi Turiella