dilluns, 23 de febrer del 2026

PLA DE BAGES. LA SÈQUIA, ENTRE SALLENT I SANTPEDOR

Aquest diumenge s'ha celebrat a Manresa la Festa de la Llum. Commemora el miracle de la llum que des de Montserrat va entrar al Convent del Carme. Era el signe que esperava la universitat de la ciutat per poder demanar la construcció d'una séquia. S'havia de portar l'aigua des de Balsareny per poder desenvolupar-se al segle XIV. 

Per casualitat, el dia abans, el dissabte vam anar amb el tren dels Ferrocarrils des de Sant Boi fins a Manresa per fer una sortida d'un dia pel Pla de Bages. Volíem fer la ruta de la Sèquia, vés per on!. El tren anava ple de gom a gom, i encabir les bicicletes ja va ser tot un repte. Vam baixar a l'estació de Manresa Alta, i des d'allà vam fer volta perquè no està ben indicat per anar al punt de sortida que és el Parc de l'Agulla. Passàvem al costat dels cotxes sense saber que havia un camí a peu i en bicicleta més segur. El mapa de mobilitat a la web de l'Ajuntament és poc clar, i atapeït. Poc usable, com en diuen els informàtics, perquè no s'hi apliquen. Cal saber què volem per cercar la informació. 

Tot i que el dissabte era una festa local, no vam trobar massa gent pel camí. Des del parc de l'Agulla vam enfilar cap a la séquia. Cal dir que és un camí més apte per fer a peu, que no pas en bicicleta. És estret, i cal anar molt concentrat per no caure al canal. Els cartells en general estan prou ben explicats, però pel camí no trobes prou indicadors, i si no preguntes o mires contínuament el mòbil, fas tombs a cor que vols. 

Després de seguir la séquia, vam anar passant pel costat de Santpedor, i al final del polígon vam agafar la pista que passa per la masia de Can Coll. Allà vam tornar a enllaçar amb el canal, i ja més tranquils anàvem pedalant, en direcció a Sallent. En primer terme el runam salí, i al fons les muntanyes nevades del Pirineu. Enmig del prat, l'ermita de Santa Magdalena, amb el teulat mig ensorrat que fa pena. Sort que el canal va resseguint el vessant dels turons sota l'ombra amable dels arbres plantats. Observem la construcció acurada, els pontets que travessen l'aigua. En un tros passa a cobert, per exemple al Mas de les Coves, i cal estar a l'aguait. 

Quan arribes al costat de la muntanya de sal, et quedes corglaçat. És enorme. Seguim d'esma fins a les vies del tren de la potassa, les quals hem anat contemplant en algun tros del camí. Quedava poc per arribar a Sallent, però se'ns feia tard, i vam girar cua cap a Santpedor. La tornada va ser més lleugera, però estàvem una mica cansats. I per arribar a la població de Santpedor, estàs obligat a anar per la carretera. 

Vam arribar al poble, allà unes dones ens van dir on podíem anar a dinar. Per sort, ens vam trobar amb el Timbaler del Bruc!. No us amoïneu gaire, més que un restaurant és un bar restaurant, sobretot d'esmorzars de forquilla. I ens van servir unes bones tapes i torrades, que ens van prou reviscolar. 

Vam preguntar pel camí cap a Manresa, i amablement ens van dir que tot avall, que al costat de la carretera havien fet un magnífic carril bici compartit amb els vianants. Asfaltat com cal, perquè els ciclistes de carretera no tinguin excuses. Davallant de Santpedor, vam passar per la Pineda de Bages, fins arribar a Manresa, just a l'entrada del Parc de l'Agulla. Un bon lloc per relaxar-nos abans de la tornada. 

No ens podíem queixar gaire, la gent va ser en tot moment força amable, i el dia que es preveia fred ens va regalar un sol lluent. Tot i ser febrer, la sensació era que ja s'acosta la primavera. El verd dels camps encatifava el pla de Bages de punta a punta. És una sortida recomanable i assequible, però cal anar concentrat en tot moment. Un bon exercici. Ens ho hem prendre amb calma, com l'aigua que va baixant al seu ritme pel canal. Un tresor medieval que ens mostra la saviesa dels nostres avantpassats. Si en voleu una mostra, doneu un cop d'ull a les fotos que vam fer. 

dimarts, 3 de febrer del 2026

VIA BLAVA DE L'ANOIA, UNA MICA DE PATXOCA


Aquest diumenge 1 de febrer vam aprofitar que la previsió del temps d'aquest hivern donava una mica de treva. Feia setmanes que volíem explorar el primer tram de la Via Blava de l'Anoia que es va inaugurar oficialment l'any passat. A més a més es va fer una exposició tècnica durant les jornades que va organitzar el Centre d'Estudis del Baix Llobregat al mes de novembre a Olesa de Montserrat.

Aquest recorregut ha estat planificat per la Diputació de Barcelona des de fa molts anys, i calia veure com ha estat el resultat. El tram inaugurat va des de la Pobla de Claramunt fins a Jorba, passant per les poblacions a la vora del riu Anoia, al costat d'Igualada. Són uns 19 kilòmetres amb diferents tramades que es van entrellaçant. Una colla vam anar d'exploració.

Vam agafar els Ferrocarrils de la Generalitat des de Sant Boi fins a l'estació de la Pobla. El dia era encara gris i l'aire fred, però no massa fort. Davallant de l'estació ja et trobes el camí a la vora del riu. I com que era la Candelera, hom feia fira en una placeta. La senyalització de la ruta està prou bé en general, però de vegades es podria millorar. En aquest lloc, caldria que als FGC hi hagués indicadors per arribar-hi. Per sort, sempre vam trobar gent que et deia bon dia i a qui podies preguntar si anàvem bé, o com estava el camí.

És una ruta agradable que passa per la vall del riu, i ofereix uns bons paisatges naturals, a més de tenir poblacions properes. Els punts d'informació són unes casetes força ben equipades, i els plafons són força explicatius. El terreny està bé, tot i que en alguns trams cal anar amb compte amb els talussos, perquè hi ha molta argila i pot caure algun marge. Sobretot enguany amb les pluges abundoses d'aquestos mesos. 

Això va provocar que alguna palanca, com li diuen allí dels guals, estiguessin al límit. Per exemple, el passallís que estava a Vilanova del Camí, impracticable!. Per sort, uns passejants ens van indicar un camí alternatiu vorejant els horts, el qual s'enfilava cap a un turó. Des d'aquest vam davallar per una pista fins al pont que entrava a Igualada. Allà vam trobar un matrimoni en bicicleta elèctrica, molt amables, que ens van guiar pels costats del rec d'Igualada fins a una altra entrada. I així vam poder continuar fent via evitant els trossos enfangats. 

Aleshores ja enfilàvem cap a Jorba, envoltats de camps i aigua. El sol escalfava els nostres ànims, i quan vam arribar a Can Cansalada i l'Ermita de la Sala, ja sabíem que estàvem a prop. Una baixada suau i una pendent exigent era el darrer tram cap al poble. Allà vas a petar davant del Cafè de Jorba, seu també de l'Ateneu. Un bon lloc per fer el vermut, amb un dinar variat i un preu raonable. A més tens les bicicletes a la vista. Si de cas, caldria demanar a l'ajuntament de Jorba que posés un aparcament de bicicletes a la placeta.  

Ens vam refer de la pujada progressiva de la ruta, que presenten unes quantes unes costes dretes, i baixades exigents, que fan treballar els frens sobre la graveta. Quan vam acabar el dinar, vam fer el camí de tornada a un bon ritme. De pujada gairebé tres hores, entre una cosa i l'altra, i de baixada una hora tres quarts. Amb el vent de cua, i el sol omplint de llum una tarda agradosa, que ens permetia contemplar Montserrat des d'un altre cantó. 

El camí es força popular. Et trobes gent de tota mena: caminants o excursionistes, alguns passejant els gossos, colles de Btt, etc... Cal estar amatent per adaptar-se a les condicions del terreny i compartir l'espai amb seguretat. 

En conclusió, us diria que la Via Blava presenta un nivell mig-alt que cal tenir en compte. Val molt la pena, però cal estar una mica en forma. Es pot gaudir molt, com així ho fan les poblacions per on passa. Tanmateix, es podria millorar més en els acabats, sobretot la senyalització al terra, una mica petita, i reforçar el terra de les pujades. Després de tants anys la Via Blava és benvinguda. Desitjaríem, però, que el proper tros entre la Pobla i Martorell es faci realitat ben aviat, sinó ens hi florirem. I que faci més patxoca en el resultat.