GIRONA NO TAN RODONA

 

El cap de setmana de tardor que vam passar a Girona va anar força bé per recuperar forces i canviar d'aires. Després de les festes de Sant Narcís la ciutat recuperava una tranquil·litat relativa, només alterada pels turistes que havien anat atrets per algunes ofertes de temporada. A l'hotel vam poder fullejar la revista Top Girona, i fixar-nos en l'article que es titula "Girona, santuari ciclista". És una revista molt ben editada, en bon paper, i amb articles promocionals força bons adreçada als turistes. Tanmateix, la gent que agafa la bicicleta a diari sap que la realitat està una mica lluny de les fotos magnífiques. És cert que aquestes dues dècades han estat d'un impuls ciclista enorme a la província. No només en l'àmbit del cicloturisme, sinó també de l'esport. Des del Consorci de les Vies Verdes, fins a les empreses que es dediquen a fer turisme actiu, o de carretera, s'ha obert un camp de qualitat turística i de marca ben valorada. 

Tanmateix, aquest desenvolupament ha anat a topar amb certs obstacles evidents. El tema de la sinistralitat viària és un drama. La província manté una de les taxes més elevades, i la conducció d'alguns gironins recorda la dels andorrans. Quan resulta que una bicicleta "atropella" un cotxe, el ciclista acostuma a morir-se al mig de la carretera, i deixa't estar com va passar amb un accident que va passar a Ripoll amb un camió. Aquell cas va promoure una campanya per alleugerir la llei estatal viària per als familiars de les víctimes. Si ells no es troben enmig dels pactes de sota mà de les companyies d'assegurances, es troben amb la gairebé impunitat judicial respecte al conductor dels vehicles motoritzats. Per no parlar de la irresponsabilitat civil de les empreses de transport, en un sector de campi qui pugui. 

Per això, s'entén que entitats com Mou-te en Bici convoquessin una concentració a la plaça dels Jutjats el diumenge 14 sobre el tema de la violència viària. No és només una reacció contra el fenomen del "Mad Max" a la carretera, és que també passa a les ciutats. Conduccions esportives per la Gran Via de Jaume I es fan sentir de valent. El tema de la pacificació del trànsit és un tema pendent per part de les administracions, fins i tot les municipals. Sinó perquè no fan cas de les peticions dels pares de l'escola Marta Marta tal com exposa l'article del Diari de Girona? Diu l'ajuntament que amb talls temporals n'hi ha prou, tants guàrdies urbans tenen a Girona per dedicar-los a aquestes tasques? 

Ens felicitem per l'obertura del nou tram de la Via Verda del Ripollès, però no volem carrils bici a tot arreu. Cal recordar que s'ha de compartir l'espai i pacificar les vies, allà on es fan servir més, que és precisament a les ciutats, i entre els pobles. Les administracions públiques encara no creuen en un disseny de la mobilitat des punt de vista equitatiu i global. Tenen la temptació de fer servir la bicicleta com a maquillatge verd de les seves actuacions, i deixar els problemes al fons del calaix, una carpeta arxivada perquè ja en n'hi ha prou. I no cal gastar-se tot el pressupost en mesures efectives, per quedar com un rei, podem anar al König, no cal anar al Cul del Món cada dia. Per sort, tenim de la nostra part les mosques de Sant Narcís. 

CONGRÉS LUBRICANT TRES EN UN - I

Aquesta primera setmana d'octubre s'ha celebrat el Congrés CicloBCN21 a Barcelona. Pels que vam assistir al Velocity que es va celebrar a la mateix ciutat el 1997 hem pogut agafar força perspectiva des d'aleshores. I també comparar l'ambient que s'ha viscut en aquestos dos congressos. En el primer Velocity que es va celebrar al Centre de Cultura Contempòrania de Barcelona-CCUB es vivia un ambient d'alegria. Era com el naixement d'un infant després d'un part molt llarg. Polítics com En Pasqual Maragall, l'alcalde en aquell moment, i associacions com Amics de la Bici, es feien costat per la bicicleta. Després de les dècades de desenvolupament industrial a l'estat que van trencar amb la tradició ciclista, estigmatitzada com a símbol de pobresa, la bicicleta tornava als carrers. Era el reconeixement d'aquest vehicle com un dels eixos centrals de desenvolupament d'una ciutat moderna. 

Després d'aquella primavera prometedora del 1997, dècades després ens arriba el CicloBCN21 en el qual s'han ajuntat tres congressos, repartits en tres jornades. Un mes de tardor, que convida a fer balanç aquest 2021. El primer dia es va celebrar l'Eurovelo, després el Congrés de la Bicicleta i el tercer dia el Congrés Ibèric. Un d'ells s'havia de celebrar l'any 2020, però per la pesta va quedar ajornat. Així tenim condensat en tres dies tots aquestos temes, una mena d'escudella barrejada, que alimenta però atipa. La qual cosa no ha permès aprofundir en els debats. L'ambient era de retrobament i d'establir les línies de treball pel futur. En part calia recarregar la bateria de la bicicleta elèctrica, sobretot si la llum no puja gaire. Però sobretot, ha estat com portar la bicicleta al taller per netejar-la i tornar-la a posar a punt. En aquestos anys s'ha acumulat molt greix, i molta pols, als plats i pinyons, les cobertes de les rodes estan ja una mica desgastades, i els canvis i els frens s'han d'ajustar perquè s'han destensat. Ja sabeu de què parlo els que anem en bicicleta sovint. Per això m'enrecordava d'aquella marca de lubricant que es deia 3x1 que molta gent havia fet servir. Ara mateix tenim olis de moltes menes, i ja surten amb el 6x1.

Paral.lelament al CicloBCN21 aquesta setmana es feia una jornada sobre la bicicleta organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, incloent aquest diumenge la Festa de la Bicicleta. Però no ens enganyem, l'acte més important ha estat el Saló de l'Automobile a Fira de Barcelona. El cotxe privat continua sent la vaca sagrada de la societat moderna. És el rei de la ciutat i de les carreteres, i en un ordre jerarquitzat, qui rep totes les atencions. La recent aportació de la Generalitat al Circuit de Catalunya dels pressupostos "inexecutats" del 2020 de 19 milions d'euros a fons perdut són equivalents a la inversió de la Diputació de Barcelona per al projecte de Vies Blaves, que s'allargarà fins al 2027. 

Malgrat la plaguèmia, i tots els obstacles que es troben en l'horitzó motoritzat, la societat posa el seu cor en aquest senglar que s'escampa per tots els rodals. No només als carrers i les carreteres, també als camins. Per això a la muntanya ja s'estan posant límits als aparcaments motoritzats, i aviat s'hi hauran de posar a les ciutats. No es tracta només de si el cotxe contamina o no, suposant que sigui elèctric també contamina. És que el cotxe no pot ser un vehicle de transport privat. Cal nacionalitzar-lo, i fer-lo compartit. La raó és clara, la gestió de la mobilitat passa per tallar les ales al cotxe privat, perquè ja no queda més espai, ni més lloc lliure per circular.