Aquestes setmanes s'ha estat jugant el campionat mundial de futbol al Brasil, un dels exponents més destacats de l'esport com a fenòmen de masses. Aquesta competició té un abast molt gran, però això no impedeix que a cada lloc es vegi o visqui de manera diferent. També està a punt de començar el Giro, Tour de France, i altres competicions lligades al món de la bicicleta. Fins i tot, qualsevol
pedalada popular es qualifica d'esportiva. La pregunta que em faig és: la bicicleta, podem considerar-la només com un esport?. Per a molta gent, només es veu des d'un punt de vista esportiu, sigui de carretera o btt, especialment a l'estat espanyol. Els que fem servir la bicicleta per altres usos que no són esportius, sabem que és més que un esport. És un transport.
Enguany, al Prat de Llobregat, es va fer la presentació del llibre
"Cicloturisme tranquil" en un acte organitzat per l'Ajuntament, i la seva oficina de la Porta del Delta, que promou amb molt d'encert els valors naturals del Delta del riu. Evidentment, a més d'anar a peu, un altre mitjà per conéixer com cal el delta, és la bicicleta. Però és un mitjà de transport, no ho oblidem. En aquestos casos, estem circulant per un espai natural. I de cap de les maneres, estem fent esport. Si rellegim el títol del llibre, ens adonarem que parlar de cicloturisme "tranquil" és un pleonasme, una redundància, per a molts de nosaltres. Per què els autors han afegit aquest adjectiu al substantiu? Doncs perquè a l'estat espanyol, el concepte de cicloturisme ha estat alterat i apropiat per les Federacions de Ciclisme Esportiu, pervertint el seu sentit, que no és aquest a nivell europeu. Per això, hi ha tants problemes quan la
Federació Catalana organitza la Marxa Cicloturista de Barcelona a Sitges cada any. Els participants esportius la converteixen en una cursa, i les famílies poc avesades es troben penjades al final d'un pelotó, on el fet més important no és participar-hi, sinó ser el primer en creuar la meta!
Com que l'esport s'ha convertit en una vàlvula d'escapament social, on s'aboca l'adrenalina acumulada durant una setmana laboral frustrant, alguns esportistes fan com si estiguessin en una competició, i alguns d'ells s'obliden del "fair play", per no parlar del respecte envers altres persones que comparteixen el mateix terreny. Això provoca conflictes, i lluites d'interessos egoistes. Sigui a la ciutat o al camp, al carrer o a la carretera. Una persona em va demanar què es podia fer davant de la saturació de gent en el tram del riu Llobregat, entre Sant Boi i el Prat, on caminadors i ciclistes comparteixen el camí, i on el risc d'accidents ha augmentat per les velocitats i comportaments poc cívics d'alguns d'ells. Estava preocupat com a defensor del medi ambient, però li vaig argumentar que no era un problema d'aquest àmbit, ni tampoc un problema de mobilitat, és a dir, de desplaçaments entre poblacions. Senzillament, és el problema de fer esport de competició en un espai al qual no s'adiu de fer-ne. I els màxims responsables de trobar una solució són precisament l'administració pública dedicada als esports: regidories municipals, de diputacions i consells comarcals, de l'autonomia i de l'estat. Precisament, un dels camps de l'administració on s'aboquen més diners públics, aposto que molts més que a cultura!. Com és que no fan pedagogia entre els associats a clubs esportius, siguin de carretera o btt, per exemple? Com és que la gent es pot federar, o no, sense tenir en compte si estan preparats o no? Aquestes energies ben canalitzades servirien per millorar la prevenció d'accidents i la seguretat per tot arreu.
Evidentment, una altra cosa a millorar seria la seguretat a les carreteres, ampliant l'espai per anar a peu i en bicicleta, i reduint l'espai per als vehicles motoritzats. Allà on precisament hi van els ciclistes de carretera, i on la Federació de Ciclisme actua confiant en la sort, i resignant-se a la fatalitat i el destí de cada persona. Com que el destí no està escrit, sí que podem afirmar que és una irresponsabilitat i una deixadesa que després de trenta anys de teòrica democràcia, els interessos dels més forts passen per davant dels més febles. I en aquest camp, el ministerio de Fomento, i Obres Públiques, a més de la Conselleria de Política Territorial de l'autonomia, són els responsables del desgavell per la manca de camins segurs entre cada poble.
Els usuaris de la bicicleta sabem que té les seves limitacions, que no pot fer-se una idealització del seu paper . Per això, tampoc no podem acceptar que molts dels problemes de civisme es plantegin en termes de competició entre ciclistes i vianants. Fins i tot, entre bicicletes i vehicles motoritzats. Les dicotomies polaritzen el debat entre bons i dolents, sense oferir gaires resultats. És evident el fracàs d'extrapolar la filosofia hegeliana, de la tesi, l'antitesi i la síntesi, quan es porta a la vida real. No podem acceptar que als usuaris de la bicicleta se'ls culpabilitzi dels problemes generats per una activitat esportiva en el medi natural. Cal refermar la perspectiva i l'enfocament global dels problemes per buscar els responsables i veure què es pot fer en cada cas. Allò que l'ús i el costum dels usuaris converteixen en les
usatges, en dret, perquè és el fonament d'una societat sana i virtuosa.
Sergi Turiella
