FORMENTERA EN BICICLETA-III

Aquest serà el darrer post de la sèrie sobre Formentera, que conformarà un tríptic de l'illa, o un petit retaule, el qual us encoratjo a fer pel vostre compte. Si la península itàl.lica s'assembla a una bota, Formentera semblaria un botí. O també, una mena de T franciscana encarada a Eivissa, que omple el paisatge del nord dels perfils de l'illa, contrastant amb tota l'extensió de mar blava que envolta Formentera.

Com a punt de referència us recordo que sortíem de la costa de Llevant, d'Es Pujols, i després d'apamar el poble la tarda que vam arribar, encetàvem la primera de les sortides a l'endemà. Tenint en compte les previsions del temps, vam decidir fer la ruta més llarga, és a dir, cap el Pilar i el Far de la Mola. Des d'Es Pujols vam agafar el camí de les Vinyes, a la sortida del poble, agafant un trencall a la dreta de la carretera, que pels camins dels camps, va pujant cap a Sant Ferran de Ses Roques, molt agradable. Des de Sant Ferran cal agafar a la sortida del poble la carretera a mà esquerra que ens portarà cap a la Mola. La carretera disposa d'un bon voral senyalitzat per poder anar a peu i en bicicleta, també les motocicletes. La carretera fa baixada fins a Es Caló, i passa pel costat de les ruines del castell romà. Aquestes ens marcaran també el camí de la tornada, que passaria per un antic camí a peu. Des d'aquí aquest camí ja s'enfilaria, com fem nosaltres, per la carretera la Mola, la qual és vista des de tota l'illa, i envoltada de les parets dels penyasegats. La carretera de pujada no presenta gaire dificultats si hom està prou acostumat a anar en bicicleta. Una parada al mirador ens servirà per agafar més aire i gaudir d'un paisatge magnífic que posa Formentera als vostres peus, Eivissa es veu a tocar, i la mar, entre tons de color blau intens i turqueses, que tot ho agombola. Des del mirador seguim la carretera que arriba al cap d'una estona a l'altiplà de la Mola, i el poble del Pilar. Els camps i les cases de pagès es fan visibles, i el petit poble del Pilar ens porta al carrer Major, que estava en obres, i ens fa voltar pel del costat, fins arribar a l'altra punta de l'ou, on trobem la famosa ermita i un fantàstic cafè-restaurant per reposar i beure. En aquest punt, ja es veu el famós far, i s'entèn que a la vora encara s'esmenti el nom d'un antic monestir desaparegut. Entre els boscos de pins trobem els camps i els camins de tota la vida. Des del Pilar ja veiem el far, però sortim cap a la dreta per vorejar la Mola, i passem aprop dels molins, de pistes que ens retornaran a la carretera per arribar al far. El far de la Mola es troba sobre el penyasegat que cau sobre el mar blau i sense fi que es mostra davant nostre. El vol de les gavines que hi nien ens fa veure el vertigen i la sorpresa dels ocells que es llencen al buit de l'aire. Aquí ens vam parar a dinar, acompanyats d'una gavina a tocar nostre esperant algun bocí de menjar. Des d'allà el vent ens feia seure a terra mentre guaitàvem la mar immensa des d'aquesta balconada, la qual va inspirar el famós escriptor Juli Verne per a la novel.la de "El Far de la Fi del Món". De tornada vam passar pels camins coneguts per Es Monestir, del qual no es troben traces, i vam davallar cap a Es Caló. Una raconada excepcional que permet contemplar la Mola i el llevant de l'illa fins a la Torre de Punta Prima, a tocar d'Es Pujols. Les barques de pescadors i les cases amb embarcador s'ofereixen a la vista, plenes d'ormejos i d'encant, malgrat la vida dura d'aquesta professió. Després del cafè i la infusió, vam arribar-nos cap a les ruïnes del Castell romà. D'allà vam veure l'antic camí carener, que ara es troba de difícil accés per obres de canalització i pels talls de propietats privades. Tot i així, vam poder arribar a Sant Ferran de ses Roques, en una ruta molt agradable de tarda.

Al segon dia ens vam marcar l'objectiu del Cap de Barbaria, passant per Sant Francesc Xavier, que fa de capital per ser en una cruïlla principal, i on trobareu l'Hospital, i més moviment que a tot arreu de l'illa. El centre amb l'esglèsia i la zona de vianants donen una bona mida d'aquesta escala humana. D'allà vam agafar el camí cap al far del Cap de Barbaria, tot i que no està gaire ben indicat si vols anar fora de la carretera. Després de voltar i perdre'ns, acompanyats d'un sol lluent, buscant els vestigis megalítics, que tampoc no estan massa ben indicats, vam tornar a la carretera, i allà els vam trobar, una mica més amunt. En fi, vam seguir tot dret cap al Far, i després de la carena, s'obre la garriga i el matoll baix enmig de l'esplanada oberta als quatre vents i que puja per tornar a baixar cap al Far. Una altra balconada impressionant que ens recorda que estem a mig camí de Catalunya i del Nord d'Àfrica, i que aquesta també ha estat terra de frontera: de trobada i de topada. Des d'allà es veu la costa retallada de ponent, les platges magnífiques d'Es Mitjorn que vam trepitar el dia abans, i cap al nord es veu la Torre de la Gavina. Com que encara en tenim ganes i forces, sobretot la Marta, ens adrecem a buscar la Cala Saona. Però els camins no estan prou ben marcats, i enfilem fins a dalt del Puig d'en Guillem, comte i noble, governador de l'illa. Tornem a davallar buscant la cala enmig d'urbanitzacions i cases que mantenen un cert respecte per la natura i s'arrapen a terra com els pins i les savines. Al final arribem a aquest racó amagat, però fantàstic de Cala Saona. Una platja petita però ben arrecerada que s'obre al mar ben blau turquesa. Podem dinar després que la Marta es banya una mica, i després fem un passeig cap a la Punta Rasa des de la qual observem la Punta de la Gavina, la seva torre, emmarcada pel paisatge d'Eivissa, amb les magnètiques pedres d'Es Vedrà, que s'aixequen com una esfinx sobre el mar. De tornada a la tarda, passem pels molins de la Mirada, que estaven restaurant, i tornem per Sant Francesc Xavier cap a Es Pujols, pels mateixos camins del matí, molt més agradables entremig de les parets de roca que dels cotxes de la carretera.

Al darrer, i tercer dia de ruta, volíem fer el nord, d'Es Pujols cap a la Torre de la Gavina, vorejant l'Estany des Peix, i després cap a la punta de Ses Illes i de la platja de Llevant. Com que era festiu, quan vam arribar a la punta vam passar per Can Masroig, un casal reconvertit en centre d'interpretació de la natura i referència del Parc Natural de Ses Salines. La ruta de l'estany és força agradable, i els camins fins a la punta de la Gavina passen arran de la costa, on es veuen les petites pedreres d'on es treia el marès per a les cases. Vam endinsar-nos un bon tros en el camí de la punta de Sa Pedrera, i vam restar una bona estona observant la mar, i les barques esportives, el vaixell de transport de viatgers que enfilava el port de La Savina, i posant atenció a les tasques d'una barca de pescador feinejant ben a prop. Èrem aprop de migdia, i encara volíem arribar-nos cap a Ses Illetes, vam desfer el camí de l'Estany, vam creuar el Port i vam agafar la carretera del nord de l'Estany Pudent, que enfila cap a les platjes fantàstiques de Ses Illetes, a la banda de ponent del braç d'Es Pas, plenes d'una sorra blanca i d'una aigua com cal. Com que encara bufava aire de l'oest, vam decidir continuar fins a Es Pas, per veure Els Freus de ben aprop, i passar cap a la Platja de Llevant, més tranquila i reposada, espaiosa i d'aigües verd turquesa. Un bany d'aigua fresca, però preciosa, i d'un dinar reposat, amb les bicicletes lligades sota la coberta d'una discoteca d'estiu. A la tarda, repreníem la tornada per mig dels camins de Ses Salines, per entremig de les basses d'evaporació i de la saviesa dels canals d'aigua i recs d'alimentació. Per la carretera, encara vam visitar la construcció megalítica de Ca Na Posta, amb l'original espiral que s'entreveu cap amunt. Des d'allà, una bona vista de l'Estany Pudent, i cap a la platja d'Es Pujols, on es trobava el nostre hotel.

Tot i ser més amant de Menorca, no us perdeu les meravelles de Formentera, petita i polida, sobretot fora de temporada alta. No es pot explicar, ni es pot comparar, té la seva personalitat, que amb prou feines pot captar una anunci de cervesa. Tant una com altra són illes que cal viure-les, trepitjar-les i tenir els ulls ben oberts per amarar-se del seu esperit, per entendre aquesta terra i aquesta mar, i a tots aquells que hi han viscut, l'han cultivat i l'han defensat. Per tots aquells que han estalonat les figueres per poder donar ombra a tothom, i per evitar que les cabres es mengin els seus fruits. I per veure que també els catalans hem sabut donar i treballar per fer de cada racó un món. Encara que sigui rodant en bicicleta.

Sergi