Si esteu pensant a fer un viatge en bicicleta aquesta Setmana Santa, us vull recomanar la sortida que vam fer la Marta i jo durant l'any passat, el 2009. S'esqueia l'aniversari de la publicació del poema provençal Mireia, de Frederic Mistral. Vam aprofitar que teníem tota la setmana sencera, i vam agafar el tren per anar des de Sant Boi cap a Sants per agafar el tren cap a Cervera de la Marenda, passat Portbou. D'allà vam enllaçar amb el tren que va fins a Avinyó. Però nosaltres ens baixàvem abans, a Arles de Provença. Aquesta ciutat seria la nostra base de partida per veure la Camarga, i els seus voltants a la riba del riu Ròdan (Rose en provençal). Vam marxar el diumenge, 5 d'abril cap a Arle, i ens vam allotjar en un hotel que està en una de les portes d'entrada a la ciutat emmurallada, l'Hotel Acàcies. A més està aprop de l'estació, i ben situat. Cap problema tampoc per guardar les bicicletes en el seu garatge. De fet, no èrem els únics que feiem ruta en bicicleta, molts centreuropeus també. Penseu a més, que allà és temporada baixa, i els preus acostumen a ser fins i tot més barats que a Catalunya. Una altra cosa va ser que es feia la Feria per Setmana Santa, ja us en podeu riure dels toros aquí, que allà és un reclam de primer ordre, ja que havíem de marxar a Avinyó a partir de Dijous Sant. Tot ple, i els aparadors amb motius de tauromàquia, que la Monumental es moriria d'enveja.
Tot això, fet al recinte del Circ Romà, no us ho penseu pas, una cosa impressionant que s'aixeca en mig de la ciutat, recordant que Arles va ser una ciutat de les més importants de tot l'imperi romà. Un port fluvial, i lloc de pas, i un lloc que encara manté el seu encant malgrat el pas del temps, i la decadència francesa.
El dilluns començàvem les rutes, que podeu trobar ben explicades a la web de l'ajuntament, o sinó en qualsevol llibre de la Camarga. Vam fer la ruta cap al Vaccarès, una zona de vaques, més aviat braus, diria jo, dintre del delta del Rose, que és la Camarga. Imagineu-vos un delta del Llobregat multiplicat per deu, o un de l'Ebre multiplicat per tres. Braus, cavalls i ocells s'alternen amb els camps i els aiguamolls oferint un paisatge fantàstic. Després de fer aquest tomb, vam tornar cap a l'hotel travessant el pont que creua el riu, ja que Arles queda al marge esquerra.
L'endemà, 7 d'abril, dimarts vam fer la ruta riu amunt, cap a Tarascó i Bellcaire. No ens pensàvem pas que valguès tant la pena. Malgrat un temps ennuvolat i les fàbriques a la vora del riu, el camí fins a aquestes poblacions va ser agradable. Encara ens va sorpendre més visitar Tarascó, amb el seu bonic casc antic, el Palau i llegir sobre la llegenda de Santa Marta i la Tarasca. Vam trobar-nos que també era dia de mercat, i estava tot força animat. Creuant el riu, enfront s'alça la ciutat emmurallada de Bellcaire, d'allà surt el canal de Seta, que empalma amb el del Midi. També va valdre la pena visitar-la.
El dimecres vam enfilar cap a Pont de Grau, on es troba l'aqueducte romà que portava aigua de les properes muntanyes de les Alpilles fins a Arles. Un paisatge bonic, entre camps i vinyes, que porta a un lloc, Fontvella, on es pot passejar i veure l'aqueducte, el qual fa una balconada esplèndida sobre una vall espaiosa, i en el seu pendent es va aprofitar per fer tota una sèrie de molins un damunt d'altre. A la tornada, vam enfilar la carretera que passava per l'abadia magnífica de Montmajor, que es pot admirar des de molts quilòmetres al voltant.
La ciutat d'Arles ens va agradar molt, i captivar, com devia fer-ho amb Van Gogh, que hi feu estada, i va viure també la seva part més fosca. Tot i els museus, incloent el Museu Arlaten, de Mistral. Sota les pedres d'Arles encara se senten els moments de joia i sentit de la vida, que mantenen el seu caràcter. Però el dijous tocava anar cap a Avinyó, deixant enrera el ritme de les corrides de toros. Vam fer la ruta de Tarascó, pel mig dels camps, i vam tombar cap a Sant Remy, sense enfilar-nos cap a la muntanya. Allà vam trobar els carrers amb el nom en provençal, i els molins de vent, els quals amb l'ambient costumista del segle XIX van ser retratats per Alfons Daudet. Cap a la tarda arribàvem a la ciutat d'Avinyó, travessant un pont de ferro ple de cotxes i camions, que no s'adiu gens amb la famosa cançó. La ciutat papal manté els seus encants protegits darrera els baluards de la seva muralla, que acull molts turistes i visitants. Un senzill hotel, el Sant Roc, ens va permetre descansar en una cambra a peu de jardí, lluny del soroll del tràfic.
Avinyó és més majestuosa que Arles, però l'ambient és més estirat. Ser seu papal marca caràcter, tot i que el Festival de Teatre l'enfoca més cap a la faràndula. Els palau dels Papes, i tot l'ambient, els cantants, i altres coses fan que també valgui la pena acostar-se i viure el seu encant. Tot i el temps plujós, vam poder gaudir de força estones de sol, i el divendres vam poder anar riu amunt, cap a Castellnou del Papa. Una ruta a l'altra banda d'un riu que sembla un mar, i que acull illes entremig tot ple de verdor i ufana. Vam anar seguint el camí fins a tornar a creuar el riu al marge esquerra, i ens vam perdre per la vora del riu, perdent l'oportunitat de veure Castellnou, però gaudint dels marges del riu, i de les seves vistes. A l'arribada a Avinyó, vam coincidir amb la cursa cicloturista que organitzen cada any per Pasqua, nosaltres una mica cansats i els altres ben xirois. En fi, vam aprofitar que el Dissabte Sant va ploure per visitar més Avinyó, i preparar el retorn al dia 12 d'abril.
Si encara no sabeu què fer aquestos dies, us recomanem molt aquesta ruta, o almenys la Camarga. Molts ja ho saben, i altres encara repetiran. Podeu donar un cop d'ull a les fotos.
Sergi
