FORMENTERA EN BICICLETA-I

Aquesta Setmana Santa del 2010 vam decidir a última hora de fer un viatge a l'illa de Formentera. Degut a que teníem diferents alternatives, i no sabíem com estaria el temps, van ajornar la decisió fins a pocs dies abans. Disposavem de tota la setmana, però calia fer una proposta no gaire llarga, ni gaire llunyana. Ens vam animar a agafar el ferry que va de Barcelona a Eivissa, i d'allà agafar el vaixell que va fins a Formentera. Tant el viatge com la reserva d'hotel la vam poder fer per internet, ja que les webs estaven força bé. Les revistes de viatge, com el número 133 de la revista Descobrir, i la web de Formentera ja donen una idea força bona d'allò que ens trobarem, però la realitat va superar les nostres expectatives malgrat ser a principis d'abril. La previsió meteorològica també ens acompanyava. Per tant, una idea magnífica per fer uns dies de descans i rodar amb la bicicleta en aquesta illa tant encantadora.

Vam sortir el dilluns a la nit del port de Barcelona amb el ferry, per poc no el perdem ja que l'hora no era la mateixa que la del viatge de tornada, per sort ens van esperar. La nau era de l'antiga Transmediterrània, ara Acciona, i es deia Murillo, pel nom del pintor. No hi havia gaire gent, després vam veure que el preu del viatge en avió fins a Eivisa és més barat i ràpid, però també més subvencionat, no ho oblidem. A més a més, portavem les nostres bicicletes i les vam posar al garatge sense cap problema. Es pot dormir en seient, prou comfortable, però és molt millor agafar una cabina. Més tranquil que en tren, i amb les mateixes comoditats: dutxa, llitera, etc... Les línies de cabotatge pel Mediterrani, sense fer cap creuer especial, ja són prou bones.
El dimarts, 30 de març, arribàvem a la sortida del sol al port d'Eivissa, l'entrada a port ja és prou espectacular, amb el castell de Dalt Vila a mà esquerra, dominant la badia. Vam donar el tomb pels molls i carrers fins al passeig, on vam trobar les oficines de la línia cap a Formentera, i com que n'hi ha força sortides, vam aprofitar per donar un tomb per la ciutat fins al migdia. Vam descartar l'eixample de seguida, ja que són construccions modernes, i vam rodar cap als carrers a peu del turó i del port. Aquesta part manté la seva personalitat, i es veia com s'anaven despertant les botigues, tant per l'hora del dia, com per despertar-se a la nova temporada turística que aquells dies comença i que s'allarga fins a octubre i novembre. Obrint portes, endreçant taules i cadires, pintant parets i rètols, etc... Aquell dia era assolellat, i amb les bicis i les alforges plenes, ens vam atrevir a pujar a Dalt Vila. Més aviat, vam gosar, ja que vam enfilar la pujada cap a la porta d'entrada de la fortalesa, i endins, cap amunt, camí de la catedral que s'alça al seu cim. Durant la pujada pels carrers a mà esquerra ja teníem una magnífica perspectiva des dels baluards de l'estret dels Freus, i es dibuixava el perfil de Formentera. Tot aquest petit arxipèlag s'anomena les Pitiüsses, i es troben a mig camí de Catalunya i d'Algèria, i acostant-se a la costa de Dènia i Alacant, al País Valencià. El seu passat púnic i africà encara perviu, com a frontissa i esperit de frontera, entre el continent europeu i l'africà. I com a punt de pas dintre de la mar Mediterrània.
Des de Dalt Vila es té una magnífica vista de la ciutat, d'Eivissa i dels Freus. Penseu que aquesta zona entre Formentera i Eivissa conforma el Parc Natural de Ses Salines. Una successió d'illots que fan de pont enmig dels Freus, una mar plena de riqueses naturals, i una costa plena de salines encara actives, i prou ben conservades. Des de Dalt Vila es pot veure les obres de restauració i consolidació de la zona, tant de la catedral, com del castell i el palau, tant l'àrab com el català. Els rètols recorden la conquesta dels catalans, la residència com a governador d'en Ramon Muntaner, i el passat de l'Imperi Espanyol. Ara la zona amb és animació és la part baixa del barri de pescadors, i un petit passeig dedicat a Vara del Rey, militar espanyol en plena decadència imperial. La zona baixa també es troba congestionada pels cotxes, i fa de mal circular. Us recomano la sortida cap a la platja de les Figueretes, pel sud, que mena cap a Ses Salines, i el sud de l'illa, zona natural molt maca, i que forma part del Parc. Es troba anant cap a l'aeroport, a Sant Francesc-Xavier, i si voleu, podeu tornar per Colònia de Sant Jordi, evitant l'autovia. Aquesta va ser la nostra impressió d'Eivissa durant la nostra escala. El proper apunt ja ens anirem cap a Formentera.

To be continued....
Podeu veure algunes fotos del viatge en aquest enllaç.
Sergi

LA PROVENÇA PER PASQUA DEL 2009

Si esteu pensant a fer un viatge en bicicleta aquesta Setmana Santa, us vull recomanar la sortida que vam fer la Marta i jo durant l'any passat, el 2009. S'esqueia l'aniversari de la publicació del poema provençal Mireia, de Frederic Mistral. Vam aprofitar que teníem tota la setmana sencera, i vam agafar el tren per anar des de Sant Boi cap a Sants per agafar el tren cap a Cervera de la Marenda, passat Portbou. D'allà vam enllaçar amb el tren que va fins a Avinyó. Però nosaltres ens baixàvem abans, a Arles de Provença. Aquesta ciutat seria la nostra base de partida per veure la Camarga, i els seus voltants a la riba del riu Ròdan (Rose en provençal). Vam marxar el diumenge, 5 d'abril cap a Arle, i ens vam allotjar en un hotel que està en una de les portes d'entrada a la ciutat emmurallada, l'Hotel Acàcies. A més està aprop de l'estació, i ben situat. Cap problema tampoc per guardar les bicicletes en el seu garatge. De fet, no èrem els únics que feiem ruta en bicicleta, molts centreuropeus també. Penseu a més, que allà és temporada baixa, i els preus acostumen a ser fins i tot més barats que a Catalunya. Una altra cosa va ser que es feia la Feria per Setmana Santa, ja us en podeu riure dels toros aquí, que allà és un reclam de primer ordre, ja que havíem de marxar a Avinyó a partir de Dijous Sant. Tot ple, i els aparadors amb motius de tauromàquia, que la Monumental es moriria d'enveja.
Tot això, fet al recinte del Circ Romà, no us ho penseu pas, una cosa impressionant que s'aixeca en mig de la ciutat, recordant que Arles va ser una ciutat de les més importants de tot l'imperi romà. Un port fluvial, i lloc de pas, i un lloc que encara manté el seu encant malgrat el pas del temps, i la decadència francesa.
El dilluns començàvem les rutes, que podeu trobar ben explicades a la web de l'ajuntament, o sinó en qualsevol llibre de la Camarga. Vam fer la ruta cap al Vaccarès, una zona de vaques, més aviat braus, diria jo, dintre del delta del Rose, que és la Camarga. Imagineu-vos un delta del Llobregat multiplicat per deu, o un de l'Ebre multiplicat per tres. Braus, cavalls i ocells s'alternen amb els camps i els aiguamolls oferint un paisatge fantàstic. Després de fer aquest tomb, vam tornar cap a l'hotel travessant el pont que creua el riu, ja que Arles queda al marge esquerra.
L'endemà, 7 d'abril, dimarts vam fer la ruta riu amunt, cap a Tarascó i Bellcaire. No ens pensàvem pas que valguès tant la pena. Malgrat un temps ennuvolat i les fàbriques a la vora del riu, el camí fins a aquestes poblacions va ser agradable. Encara ens va sorpendre més visitar Tarascó, amb el seu bonic casc antic, el Palau i llegir sobre la llegenda de Santa Marta i la Tarasca. Vam trobar-nos que també era dia de mercat, i estava tot força animat. Creuant el riu, enfront s'alça la ciutat emmurallada de Bellcaire, d'allà surt el canal de Seta, que empalma amb el del Midi. També va valdre la pena visitar-la.
El dimecres vam enfilar cap a Pont de Grau, on es troba l'aqueducte romà que portava aigua de les properes muntanyes de les Alpilles fins a Arles. Un paisatge bonic, entre camps i vinyes, que porta a un lloc, Fontvella, on es pot passejar i veure l'aqueducte, el qual fa una balconada esplèndida sobre una vall espaiosa, i en el seu pendent es va aprofitar per fer tota una sèrie de molins un damunt d'altre. A la tornada, vam enfilar la carretera que passava per l'abadia magnífica de Montmajor, que es pot admirar des de molts quilòmetres al voltant.
La ciutat d'Arles ens va agradar molt, i captivar, com devia fer-ho amb Van Gogh, que hi feu estada, i va viure també la seva part més fosca. Tot i els museus, incloent el Museu Arlaten, de Mistral. Sota les pedres d'Arles encara se senten els moments de joia i sentit de la vida, que mantenen el seu caràcter. Però el dijous tocava anar cap a Avinyó, deixant enrera el ritme de les corrides de toros. Vam fer la ruta de Tarascó, pel mig dels camps, i vam tombar cap a Sant Remy, sense enfilar-nos cap a la muntanya. Allà vam trobar els carrers amb el nom en provençal, i els molins de vent, els quals amb l'ambient costumista del segle XIX van ser retratats per Alfons Daudet. Cap a la tarda arribàvem a la ciutat d'Avinyó, travessant un pont de ferro ple de cotxes i camions, que no s'adiu gens amb la famosa cançó. La ciutat papal manté els seus encants protegits darrera els baluards de la seva muralla, que acull molts turistes i visitants. Un senzill hotel, el Sant Roc, ens va permetre descansar en una cambra a peu de jardí, lluny del soroll del tràfic.
Avinyó és més majestuosa que Arles, però l'ambient és més estirat. Ser seu papal marca caràcter, tot i que el Festival de Teatre l'enfoca més cap a la faràndula. Els palau dels Papes, i tot l'ambient, els cantants, i altres coses fan que també valgui la pena acostar-se i viure el seu encant. Tot i el temps plujós, vam poder gaudir de força estones de sol, i el divendres vam poder anar riu amunt, cap a Castellnou del Papa. Una ruta a l'altra banda d'un riu que sembla un mar, i que acull illes entremig tot ple de verdor i ufana. Vam anar seguint el camí fins a tornar a creuar el riu al marge esquerra, i ens vam perdre per la vora del riu, perdent l'oportunitat de veure Castellnou, però gaudint dels marges del riu, i de les seves vistes. A l'arribada a Avinyó, vam coincidir amb la cursa cicloturista que organitzen cada any per Pasqua, nosaltres una mica cansats i els altres ben xirois. En fi, vam aprofitar que el Dissabte Sant va ploure per visitar més Avinyó, i preparar el retorn al dia 12 d'abril.
Si encara no sabeu què fer aquestos dies, us recomanem molt aquesta ruta, o almenys la Camarga. Molts ja ho saben, i altres encara repetiran. Podeu donar un cop d'ull a les fotos.

Sergi

DIUMENGE DE RAMS EN BICICLETA

Aquest diumenge a Sant Boi, a més del Diumenge de Rams, s'esqueia la Carxofada. Aprofitant aquesta festa popular consolidada a la nostra ciutat, vam posar una parada a Cal Ninyo. El Josep va aprofitar per ensenyar la seva nova bicicleta, ben equipada. També tenim més novetats, ja que hem agafat un local al mateix carrer de Lluís Castells, número 6, per guardar les bicicletes i tenir el taller de manteniment. La MariÀngels ja ens ha pintat el cartell, i entre tots hem fet el trasllat del local de davant. Per mi és una cosa positiva per a l'associació, ja que estem creixent. Mentres, esperem que l'Ajuntament de Sant Boi ens doni un local en condicions que vam demanar fa temps.
Altres comentaris abans de les vacances de Setmana Santa seria la novetat del Bicibox al Baix Llobregat, que ens arriba a canvi del Bicing metropolità, que difícilment s'implantarà per raons econòmiques. Més enllà de les petites millores que van fent les administracions, com zones trenta, o senyalitzacions per millorar la seguretat viària, i les campanyes educatives, us vull recordar que allò més important es fa quan anem en bicicleta. L'altre dia a TV3 el programa Banda Ampla va parlar de mobilitat, però els debats en fòrum d'opinions no aporten gaires novetats, i són mostra de confusió i contradicció. Sí que tothom ha de ser escoltat, però les coses són més senzilles: pacificar el trànsit, i per tant, respectar als més febles, i compartir l'espai, sigui als carrers o a les carreteres. No cal insistir que cal respectar al vianant si volem que ens respectin quan anem en bicicleta. Però també vull expposar que els codis legals de circulació vigents no tracten la bicicleta en igualtat de condicions amb els altres vehicles. La bicicleta té un codi de circulació propi, el qual podeu trobar en els nostres consells.

PASSEIG ENTRE PRESSEGUERS FLORITS

Aquesta sortida que ha organitzat l'Ignacio l'hem fet sense bicis perquè havíem d'anar a Torrelles i la carretera per arribar-hi no és gens segura. Hi ha molts revolts i poc voral, així que vam decidir anar-hi amb cotxe.
Havia quedat amb en Jaume, un pagès de Torrelles que és membre de l'empresa Can Perol, que es dedica a fer cultiu ecològic i distribuir-lo.

En Jaume i la seva dona Anna, ens van portar a fer un passeig pels camps de presseguers que ara ja estaven tots florits i vam aprofitar per esmorzar asseguts sota les flors rosades dels arbres.
Ells ens van explicar el funcionament de la empresa i la seva feina al camp.

Desprès vam baixar a Sant Vicenç on el Jaume ens va ensenyar les instal·lacions des d'on distribueixen els seus productes.

M.Àngels