MENJARBLANC DE REUS I EL XIQUET DEL MORELL

Els proppassats 18 i 19 de maig s'ha celebrat a Reus el VI Congrés Internacional de la Bicicleta a Catalunya. Ja en portem uns quants d'aquestos congressos al nostre país, que permeten trobar-se a tothom interessat per la bicicleta. Setmanes abans s'havia celebrat amb més volum el congrés estatal celebrat a Saragossa, del qual en parlaven els que també hi havien anat. Potser el congrés de Reus no té el mateix impacte, però té avantatges més que evidents: la participació permet trobar-se a tothom, intercanviant els punts de vista i la feina que fan. En tot cas, sap greu no haver disposat dels dos dies complerts per a que tothom estigués còmode en les exposicions, el temps se'ns menjava les oportunitats de debat a les sales. Els contactes i salutacions personals es feien més a l'hora dels àpats i dels esmorzars.

Sobre les taules parades trobàvem també tota mena de menjar, dolç i salat. Sobresortia entre tots el menjarblanc, un típic postre de Reus i del Baix Camp que supera a la pannacotta italiana. El pastisser ens oferia un tast del seu producte ensobrat, a punt per a fer-lo. Potser aquest seria un exemple de l'ambient que es respirava en el congrés. Malgrat les dificultats i el desconeixement que encara troba la bicicleta al nostre país, qui va amb ella no se n'oblida mai. Les pors, amb els accidents i la impunitat dels conductors de vehicles motoritzats, a més de la descurança en l'execució del projectes d'infraestructures i la gestió de la mobilitat per part de moltes administracions, no són obstacle per fer veure els enormes beneficis de la bicicleta com a mitjà de transport, que ens ofereix salut, economia i gaudi com a derivades tant importants. La gent tenia ganes de tirar endavant, i sobretot, de fer les coses ben fetes, com el Josep Franquet del menjarblanc. Tenim al fórmula i només cal fer bullir l'olla. O com deia Zeca Afonso, "o que faz falta é animar a malta".

El dijous al dematí vam poder veure les presentacions internacionals, amb ponents dels països com Dinamarca, Alemanya, França i Països Baixos. Exemples que ens recordaven els viatges cicloturistes a aquestos llocs, o a congressos anteriors, com els Velocity: de Copenhague, amb el Mikael Colville, de Dinamarca, o representants de les ciutats de Freiburg a Baden, Strasburg d'Alsàcia, o Utrecht d'Holanda. Uns bons referents que es volen fer arrelar aprofitant els avantatges que també respecte a ells en algunes coses, i aprofitar les seves bones pràctiques. El missatge era clar: val més fer una cosa ben feta, que fer-la a mitges i malament. 

Després ja vam fer la resta de presentacions, on ja ens va tocar seleccionar els diferents grups agrupats per temàtiques. Dels diferents llocs del país, i de tota mena d'agents implicats: botigues, guies, equipament, tècnics, tant del sector privat com públic, i del qual s'espera una millor coordinació en la promoció de la bicicleta com a sector econòmic emergent que comença a tenir relleu a Catalunya, amb un gran potencial per desenvolupar.

Aquest potencial es va personalitzar en la ponència que va presentar un institut de la població de Morell: el professor d'educació física va acompanyar un alumne a presentar el projecte de recerca que havia fet. El treball se centrava en com connectar en bicicleta la població amb el riu Francolí per poder anar-hi des del seu poble, perquè una carretera els barrava el pas, i una rotonda els posava en perill. Aquest nen va aixecar els somriures i l'admiració dels presents per la seva simpatia i eixeriment, malgrat la seva inexperiència tenia prou empenta per superar els obstacles tècnics de la presentació. Com veieu, jo destacaria aquests dos exemples que ens serviran per continuar pedalant: el menjarblanc de Reus i el xiquet del Morell.

Sergi

SETMANA SANTA AL BAIX EMPORDÀ - I

Aquest 2017 es recordarà a Catalunya per la bonança de Setmana Santa. I per als que vam tenir el goig de pedalar pel Baix Empordà encara més. Amb el record d'una altra Setmana Santa inesborrable que vam viure a l'Alt Empordà amb els Amics de la Bici fa molts anys. Aquella vegada vam agafar el tren des de Santa Maria de Sants a Barcelona fins arribar a l'estació de Vilajuïga per arribar al nostre alberg.

Enguany la nostra estació de destí va ser Flaçà. Teníem l'opció de baixar a Girona i agafar la Via Verda del Feliuet, que ens portava fins a Sant Feliu de Guíxols, i des d'allà anar cap a Palafrugell. Però ja l'havíem feta un parell de vegades, i els tros entre Platja d'Aro i Calonge ens fa passar per una carretera de la costa amb molt de trànsit, i més per vacances. Malgrat que no coneixíem gaire la ruta, o potser per això, per l'esperit explorador, vam mirar les rutes cicloturistes del Baix Empordà per l'altre costat de les Gavarres. Els camins estaven prou ben senyalitzats i ben explicats. El nostre objectiu era arribar a Palafrugell, i teníem tot el dia per fer-ho. Bàsicament havíem d'agafar el marge dret del riu Ter.

Vam arribar a mig dematí a Flaçà amb un dels semidirectes, que amb prou feines deixen portar tres bicicletes al vagó adaptat, és un dir, perquè a sobre hi han col.locat les màquines automàtiques, i un lavabo enorme que s'espatlla de tant en tant. Sort que la gent ajuda, que sinó... . Sortint de l'estació de tren, al costat dret de la plaça agafem el camí senyalitzat que travessa la carretera en direcció a la Pera. Cal travessar amb molt de compte la C66, degut a que està en una corba i té molt trànsit, i més aquestos dies. Aquesta serà una constant quan travessem carreteres, cal tenir paciència i anar amb molt de compte perquè la gent a Girona corre molt. Tot seguit aquesta carretera secundària s'enfila força dreta pels turons, als contraforts de les Gavarres. Però quan arribes a dalt de tot, enmig d'un bosc magnífic d'alzines, la carretera ja va fent un pendent de baixada que ens portarà al veïnat de Riuràs, tot agafant el trencall cap a la Pera. Aleshores ens enrecordem de la cançó del Bandoler del Lluís Llach. La vall és tranquil.la i els camps estan tots verds d'aquesta primavera, que ullprèn. Agafem la direcció de Púbol, si que n'havíem sentit parlar molt del castell de Púbol, on està una de les seus del museu Gala-Dalí. I aleshores te n'adones del recer de la Gala, que ara està ple de turistes buscant allò que ja no hi trobaran. Una pujada ens portarà en direcció de Cassà de Pelràs, per passar per Planils, i per Anyells fent baixada. Cal vigilar amb els bàdens per l'aigua que poden donar un ensurt. Des d'allà cap a Corçà, una bonica vila closa.

Deixem els turons i ens endinsem a la plana de l'Empordà, agafant la ruta cap a Ullastret. Passem per la vora de Cassavalls i Matajudaïca, tenint els camps al nostra costat, i aixecant-se la serra de Montgrí al davant. Les moles grises del Montgrí, i el seu castell, ens faran de punt cardinal. Cal seguir els senyals indicats amb una bicicleta blanca, enquadrada en un fons vermell. Les rutes estan prou ben senyalades, i no cal desviar-se si no trobeu un indicador. Si us equivoqueu, podeu trobar-vos que aneu a parar a alguna carretera no desitjada. Però es pot retrobar el camí prou bé. Arribats a Ullastret, amb la vila medieval i l'antiga ciutat Indika capital dels gals de l'orient català, que mereix una visita més llarga. Però un altre dia serà, cap a Palau-Sator s'ha dit. La població destaca al turó la seva torre que domina la contrada des de lluny. El seu centre és petit però eixerit. Tranquil, però amb força hotels i restaurants. Ens trobem una bona colla familiar que estan fent ruta cicloturista des de Torroella de Montgrí, alguns venen també del Baix Llobregat. Vam aprofitar el lloc per dinar de lo que portàvem, vam tenir sort que encara estava obert el forn del poble, amb més queviures per comprar. Un bon pa, un bon fuet per omplir-lo i una botella de la Mooma. Una sidra de les millors que he tastat, que fan aquí a l'Empordà, amb les pomes del país. Vam trobar una raconada ombrejada per fer el mos i descansar.

Més refets, sobretot de la calor, cap a Fontclara per agafar la ruta de Pals. Arribem a la població que s'aixeca alterosa enmig del verd que l'envolta. Cal travessar pel centre, per enmig de la gernació turística, però sempre val la pena fer una parada per contemplar la seva esplendorosa vila esplendorosa medieval. Davallant de Pals, pel camí dels horts, agafem la pista que ens portarà fins a Palafrugell. Travessem els camps fins que arribem a una pineda grossa, on cal anar amb compte per la sorra que al terra ens farà relliscar força. Cal tornar a vigilar molt quan travessem les dues carreteres que trobarem abans de Palafrugell. Arribem a un polígon industrial, on cal agafar tot recte el camí que ens portarà a l'entrada de la població, on estan fent obres que ens poden despistar. En fi, a Palafrugell ja hi som, la capital del suro, amb força població que viu del camp, de les petites indústries i del turisme. El seu centre ens permet observar aquest equilibri entre les diferents ocupacions i les transicions, dels centres fraternals, de l'església de Sant Martí, del museu del suro, o del mercat setmanal dels dissabtes. Per avui ja en tenim prou. En el proper article continuarem les nostres aventures empordaneses, per una comarca que ha fet prou bona feina de cara al cicloturisme.

Sergi